TAST DE CULTURA
Jordi Roig és llicenciat en Història, especialista en Arqueologia i Història Antiga i Medieval. Com a arqueòleg i director de projectes a Arrago, l’empresa a càrrec de moltes de les excavacions que han tingut lloc a la nostra ciutat i al rodal, coneix de primera mà els grans jaciments trobats a Can Gambús, Can Roqueta o Sant Pau de Riu-Sec, a més de les excavacions al nucli històric.
El seu amplíssim currículum de gairebé 20 anys d’experiència abasta estudis, conferències, col·loquis arreu de Catalunya, Espanya i França i múltiples publicacions, més del centenar d’articles en revistes i congressos, dos llibres i diversos capítols en obres especialitzades. El gruix de la seva feina com a director d’excavacions arqueològiques s’ha desenvolupat al Vallès, tot i haver participat també en excavacions al Pallars o Castelló, entre d’altres. La seva vessant d’investigació es centra en l’arqueologia prehistòrica, romana i medieval, i actualment la combina amb un contracte d’investigador de la Universitat del País Basc de Vitòria (UPV). A la nostra ciutat, la seva última intervenció ha estat al singular jaciment romà i medieval de Sant Pau de Riu-Sec i a la muralla del carrer Les Valls.
Malauradament, l’arqueologia encara no és una titulació en sí mateixa, i un arqueòleg és un llicenciat en Història o Filosofia i Lletres que adquireix els seus coneixements específics mitjançant el treball a les excavacions”, diu Roig.
Així que creu que cal crear una titulació específica per poder pal·liar les mancances actuals a nivell formatiu i la creació d’un col·legi professional “que ens recolzi i que reguli la professió de l’arqueologia en tota la seva amplitud”.
Segons la llei, si al terreny de la teva propietat se sap que hi han restes arqueològiques, és obligatori que el propietari permeti les excavacions? Qui és responsable del finançament?
Si un propietari vol construir en un solar on se sap que hi ha restes, i per tant això vol dir afectar-les i destruir-les, no només ha de permetre les excavacions sinó que per llei està obligat a fer-les i a finançar-les.
A Catalunya, la llei preveu que és el promotor d’una obra qui han de sufragar inicialment els costos de les excavacions. Actualment el procediment consisteix en contractar una empresa d’arqueologia i aquesta ha de sol·licitar els permisos d’excavacions a la Generalitat i realitzar l’excavació.
L’empresa arqueològica és el client del promotor-constructor i com a tal està sotmès a les seves pressions, ja que té pressa per acabar i poder començar a construir. Rarament podem treballar amb prou temps i tranquil·litat.
I el pitjor és que quan s’atorga la tasca dels treballs arqueològics a una empresa o a una altra, els promotors, que no deixen de ser empreses privades que es mouen per l’afany de maximitzar beneficis, trien la més barata, sense contrastar mètodes ni entendre la importància del procés investigador que hi ha darrere tota excavació. O això, o es concedeixen per amiguisme/clientelisme. I els arqueòlegs ens veiem sotmesos a uns interessos comercials i mercantilistes molt lluny dels mètodes científics que haurien de prevaldre.
Hi ha un termini estipulat per acabar les tasques o poden allargar-se indefinidament?
No existeix normalment un temps estipulat, depèn de cada cas. Però mai s’allarguen indefinidament. La durada d’una excavació arqueològica està condicionada per la major o menor presència de restes i per les seves característiques. La llei ni l’administració no estableixen terminis per la durada de les excavacions, no seria possible, tant sols s’estableixen els terminis burocràtics per la concessió de permisos, sol·licitud de subvencions, lliurament d’informes i elaboració de memòries tècniques de les excavacions. Per exemple, en un dels articles de la normativa, s’estipula que en el termini de dos anys s’ha de presentar la memòria arqueològica final, a falta de la qual l’arqueòleg director seria inhabilitat per exercir la seva professió.
Qui o com es compensa al propietari durant aquell temps?
Al propietari o promotor privat que ha hagut de costejar inicialment els costos d’una excavació arqueològica, se’l compensa amb una subvenció econòmica per part de la Generalitat sobre la despesa que ha fet. La llei preveu unes subvencions anuals per aquest tema des de fa temps. Aquesta subvenció mai és de la totalitat del què s’ha invertit, de manera que en cobreix una part, i que segons les característiques i barems diversos pot oscil·lar entre el 40 i el 80% del total. Segons consta en els anuaris de la Generalitat, en tots els casos que els promotors ho han sol·licitat, aquests sempre han rebut els ajuts econòmics, de manera que la despesa que han hagut de fer per les excavacions arqueològiques ha estat menor.
