Menjadors compulsius anònims: “recorria al menjar per sentir-me millor”

El menjar, igual que la beguda i el joc, pot ser l’ham per desenvolupar una malaltia. El trastorn del menjador compulsiu provoca un afany descontrolat per devorar fins a no poder més. Les causes són les emocions, principalment l’ansietat i la ràbia, i les conseqüències poden ser tant físiques com psicològiques. L’any 2003 es va fundar l’associació a Sabadell Overeaters Anonymous (OA) [Menjadors Compulsius Anònims] per oferir ajuda a la gent que ho pateix. Passem una tarda amb ells. 

“Quan em trobava amb una trifulga recorria al menjar per sentir-me millor, però no afrontava el problema” explica Xavier, un dels membres de l’OA de Sabadell. Xavier, com tots els testimonis d’aquest reportatge, és un nom fals per preservar el seu anonimat.

“Podia acabar-me un paquet de magdalenes, continuar amb una llauna d’escopinyes i tornar als dolços en qüestió de minuts; i així successivament durant tot el dia” reconeix la Sara, una dona que seu a l’altra banda de la taula.

L’associació de Menjadors Compulsius Anònims organitza una reunió setmanal al primer pis del carrer Capmany número 38 des del 2003. A partir del seu naixement, impulsat per una necessitat social, els que s’hi han unit han anat sumant hores d’esforç i restant pes a la bàscula. Dels set membres que han assistit a la reunió d’informació pública d’aquest dimecres, només dos han aconseguit abstenir-se de menjar compulsivament a llarg termini. La Rosa porta 19 anys seguint uns hàbits alimentaris moderats i en Xavier, 15. No obstant això, tots els presents en la sala han perdut entre 15 i 20 quilos.

“No n’hi ha prou amb un corpore sano també cal in una mente sana. Aquest és el gran repte. El trastorn és mental i, per tant, no hi ha cirurgia o dieta que serveixi. A la que aflora una emoció forta, la malaltia torna a aparèixer i l’efecte rebot és terrible” explica la Sara, qui té assumit que “és impotent davant del menjar”.

El psicòleg del Servei de Salut Mental del Taulí, Alfredo Aguilar, assenyala a l’ansietat i la baixa autoestima com a principals causants d’aquest trastorn de conducta alimentaria (TCA). Els membres de l’Associació de Menjadors Compulsius de Sabadell matisen que aquests dos sentiments són fruit d’un cúmul de frustracions. En Ricard va haver de tancar el negoci perquè va fer fallida, la Sara va haver de retirar-se del món de l’esport i en Xavier no va poder formar mai una família.

“El perfeccionisme, els ressentiments, l’enveja o la soledat són sentiments de ràbia que, en el nostre cas, es canalitzen a través del menjar”, exposa la Sara.

Els dolços i el fast food són les dues debilitats d’aquest col·lectiu. Aquest tipus d’aliments es caracteritzen per tenir alts continguts de sucres, greixos i olis, fet que incrementa el risc d’hipertensió, de colesterol, obesitat i apnees, entre d’altres. En alguns casos aquest trastorn deriva també cap a la bulímia, fet que afegeix tots els riscos que aquesta comporta, com la inflamació de la faringe, l’esòfag i laringe.

Evidentment, tal disbauxa també té conseqüències sobre el pes i el cos dels menjadors compulsius, fet que incrementa encara més el seu malestar emocional.

“Durant una setmana em restringia en els àpats i adoptava molts mals hàbits. A la següent, quan ja havia baixat de pes, tornava a menjar en excés cada dia. Em sentia un acordió i estava desesperada perquè no sabia com curar-me” recorda la Rosa.

Pels que han intentat aconseguir l’abstinència, recaure en la malaltia suposa també un gran sentiment d’impotència i fracàs.

A banda de les alteracions metabòliques, el trastorn dels menjadors compulsius també malmet les relacions socials.”Com més malament estàs, més t’aïlles per menjar. No vols que et vegin en aquest estat i per això substitueixes els amics per atracons” lamenta la Rosa. A més, també els provoca un empipament injustificat i certa immaduresa emocional. “Ho veus tot negre i enlloc d’afrontar els problemes decideixes no voler saber res de ningú, aïllar-te amb el menjar i pensar que tots van en contra teva i ets una peça totalment prescindible perquè mai estàs amb ells ni assisteixes als sopars de grup, per exemple” reflexiona en Xavier, ara ja des d’una altra òptica.

Casos extrems

El psicòleg del Taulí afirma que hi ha diferents nivells de gravetat en funció dels afartaments que tenen al dia. Segons Aguilar, els més greus poden arribar a consumir productes congelats o de les escombraries, fet que encara posa més en risc la seva salut.

