La paraula màgica, aquella amb la qual somiem durant tot l’any, arriba puntual amb la calor. És clar que alguns col·lectius ja les gaudeixen des de fa gairebé un mes, però la majoria dels treballadors i treballadores esperen amb ansietat uns dies de relaxació que serveixen o haurien de servir per a carregar aquelles piles que tots tenim ja força gastades.
Les vacances, aquelles que constaven de quatre llargues setmanes han desaparegut gairebé de tots els contractes laborals. A excepció de l’administració pública, especialment els mestres, la majoria es veuen obligats a pactar amb les empreses els dies de vacances i, les d’estiu, no deixen de ser les més llargues, tot i que ja no son les quatre setmanes de fa trenta anys. Als sector hoteler ja li va bé, doncs pot implicar uns guanys a l’hivern o durant certs ponts destacats. Això, és clar, amb el permís de la crisi, que condiciona i molt la mobilitat vacacional que s’estreny l’increïble per tal d’adaptar-se a noves situacions poc previstes.
Fa només unes dècades, Sabadell quedava completament buida durant el mes d’agost. Bé, ‘completament’ és una gran exageració, però sí és cert que la majoria de les empreses, del tèxtil, del metall, el comerç i la restauració tancaven les seves portes aquell mes on es considerava que la majoria de sabadellencs i sabadellenques agafaven el cotxe i es dirigien cap a destins més plaents, menys contaminants i segurament molt a prop del mar. Eren èpoques de bonança econòmica on, encara que no tots disposaven d’una segona residència, sí almenys hi havia un romanent, un estalvi, per a poder viatjar al poble dels avis o, si el raconet era important, conèixer Europa o fer la volta al món.
Llavors Sabadell esdevenia una ciutat fantasma. Si la calor s’intensificava, aleshores semblava una d’aquelles pel·lícules de l’oest on no hi havia ningú pel carrer i et senties observat malgrat estar sol. Només hi faltaven les boles d’espart rodolant per a fer el paisatge encara més solitari i angoixant. Aquells o aquelles que tenien la mala sort de no tenir vacances buscaven ansiosos la piscina, un baret obert o la companyia de la televisió que esdevenia si més no, la gran amiga.
Però aquells anys de sabadellenca solitud vacacional res no tenen a veure amb la ciutat d’avui en dia. La crisi, sempre la crisi, ha fet que Sabadell estigui molt i molt plena durant el mes d’agost i la majoria, sí, sí, la majoria dels seus habitants hi romanen gairebé tot el temps, fora d’alguna escapada puntual o de cap de setmana. Les guardioles són ben buides i no s’hi val desprendre’s d’uns estalvis que poden salvar més d’una situació.
Però vet aquí que les administracions municipal i autonòmica, segueixen ben immerses en el segle passat, en els anys cinquanta, diria jo, castigant i maltractant els ciutadans de la capital del Vallès que, per raó bàsicament econòmica, han de ‘gaudir de les vacances’ en el mateix lloc on viuen. Deuen pensar que tothom marxa però la realitat és que pertanyen a una casta, a una categoria de persones, que tenen la gran sort de poder viatjar, sempre que vulguin, sense cap mena de trasbals.
Així doncs, en comptes d’afavorir les vacances dels més pobres, tanquen les biblioteques i els ambulatoris i redueixen les freqüències de pas dels autobusos. No només això, sinó que la ciutat entra en un profund son cultural on la manca total d’activitats obliga a quedar-se a casa o desplaçar-se a Barcelona o a qualsevol altra ciutat veïna que sí que té en compte la majoria dels seus ciutadans. Malgrat les crítiques, el 30 Nits, cada vegada més raquític, no s’allarga ni un sol dia al mes d’agost.
Ignoro si hi ha estadístiques sobre el nombre de persones que es queden a Sabadell durant el mes d’agost, però estic convençut que no hi ha un buidatge que justifiqui aquest tancament radical i permanent. Les coses es fan moltes vegades per inèrcia, qui sap si per apatia, però és indiscutible que Sabadell, la majoria dels seus ciutadans no fan vacances enlloc més que a la seva ciutat, la qual cosa obliga a qui té la responsabilitat de fer-ho a tenir-los en compte i no condemnar-los a la indiferència total.