En aquest sentit, cal tenir en compte que les obres constructives signifiquen sempre la destrucció de les restes arqueològiques i del patrimoni històric comú. De manera que pagar la feina d’una excavació arqueològica preventiva en un determinat indret és com comprar la eliminació de les restes per tal de poder construir per un ús privat o per especular.
Entre obres vàries i excavacions el Centre de Sabadell és un constant forat des de fa dècades… creus que la gent entén la importància de les excavacions tot i les molèsties que suposa o falta pedagogia en aquest sentit?
Sabadell és un constant forat des de fa anys. Però és a causa exclusivament del procés urbanístic i especulatiu desenfrenat i irracional que s’ha estat produint les darreres dècades.
Les excavacions arqueològiques no en són la causa, en són la conseqüència, i en cap cas no signifiquen cap molèstia per ningú! Les molèsties reals són les obres en si mateixes. El què passa és que resulta còmode i fàcil buscar un cap de turc i carregar les culpes dels propis endarreriments, aturades i precarietats de les obres a l’arqueologia. Aquesta creença és del tot errònia i producte del desconeixement. Difondre aquesta idea demonitzadora i despectiva de l’arqueologia com la causant de l’aturada i l’endarreriment de les obres no només és un acte pervers i manipulador, sinó que és un reflex del desconeixement i les pròpies limitacions dels que la promouen i la difonen. Quan en realitat hauria de ser tot el contrari, s’hauria d’utilitzar en positiu, difondre i parlar del seu interès i de la seva importància per la societat (clar que això seria fer una cosa intel·ligent i pel bé comú…).
A Sabadell, i a la resta de Catalunya, les excavacions arqueològiques preventives han anat a remolc i condicionades per les obres. Òbviament, els promotors de les obres, que són qui suporten part dels costos en primera instància, rarament ho entenen. Ho veuen com una despesa que a més no repercuteix en cap benefici per a ells, ja que qualsevol element de patrimoni arqueològic que s’hi trobi serà de propietat pública. És l’Administració, seguint la normativa, qui avisa al promotor de la necessitat de fer les excavacions i qui en última instància dona el vist-i-plau a l’empresa d’arqueologia escollida pel primer.
A la pràctica, l’Administració no controla amb prou rigor les excavacions i això fa perdre bona part de l’interès científic i d’investigació que tenen les excavacions.
Amb el boom immobiliari, a finals dels 90-inicis 2000, van aparèixer gran quantitat d’empreses relacionades amb l’arqueologia, amb diversos graus de professionalitat i seriositat. A l’ any 2009, es va arribar al 90 per cent d’excavacions d’urgència i preventiva (relacionades en gran mesura amb la construcció immobiliària) davant només un 10 per cent d’excavacions amb propòsit d’investigació. I això, naturalment, hipoteca el nostre futur, perquè no s’ha invertit prou en investigació. D’aquí la importància capital, i la nostra reivindicació, que el finançament de l’arqueologia sigui exclusivament responsabilitat de les administracions públiques.
Els darrers anys, tot i que s’han fet moltes excavacions a causa de les obres urbanístiques, també s’han fet autèntiques barbaritats. Cal reconèixer-ho.
Abans (ens referim a 20 anys enrere), la incidència, el poder destructiu i el volum de les obres de gran abast i de gran superfície era força menor. Aquests darrers anys de “l’Era de les Màquines” ha augmentat exponencialment. Amb la diferencia afegida que abans es feien sense massa coneixement de causa i ara es fa amb total coneixement i amb l’existència de normatives. Algun dia se’n farà balanç de tot plegat.
Certament falta pedagogia! I més que res el què falta és informar correctament i no distorsionar les coses per interessos unidireccionals. Vaja, que es tracta de no enganyar al personal.
Quines de les excavacions efectuades a Sabadell et semblen més remarcables?
