En motiu de la commemoració del 71è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, la Síndica de Greuges de Sabadell, Eva Abellan, ha organitzat un cicle de tres jornades. Ahir, 10 de desembre, se celebra també el dia Internacional dels Drets Humans, i s’ha dut a terme una taula rodona on s’ha debatut l’estigmatització dels coneguts com ‘menes’ (Menors estrangers no acompanyats) i les possibles solucions a la seva situació.
La paraula Mena (menor estranger no acompanyat) volta pels mitjans de comunicació de tal manera que s’ha instal·lat al llenguatge i la mentalitat de la població. És per això que la Síndica Municipal de Greuges, Eva Abellan, ha escollit el Dia Internacional dels Drets Humans, que se celebra el 10 de desembre, per dur a terme una taula rodona per parlar de l’estigmatització de la paraula ‘mena’.
L’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, en clau municipal, entén que cal parlar d’aquest tema “amb serenor, claredat i tota la responsabilitat”. I enfoca el seu discurs en dues claus. En primer terme, cal aconseguir que “aquest procés d’acollida sigui una oportunitat per aquest menors per afavorir el seu futur i no per estigmatitzar-lo”. D’altra banda, traspassa part de la responsabilitat a la Generalitat.
“Ens calen eines, recursos, i cal que la Generalitat de Catalunya no deixi als municipis sols, perquè ens hem trobat amb problemàtiques que no són municipals”, lamenta l’alcaldessa.
Referentment a Sabadell, assegura que “en una democràcia de proximitat més solidària, i més responsable, aquí és on ens trobareu”. La Síndica de Greuges de Sabadell, en aquest sentit, ha destacat que, tot i que entén que la Generalitat té part de la responsabilitat, des del municipi també es poden dur a terme segons quines accions, perquè “el primer pas per respectar aquests drets és conèixer-los”, destaca. I, a més, “estan havent determinades tendències d’estigmatització. La paraula mena genera certa alarma social”, lamenta.
Per què ha agafat tanta importància la paraula mena i qui són en realitat?
La Fundació Eveho treballa per la igualtat d’oportunitats de la joventut i infància tutelada. El seu director, Ferran Rodríguez, explica que el fenomen ‘mena’ fa més de 20 anys que existeix, “l’única diferència és que ara hi ha més”. Per tant, assumeix que l’alarma que s’ha generat és pel gran nombre:
“Hi ha molt poca preparació i previsió d’un sistema que els ha d’atendre”. Rodríguez “deixaria de parlar d’urgència i emergència”, perquè “és un fenomen que ja està aquí i no marxarà, és una realitat que es quedarà amb nosaltres”, conclou.
En aquest sentit, Manuel Navas, president de la Federació d’Associacions Veïnals (FAV) culpa el sistema capitalista dels mals de la societat, així com de la “poca capacitat i inoperància dels polítics d’abastar aquests temes”. La cap del negociat d’infància i adolescència de l’Ajuntament de Sabadell, Montserrat Romera, també conflueix amb els seus companys de ponència en que “les migracions no s’aturaran”, perquè “la gent no deixarà de venir per intentar sobreviure”.
Per últim, el periodista creador de la cooperativa Dies d’agost, i coordinador de la publicació digital Setembre, Josep Comajoan, insisteix en que “aquestes migracions no són per gust, sinó que són fruit de les desigualtats”.
Què passa quan els ‘menes’ assoleixen la majoria d’edat?
La síndica ha recollit les dades amb les que treballa la Generalitat de Catalunya, segons les quals uns 9.500 infants de totes les procedències que estan rebent algun tipus de protecció per part de l’administració pública. Un 43 per cent són menors que han vingut al país sense les seves famílies. Però el 41 per cent dels menes que compleixen la majoria d’edat es queden sense cap ajuda.
Des de la la Unió de Joves Extutelats de Catalunya (UJEC), Christian Bonilla, assegura que “l’administració, normalment, es desentén, perquè falten recursos”. Segons explica, es fa una tria: hi ha com una sèrie de mèrits que s’han de complir per seguir obtenint ajudes un cop es compleix la majoria d’edat. Però els nois que no passen la tria, es queden sense res. Molts, amb 18 anys, acaben vivint al carrer. Són joves que no saben l’idioma, acaben d’arribar, i se’ls afegeix la dificultat de que el sistema els deixa fora.
Rodríguez destaca, igual que els altres ponents, que “el veritable problema arriba quan fan la majoria d’edat, perquè els recursos són deficitaris”. Quan un menor arriba, té dret a la residència però no té dret a un lloc de treball. Però l’any que ve hi haurà uns 4.200 extutelats a Catalunya, que hauran complert la majoria d’edat, i només es pot garantir un centre per viure a uns 2.000.
En el mateix sentit, Romera, des de l’administració de Sabadell, assegura que “ha crescut el numero de places per nois extutelats a la ciutat”, però que no han detectat un volum gaire més important de conflictivitat. A més, lamenta que “la comunicació amb la Generalitat no és tan fluida com hauria de ser: no ens donen les dades per fer la previsió i la planificació”. La llei d’estrangeria també posa pal a les rodes, segons la seva opinió.
Per últim, Rodríguez insisteix en la importància de que els nois “cada cop arriben amb edats més altes”, i que els cal fer molta feina. Però “els nois tenen una fortalesa especial”, perquè “el procés migratori que han fet els ha enfortit enormement”, destaca.
“El fet de que se t’acosti la majoria d’edat i no sàpigues que passarà amb tu, és una angoixa terrible, ho veuen com un precipici enorme. El carrer es planteja com una alternativa real”, lamenta Ferran Rodríguez.
Una de les conclusions és que la falta de recursos de l’administració comporta que hi hagi una gran part d’aquests joves que, quan compleixen la majoria d’edat, es queden sense recursos: ni ajudes ni habitatge. Molts han de viure al carrer.
La influència del mediàtica en l’estigmatització
Josep Comajoan, com a periodista assegura que “la llibertat d’expressió té límits, no és un dret absolut”. Els mitjans tenen unes plataformes d’opinió que no tenen aquests tipus de col·lectius. Per tant, hi ha coses que no es poden dir. Per combatre la discriminació, cal “denunciar la discriminació”. El que s’ha de fer és “explicar la realitat”. Fer un periodisme “compromès i rigorós”. Conclou que hi ha molta feina a fer: “als mitjans ens falta molta autocrítica. Miren el món des de fora quan els haurien de mirar des de dins”. Bonilla, per la seva part, assegura que són conscients de que és un fenomen antic.
“Creiem que a través dels mitjans de comunicació s’ha començat a criminalitzar aquest col·lectiu i a crear aquesta alarma social”, explica.
Els mitjans, per tant, “fan creure a la societat que són joves que venen a delinquir”, quan en realitat només “venen a Europa a buscar recursos per tirar endavant, molts d’ells jugant-se la vida”. La conclusió a la que arriba el jove és que “cal fer un esforç molt gran per empatitzar”.
