Quan Xavi Girbau va intentar entrar a casa seva abans de les 9 del matí del 31 juliol, va notar que el pany estava forçat. Pensava que l’havien entrar a robar. Va insistir amb la clau per obrir la porta, el bombí va caure. Pel forat, va veure que hi havia algú a dins: li havien ocupat casa seva. D’això fa un mes llarg i Girbau segueix fora i els ocupes a dins mentre el propietari va pagant la hipoteca i els consums.
Girbau residia des del 1999 al carrer Fiveller, al barri de Gràcia, amb la seva dona i dos fills. Una casa anglesa, habitatge habitual, que per problemes econòmics van posar a la venda mentre buscaven un altre pis on anar a viure. Van trobar un comprador i van començar a fer la mudança. Mentrestant anaven a dormir a casa dels pares de Girbau.
Segons el seu testimoni, el vespre del 30 de juliol va marxar de casa abans de les nou de la nit i 12 hores després ja hi tornava a ser. Però entremig, creu que a primera hora del matí, una família hi va entrar. Girbau va trucar primer al 112 i després als Mossos d’Esquadra. Amb els agents va accedir al domicili. La família, amb quatre fills menors, dos amb discapacitat, assegurava que estaven a casa seva i que hi havien entrat feia uns dies. Segons consta a la denúncia, l’ocupant sosté que viu al pis des del passat 26 de juliol. Una situació del tot surrealista per a Girbau, però real.
“Els vaig dir que allò era casa meva, que no tinc un altre lloc on anar i que m’hi quedaria. I em vaig asseure a terra”, explica.
La policia va marxar i ell s’hi va quedar. Durant una estona va parlar amb la família, provinent de Badia. Al cap d’una estona van presentar-se més agents de la policia i, donat el cas de la família, amb un fill discapacitat i menors, per a sorpresa seva el van convidar a marxar. Si calia ho faria emmanillat, diu que li van dir. En aquell moment ja havia aportat documentació referent a que el pis era seu. Llavors es va presentar un notificador municipal preguntant per ell. Va sortir a signar la recepció del document. La policia ja no el va deixar entrar a casa, incitant-lo a posar una denúncia. En 48 hores estarà resolt, diu que li van dir. Ja no ha tornat a trepitjar el terra de casa seva i de tot plegat en fa més d’un mes i mig.
Usurpació o violació de domicili?
El quid jurídic de la qüestió és si l’ocupació va ser una usurpació (un delicte lleu) o una violació de domicili (el tradicional, en castellà, allanamiento de morada). L’actuació és diferent en un cas que en un altre i, en aquest, la policia no va acreditar que l’habitatge fos residència habitual de la família de Girbau. Tampoc que el delicte d’usurpació fos flagrant (que s’hagués comès en aquell moment o feia poques hores). Per tant, els agents van decidir no desallotjar la família ocupant i van instar el propietari a presentar denúncia.
El laberint judicial
Girbau va anar a la comissaria al migdia. Va posar la denúncia i a la tarda es va tornar a presentar a casa seva amb l’escriptura. Pensava que la família havia ocupat casa seva per error i que si veien que el pis era seu, marxarien per on havien vingut. Però no va tenir èxit. Seguien dient que el pis era d’una entitat financera, que havien entrat fa dies i que no marxarien.
L’endemà de l’ocupació, Girbau es presenta als jutjats. 1 d’agost. Les diligències policials encara no han arribat. Se’n va a la comissaria i li fan saber una nova sorpresa: la família l’ha denunciat per amenaces. Ara hi ha una denúncia creuada que complica encara més el procediment. Torna al jutjat i es comença a adonar que “tothom ja sap que aquest tema serà molt lent, menys jo que pensava que si m’acabaven d’ocupar casa meva d’una forma tan evident tot plegat quedaria resolt en hores”.
I, mes i mig després, tot segueix igual, malgrat diversos intents de mediació fins i tot de persones pertanyents a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a títol individual. La PAH desaconsella ocupar immobles particulars. En aquest temps, l’únic que ha canviat és l’ànim del propietari, que està per terra:
“Només demano que em tornin casa meva. Si cal, que busquin una sortida digna per a la família que me l’ha ocupat. Jo i la meva família ara tampoc tenim on anar”, manté, desesperançat. “Em sento molt indefens. És un cas clamorós. Et sents molt sol per part de l’administració i per part del que pensava que era la meva policia. Ara estem vivint a casa dels meus pares, segueixo pagant la hipoteca i els consums, el comprador de la casa ja no la vol i el pis que volia comprar ja s’ha venut. Els meus plans s’han anat en orris”.
Un cop ha començat el mes de setembre espera que el litigi judicial s’acceleri. Hi ha dues vies: la civil, el desallotjament exprés que permet la llei des de fa pocs mesos i la via penal per violació de domicili. Però les diligències del jutjat d’instrucció número 1 s’han obert per usurpació seguint l’atestat policial. Res fa pensar que el malson de Girbau acabi d’un dia per un altre. La família ocupant està disposada a quedar-se a l’immoble fins que els facin fora. Poden passar mesos. L’advocat de Girbau intenta que es tingui en compte que sí era la residència habitual per parlar de violació de domicili.
Fernàndez (Acció Social): “no tenim més eines”
Consultat per aquest digital, fonts municipal coincideixen a assenyalar la complicació de la situació. El regidor d’Acció Social, Gabriel Fernàndez, assegura que diversos departaments municipals hi han mediat. I manté que la família ocupant no pot accedir a un pis d’emergència perquè no compleix els requisits. En aquest sentit, els serveis socials miren de coordinar-se amb els del municipi de procedència de la família.
El reglament per accedir a un pis d’emergència té entre els seus requisits estar empadronat a Sabadell almenys des de fa un any. No és el cas de la família, que prové d’una altra ocupació des de Badia del Vallès. “Fem tot el que podem fer però no tenim cap més eina” diu Fernàndez, qui parla de “conflicte entre particulars” que s’ha portat a dues instàncies, primer a la policia i després als tribunals. El més probable és que calgui esperar sentència.
El negoci
D’altra banda, de forma velada i sotto vocce, el cas permet una aproximació als diversos negocis que hi ha al voltant de l’ocupació i la por que genera el fenomen. Girbau ha seguit el camí ordinari (denúncia a la policia i denúncia als tribunals) però s’ha trobat una teranyina administrativa. En aquest temps, l’han aconsellat contractar una empresa de desocupació, que per uns honoraris elevats acostumen a utilitzar mètodes expeditius quan no violents per fer fora els ocupes. També algú l’ha comminat a pagar la família ocupant perquè marxi. Girbau i el seu advocat pensen que, amb tota probabilitat, la família també va haver de pagar a una màfia per accedir a un pis que probablement creien que era de banc.
La por a les ocupacions també ha disparat altres sectors. La instal·lació d’alarmes i de portes de seguretat, anomenades antiokupes, ha crescut molt en la darrera mitja dècada. I en el darrer mes i mig, també al barri de Gràcia.