“És un trastorn que mata, moralment i biològicament” sentencia en Ricard. Per una banda, un nivell elevat de colesterol o una apnea massa llarga poden posar fi a la vida d’una persona. “Vaig arribar al Taulí amb 300 de colesterol. Em van dir que en qualsevol moment em podia sobtar un infart”, exposa l’home que presideix la taula. Segons han recordat els membres de l’OA Sabadell, fa uns anys una veïna de la zona sud va suïcidar-se per aquest trastorn i una altra dona de Saragossa va morir a causa dels efectes que aquesta comporta en la salut. “Quan vaig tocar fons, per dir-ho així, jo també vaig pensar en el suïcidi. Però per algun motiu que encara desconec no ho vaig acabar fent” diu en Xavier. La frustració que els genera ser incapaços d’abstenir-se de menjar compulsivament durant més de dos dies és màxima, per això la desesperació també ho és.

Una malaltia per tota la vida

Igual que la resta de trastorns alimentaris, no hi ha fàrmac ni teràpia que garanteixi la recuperació total del trastorn de menjadors compulsius. És la malaltia de les 3C: crònica i sense cura ni culpable. No se’ls pot retreure falta de voluntat perquè es tracta d’una malaltia mental. L’única solvència que tenen a les seves mans és superar-se en el dia a dia. La Rosa, que fa 19 anys que conviu amb la malaltia adormida, explica que durant aquests anys s’ha limitat a organitzar-se un pla d’acció i un pla d’àpats per cada dia, i així seguir un itinerari ja traçat per evitar qualsevol descarrilament.

El tractament que s’ofereix a Overeaters Anonymous (OA) és similar al que segueixen els membres d’Alcohòlics Anònims (AA): el seu objectiu és l’abstinència de comportaments compulsius a través del programa dels Dotze Passos i de les reunions que organitzen cada dimecres de dos quarts de sis a dos quarts de vuit del vespre per pal·liar la seva principal preocupació. Totes les trobades estan moderades per un dels membres i aquest és qui dóna veu a la resta d’assistents per llegir algunes reflexions literàries, recordar els 12 passos i comunicar-se amb un poder superior a través d’oracions. Entenen per ser superior una força externa a ells que els ajuda a aconseguir l’abstinència, però no per tothom equival a un déu. “10 ments ja són més que una. Això pot ser el poder superior”.




Una altra eina que els ajuda a silenciar la malaltia és la teràpia col·lectiva. Els membres de l’OA Sabadell es reuneixen cada setmana a la sala que els ha cedit la Parròquia La Puríssima. Allí troben l’espai per enraonar les seves preocupacions i relativitzar l’ansietat. “Aquí ningú serà jutjat perquè tots estem en la mateixa situació i tenim el mateix problema. El nostre objectiu és ajudar-nos els uns als altres” exposa la Rosa. “El problema és que a la gent li costa molt acceptar que pateix aquest trastorn i demanar-nos ajuda. Sabadell és una ciutat gran, sí, però a la pràctica és com un poble: tothom es coneix. Per tant, saben que si assisteixen a una reunió, ens revelarà la seva identitat” lamenta. “Però justament per això és una associació anònima i tots nosaltres som plenament conscients que tenim prohibit donar informació dels nostres companys. El que es parla a l’Associació es queda a l’Associació” afirma.

L’abans i el després dels menjadors compulsius

“Abans no tenia sang dins les venes, tenia ràbia: ràbia per no ser la més guapa, ràbia per no ser la més intel·ligent, ràbia per saber que en realitat no era feliç” admet la Maria. “Una vegada has restablert l’ordre a la teva vida, te n’adones que tot és molt més simple. Els problemes tenen la importància que tu els hi vulguis donar” reflexiona. “La clau està en acceptar-se tant físicament com intel·lectualment. Jo prefereixo tenir la consciència tranquil·la a tenir un cos perfecte” coincideix en Xavier.

“Per aconseguir l’abstinència, es requereix un canvi d’actitud” afirma la Rosa. “Si tots els que han visitat l’Associació s’hi haguessin quedat, no hi cabríem. Molts han marxat perquè els fa por o no volen canviar” afegeix. Alguns han marxat de Sabadell però continuen a donant suport a l’Associació des de la distància. “Alguns de nosaltres tenim padrins que ens tutoritzen el nostre camí cap a l’abstinència. El meu, per exemple, està a Madrid des de fa un any” explica la Maria. “Jo tinc una fillola a Mèxic i encara no l’he conegut mai” afegeix la Rosa. Segons l’OA de Sabadell, hi ha més de 7.500 associacions arreu del món i alguns membres de diferents països han format un grup de WhatsApp per compartir inquietuds i donar-se suport.

Foto portada: un moment de la sessió, aquest dimecres. Autor: David B.

Comments are closed.