Sabadell 2010-2019: la dècada perduda

Acaba el decenni i abunden els balanços de presumptes invents i gadgets que li han canviat la vida. Però aquest article no va de com el Satisfyer li ha canviat els orgasmes, el darrer filtre d’Instagram ha suprimit les seves misèries i les ha convertit en felicitat o com els implants capil·lars d’Istanbul el fan creure’s de nou un jovenet. Aquest article va de com han sentat els anys 10 del segle XXI a Sabadell. I, en honor a la veritat i sense voler omplir d’amargura l’inici d’any (que no de dècada malgrat el canvi de dígit), val a dir que li han sentat malament.

La decadencia está prohibida en tu mente” deien els Héroes del Silencio als anys 90, quan potser Sabadell ja dequeia però les ments dels sabadellencs i la seva classe dirigent no ho volien veure emmirallades en el somni del Parc Catalunya, l’Eix Macià, Laberint d’ombres, les oficines, el Bailar Pegados, El Corte Inglés, Galilea, els darrers cops de cua del Sabadell a Primera i les macrofestes de l’Hermètica.

Ja dequeia, més, als primers anys 2000, però poderoso caballero es don Dinero, i la ciutat com tothom es va vendre el creixement no a la indústria ni als serveis sinó al déu del totxo, les obres faraòniques i un alcalde tan hiperactiu com caciquil. Així es va posposar més la visita al mirall. Com havia de reconèixer Bustos que Sabadell anava sense rumb si no reconeixia que a Sabadell, com a tot arreu, hi havia casos de violència masclista o estrebades de bolsos a la Rambla? Fins que va arribar el darrer trimestre de 2008, el crac del 2008, i ho va escapçar tot. Per sempre. I sense alternatives.

La seu de Caixa Sabadell. Foto: J.d.A
La seu de Caixa Sabadell. L’històric pulmó financer sabadellenc va ser entregat per un euro al BBVA. Les instal·lacions ara mateix busquen llogater. Foto: J.d.A

Els anys 10 no han servit a Sabadell per gaire. Sí per palesar, sense distincions, la seva decadència. En aquest temps s’ha perdut per extinció el principal pulmó financer de la ciutat, Caixa Sabadell. Per un euro al BBVA. I per elevació el Banc de Sabadell, que juga a una altra escala i ja no té ni la seu social a la plaça Sant Roc. La Companyia d’Aigües de Sabadell depèn ara d’una multinacional i l’accionariat del Centre d’Esports ha passat pel Japó, l’Aragó i ara per Londres via Lleida. Tot gairebé concentrat, amb un màxim històric d’aturats i un macrocas de corrupció, en un ominós 2012 que marca el decenni. Però que ha tingut més efectes: el Museu del Gas no va arribar a una dècada de vida marxant ‘a la francesa’ i deixant un immens edifici buit mentre que l’Aliança Francesa va baixar la persiana, el vent va arrasar el bosc de Can Deu i la minvada fundació hereva de l’Obra Social de la Caixa [Sabadell] busca ús pel seu centenari edifici, el més notable de la ciutat.

I, per fi, sense maquillatges, enganys ni misericòrdies ja es reconeix com l’antiga Manchester de Catalunya, la ciudad piloto, es va acostant, cada cop més, si no hi és ja dins, a ser una mera peça de la Gran Barcelona. Ni pitjor ni millor però una altra peça d’un engranatge superior, sense més personalitat que quatre singularitats. Una ciutat que depèn més de la capital. I una ciutat al voltant de la que ja no pivoten municipis com Castellar, Sant Quirze, Barberà, Sentmenat, Polinyà o Cerdanyola, que han fet un gran salt en 20 anys mentre Sabadell resta inert.

Què fem amb Sabadell, ciutat sense model de ciutat? La pregunta, gairebé un ser o no ser, va ser resposta en altres termes però de forma tan sincera com impotent per l’alcalde Maties Serracant a la Cambra de Comerç: en realitat no se sap.

Foto: M.Tornel.
El Museu del Gas, obert el 2012 però tancat des d’octubre del 2018. Una altra peça buida. Foto: M.Tornel.

A la crisi de ciutat (quan va començar? Amb la crisi del tèxtil dels 70? Amb l’encallada del Silycon Vallès als 90? Amb la punxada de la bombolla a finals dels 2000?) se li ha sumat la digestió no acabada de la recessió econòmica. Hi ha menys aturats que al 2010, però els ocupats són més precaris, més mal pagats, amb menys possibilitats de promoció personal. I el cop del cas Mercuri va ser tan fort en un ajuntament burocratitzat que el ritme ja no s’ha recuperat més.

Entre 2012 i 2015, per fases, el bustisme va morir (no ho va fer al llit, però tampoc per la pressió popular: el van matar la Fiscalia i el propi PSC quan perdia més que guanyava mantenint Bustos). Però la seva alternativa, el quatripartit d’esquerres plurals, amb el vent a favor (un PSC en plena travessa del desert i Convergència en continua metamorfosi) va ser incapaç d’aprofitar la seva oportunitat, que potser no torna mai més.

