- El número de grups de Jugadors Anònims no para de créixer i els usuaris alerten contra el joc.
- El joc en línia, i la ludopatia en general, emergeix per fi a l’opinió pública després d’anys de silenci.
Aquesta setmana, el joc en línia en particular i la ludopatia en general han emergit a la discussió pública local per primera vegada. El fenomen és conegut, però els seus efectes negatius cada vegada aprofundeixen més: una de cada quatre persones pateix un trastorn d’addicció al joc, a les apostes o a Internet, segons el darrer informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
Aquesta setmana l’Ajuntament ha fet públic que atura durant un any les noves llicències d’aquesta activitat aplicant una moratòria a les concessions de llicències dels locals que aixequen polseguera. L’endemà el ple s’ha compromès a estudiar més mesures (‘Front municipal contra les apostes per internet‘). Ara per ara, la tendència a jugar, sigui físicament o a través d’internet, amb les apostes en primera fila, és que els afectats cada vegada són més joves perquè l’accés cada vegada és més visible i més directe gràcies a la publicitat i a la xarxa.
El joc de suposat atzar és una activitat d’oci a l’abast de tota la societat, des del més jove fins al més gran. A Sabadell hi ha dos salons de joc al Centre, a la Rambla i al carrer Sant Pere, i un bingo a La Creu Alta, però des de l’aparició d’internet l’accés a les cases d’apostes i als casinos s’ha estès significativament: amb una cerca de Google o amb un simple clic als freqüents anuncis que emergeixen a la pantalla de l’ordinador, n’hi ha prou per poder jugar durant hores i enganxar-s’hi. Parlen alguns afectats sobre que significa el joc:
“Era conscient del meu afany per jugar, però descartava totes les possibilitats d’estar atrapat pel joc. Deia que jo no era com ells” reconeix en Manel, el nom del qual és fictici per tal de preservar el seu anonimat.
En la mateixa línia, la psicòloga clínica de la Unitat de Joc Patològic de l’Hospital de Bellvitge, Susana Jiménez, va dir a Nació Digital que “hi ha una percepció social, sobretot entre els joves, que les apostes són una activitat associada a l’esport i que, per tant, comporta menys riscos”. A diferència d’altres malalties provocades per una substància addictiva, com l’alcohol o la cocaïna, els ludòpates no ingereixen cap estupefaent, sinó que la generen ells mateixos: l’emoció del joc.
“El que sento quan estic en plena partida, aquella incertesa, aquella adrenalina, aquella proximitat a la victòria, és com si m’estigués injectant heroïna. L’efecte i la reacció són els mateixos” expressa el seu company Lluís, qui també vol preservar la seva identitat en aquest reportatge a través d’un nom fictici.
En Manel i en Lluís formen part d’un dels 12 grups de Jugadores Anónimos que hi ha a la província de Barcelona. Tres d’aquests es troben al Vallès Occidental (un a Sabadell i dos a Terrassa) i el nombre d’associats des de la seva fundació no ha parat de créixer. Segons en Manel, qui fa 20 anys que es mou per aquesta entitat sense ànims de lucre, l’any 2000 hi havia cinc grups en tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Actualment, n’hi ha una dotzena i, pel camí, han aparegut cinc grups més de manera intermitent. “Per arribar a la porta de Jugadores Anónimos has d’haver patit molt i trobar-te en una situació desesperant, en sentit literal” afirma en Lluís.
“Em vaig quedar sense un miserable euro. No tenia diners ni per pagar un cafè. Cada ingrés que aconseguia, per poc que fos, me’l tornava a jugar. I, efectivament, el tornava a perdre”, lamenta el mateix veí de Sabadell. “Vaig aguantar aquesta dinàmica durant 20 anys i tot sol perquè la meva parella em va deixar i la meva família no aprovava el meu estil de vida” explica el sabadellenc.
A diferència d’altres malalties on l’afectat i els familiars treballen en tàndem, ajudar a un ludòpata és com escriure sobre paper mullat. Mentre el baül dels jocs estigui obert, l’obsessió persisteix en la ment del ludòpata; només quan es baixa la tapa i es delega la clau del baül a una altra persona, la malaltia pot curar-se. En resultat, algunes parelles i familiars han esdevingut els comptables dels ja exjugadors.
La Gemma, nom fictici de la germana d’un ex addicte a les màquines escurabutxaques de Sabadell, reconeix que té constància de tots els moviments que es fan a través del compte bancari del seu germà. Sap quan, quant i on paga amb targeta i cada dia li dóna només cinc euros en efectiu. Des que ha aplicat aquest mètode, el seu germà no ha tornat a jugar.
“No ha sigut gens fàcil arribar fins aquí, així com tampoc ho és seguir per aquesta via. Creus que em sento bé fent això? El meu germà té 32 anys i ja seria prou grandet per cuidar-se ell sol” lamenta la Gemma.
Un dels problemes afegits a aquesta patologia és que tot el seu entorn s’hi veu involucrat, també econòmicament. En alguns casos, la frustració per la irracionalitat de la víctima a la llarga fa desistir a qualsevol persona que la vulgui ajudar.
“Amb l’aparició d’Internet, el joc és molt més fàcil de provar i molt més difícil de deixar. No hi ha horaris, no t’has de desplaçar fins al local, no hi ha màquines ocupades per altres usuaris i, per contra, l’oferta és tremendament variada” exposa alarmat en Manel. “A sobre, les apostes acostumen a apuntar encara més amunt perquè al compte bancari hi tens més diners que a la butxaca”, afegeix. “Tot això traslladat a un jove de 18 anys, edat en què suposadament ja pot introduir-se en aquest món, pot ser catastròfic” conclou.
Així com un fumador no es creia que per fumar un dia esporàdicament acabaria enganxat, un ludòpata tampoc es creia que per provar-lo un dia acabés addicte al joc. La millor prevenció és no donar peu a la temptació.
“És com la gola per les patates fregides o per les olives: si el pot està obert perquè ja les hem provades una vegada, la temptació és major perquè en volem més. En canvi, si la bossa encara s’ha d’encetar tenim més incentius per resistir-nos” compara en Marc, un ludòpata de Barberà, per fer més comprensible la seva introducció en aquest món amb només 20 anys.
Tots els qui han patit, o encara pateixen, els efectes del joc recomanen profundament allunyar-se d’aquest sector. “Hi ha moltes més maneres de distreure’s i de passar-s’ho bé sense jugar-te la vida, la família i el futur” planteja aquest col·lectiu a la joventut.
La xilena de les cases d’apostes: el futbol
El pitxitxi del Grup MGA, el saló de jocs de Golden Park, es troba a la davantera del Parc Vallès de Terrassa i a l’esquena de molts futbolistes. En aquest cas, el concepte ‘esquena’ no només és una metàfora que fa referència a l’acord de patrocini que firmen els clubs de futbol i les cases d’apostes, sinó que també s’entén en sentit literal: el nom d’algunes cases d’apostes apareix en la part posterior de la samarreta de molts jugadors, sense anar més lluny del CE Sabadell, amb acord vigent fins el proper mes de juny. El fenomen és global, segons El Confidencial, 19 dels 20 equips de la Primera Divisió de futbol també van encaixar mans amb una casa d’apostes durant la temporada passada. L’únic club que va renunciar a aquest tipus de publicitat fou la Reial Societat.
Els acords entre un club esportiu i una casa d’apostes es tradueixen en programes d’activitats vàries que inclouen des de campanyes de publicitat fins a col·laboracions en esdeveniments socials. En alguns casos, també han generat apostes il·legals o els tripijocs. La Policia Nacional va detenir el passat 15 de juny al capità de l’Almeria (de Segona A), Jorge Morcillo, per haver manipulat, presumptament, els resultats del seu equip sota les ordres d’una organització especialitzada en les apostes esportives. El futbol, però, no és l’únic objectiu de les cases d’apostes. Altrament, tal com va publicar el diari Ara, a finals de l’any passat la policia va detenir també a 14 persones de Tarragona, Terrassa i altres punts d’Espanya en una macrooperació contra la manipulació de partits de tennis i les apostes il·legals. Els detinguts tenien entre 18 i 30 anys, i el cost total de l’estafa s’aproxima al mig milió d’euros.
Els salons de joc, des de l’exterior
Enguany, les portes dels salons de joc de la ciutat han rebut pintades en contra un mínim de tres vegades pel col·lectiu La Forja (més info: ‘Demanen fer fora les cases d’apostes de Sabadell). L’entitat de l’esquerra independentista alerta que “són la droga del segle XXI” i que “estan ubicades en espais cèntrics i molt transitats perquè més gent pugui caure en l’addicció”. Una sabadellenca de 20 anys, Judith Sadurní, ha testimoniat alguna baralla davant del Golden Park que hi ha a La Rambla. “No sé si a als usuaris els aporta algun benefici, però el que sí que sé és que aquest tipus d’incidents al mig de la ciutat no aporten res de bo pels veïns, sobretot pels més petits” exposa. En la mateixa línia, Sadurní creu que seria favorable desplaçar aquests locals cap a la perifèria, ja que “així qui hi estigués interessat hi continuaria anant i alhora s’evitaria captar l’atenció d’aquells que a priori no hi estan interessats”.
Què s’està fent al respecte des de l’Ajuntament?
Finalment la problemàtica del joc patològic ha emergit aquesta setmana a l’opinió pública local. L’Ajuntament ha suspès les noves llicències i s’estudiaran mesures com allunyar els salons dels centres educatius o esportius, així com fer campanyes de conscienciació. Cal saber, però, que en els darrers 30 anys la demanda de llicències per obrir nous salons de joc a Sabadell ha estat nul·la. Els tres salons de la ciutat es van crear als anys 80 del segle passat. Des de llavors, no hi ha hagut més activitat en l’àmbit reglamentari.