Cas Mercuri
Mossos d’Esquadra, entrant al consistori, el 27 de novembre de 2012. Esclata el cas Mercuri. Autor: J.d.A.

La dècada ha acabat com va començar el segle: amb els socialistes a Sant Roc. I amb un liderat nou, jove i en minoria. Però ara semblen menys divins. O més prudents. Més resilients, disposats a escoltar sense imposar una societat que per fi reconeix sense embuts que la ciutat ha caminat cap al precipici masses anys i cal un canvi de rumb. No és un detall menor la formació d’un conglomerat d’entitats, Sabadell Cercle d’Entitats, de tota mena i condició, del Gremi de Fabricants a la Federació d’Associacions Veïnals, per marcar prioritats. Però tampoc ho és la disposició del nou consistori a escoltar-les. Ningú ja a Sabadell se sent prou fort per ignorar l’altre.

Foto: M.Tornel.
Ciutadans a la Rambla de Sabadell, principal carrer comercial de la ciutat. Foto: M.Tornel.

Els anys 10 deixen Sabadell amb un 3 per cent més de població que al 2010: ara som uns 213.000 sabadellencs. Un cert estancament després dels voraços anys 2000, quan la població va créixer prop d’un 13 per cent en 10 anys. Una ciutat ara més comunicada en transport públic: de cinc estacions de tren a set. Cal perquè cada cop més sabadellencs treballen fora de Sabadell i ja són la majoria (al 1991 ho feien el 33 per cent; al 2001 el 44 per cent i al 2010 ja ho feia el 52 per cent, segons els estudis de Joaquim Clusa; les xifres a 2020 seran segurament superiors). Els efectes són molts i amplis: els darrers estudis d’hàbits comercials mostren com cada cop més a Sabadell es compra bàsicament en cap de setmana. Un model ‘metropolità’ en llenguatge políticament correcte. Però volen dir suburbial, subordinat, de ciutat dormitori. Si bona part de la població activa deixa la ciutat al matí i no torna fins al vespre, no es pot demanar gaire més.

En aquests 10 anys, llei de vida potser, Sabadell ha perdut comerços emblemàtics. Els recels que va comportar Ikea els primers anys del decenni van passar. Hi ha rebaixes tot l’any i supermercats a cada cantonada 12 hores al dia 365 dies a l’any. Tot mentre el comerç electrònic bat rècords, tingui Sabadell un centre logístic o no d’Amazon al costat, que no depèn tant d’això com d’un canvi d’hàbits. Una societat postcrisi, amb menys consum de masses: menys cines, menys sortir a sopar, menys sortir de festa. Però més compra per internet, més Netflix, més Glovo. Però més viatjar, més pràctica esportiva, més consciència ambiental i més cura per la salut.

Can Puiggener
Veïns de Can Puiggener intentant entrar a l’edifici consistorial per protestar el 2014. Autor: J.d.A.

Després de 40 anys de governs d’esquerres, els anys 10 deixen Sabadell igual de desigual entre el centre i les perifèries (a tots nivells: renda per càpita, consum cultural, nivell d’instrucció, extraescolars…). Però més cohesionada que les ciutats similars (Terrassa, Badalona o Sant Cugat reparteixen pitjor la riquesa entre els seus membres).

I molt parlar de verd però és igual de gris: el Parc de les Aigües segueix a l’espera, el Parc del Nord queda lluny del que es va vendre ja fa dècada i mitja, el Passeig és més conegut com a pista d’aterratge i la cobertura del tren sobre Gràcia i Can Feu porta el mateix camí. L’única obra de La Seu finalitzada aquesta dècada per a bé (el Passeig ha acabat però fatal) ha estat la plaça d’Espanya, un petit oasi entre carrils i cotxes.

Foto: M.Tornel.
La plaça d’Espanya, al mig de la Gran Via. Foto: M.Tornel.

Sabadell encara els anys 20 del segle XXI més acolorida (sabadellencs d’un centenar de nacionalitats diferents) però tan atomitzada com el segle passat, ciutat d’esperit micro, poble d’estar per casa, amb moltes entitats i iniciatives de tot tipus (culturals, socials, econòmiques, mediàtiques) però sovint amb poca massa crítica. No hi ha gaire a fer: és ADN local. Ciutat plural. Contradictòria. Desigual. Individualista. Caòtica. Directa. Agrest. Real.

Però ara, per fi, sense amagar que està tocada (i enfonsada?: és el dubte). Reconèixer el mal és el primer pas per posar-hi cura. Si existís.

Foto portada: Sabadell, des de l’aire, amb una certa contaminació com es pot veure. A la dreta, la plaça d’Espanya i cap a l’esquerra la Gran Via. Al fons els barris de La Creu Alta i el Centre. Autor: @Sr_JOF via Twitter.

Comments are closed.