Per exemple, destacaria les excavacions fetes en els jaciments de Can Gambús i de Can Roqueta, per la seva gran superfície i abast cronològic. A Can Gambús vam treballar quasi dos anys de forma ininterrompuda (2003-2006) sobre unes 120 hectàrees excavades a fons, on vam trobar al voltant de 1.500 estructures arqueològiques clarament diferenciades per assentaments i períodes històrics. Destaquen, per la quantitat i qualitat dels materials trobats, la necròpolis del Neolític (IV mil·lenni – 5000/4500 aC) amb 47 sepulcres de fossa i un ric i exclusiu aixovar funerari. O també un poblat camperol d’època visigòtica amb unes 300 estructures. S’ha de tenir en compte que abans de 1995 no es coneixia cap poblat camperol d’aquest període en tota la província de Barcelona.
A Can Roqueta, a diferència de Can Gambús, s’ha treballat de forma discontínua al llarg de molts anys (1995, 1999-2000, 2007-2008 i 2010) sobre unes 100 hectàrees i hi han participat diverses empreses d’arqueologia. S’han localitzat prop de 2.000 estructures pertanyents a tots els períodes de la prehistòria recent (Neolític, Bronze final i 1a edat del Ferro), així com d’època romana i medieval.
Fins llavors, d’aquests dos complexes només es coneixien algunes estructures puntuals i esporàdiques que no permetien imaginar l’enorme potencial i densitat d’assentaments que s’hi amagaven.
Aquests dos jaciments (Can Gambús i Can Roqueta) són ara un referent europeu de l’arqueologia, bàsicament gracies als treballs i a la difusió realitzada pels arqueòlegs, que no per la tasca de les administracions i les institucions competents en la matèria. Han estat i estan totalment desaprofitats a tots nivells!
I en especial la seva dinamització cultural, sent totalment ignorats a casa nostra pel gran públic. És del tot sorprenent que a hores d’ara no s’hagi realitzat cap exposició ni cap publicació sobre l’important jaciment i necròpolis Neolítica de Can Gambús (tot i les promeses polítiques fetes en el seu moment).
I com a excavació més recent, destacaria la de Sant Pau de Riu-sec. Vam començar el 2007, ja amb la crisi econòmica, amb motiu de l’inici del projecte d’urbanització de tot el sector. La potencialitat arqueològica de Sant Pau ja era coneguda des dels anys 70, amb la presència de l’església romànica del mateix nom i restes d’una vil·la romana situada sota els seus fonaments.
Quan es va projectar el polígon, es va plantejar una estratègia diferent a la realitzada a Can Gambús o a Can Roqueta, amb l’objectiu d’evitar al màxim l’excavació arqueològica: una doble intervenció, d’una banda prospeccions superficials que en un primer moment no van donar cap evidència arqueològica, i d’una altra una tasca intensiva d’excavació al voltant de l’església i de la masia de Can Borrell, d’unes quatre hectàrees, que van produir una gran densitat de restes que tan sols s’excavaren parcialment. Durant el desenvolupament de les obres i els rebaixos de terres posteriors van aparèixer nombroses restes que no s’havien detectat amb les prospeccions superficials preliminars.
I com es gestionen les troballes?
Aquesta és una altra de les assignatures pendents de les administracions, i les institucions vinculades (museus, universitats, etc.), i un altre dels punts febles de la normativa actual i de la seva irregular aplicació quan es fa arqueologia comercial, i que en definitiva és fruit de les circumstàncies i les pressions econòmiques.
Hi ha una gran quantitat de materials arqueològics emmagatzemats a l’espera de ser tractats, classificats i estudiats. Inclús quan un arqueòleg vol tenir accés a aquests materials, li resulta extremadament complicat degut a les mancances de la gestió per part de les administracions i el poc recolzament que es dona a l’arqueologia d’investigació, que al cap i a la fi és la garantia del futur de la nostra disciplina.
I aquí també s’ha d’assenyalar la responsabilitat del sector acadèmic, que no ha recolzat la recerca, la investigació ni la publicació dels treballs redactats a propòsit de les excavacions, essent el número d’articles, estudis o publicacions, sorprenentment escàs comparat amb la quantitat d’intervencions arqueològiques realitzades els darrers 20 anys.
Sap la ciutat treure profit de les troballes, fer-ne difusió i pedagogia o creus que no es valora prou la riquesa arqueològica que tenim?
Certament no es valora gens ni se sap treure cap profit de les troballes i jaciments arqueològics ni del nostre passat històric, i certament, es podria millorar, i molt. La gent passeja, veuen forats, i se’ls hi diu que hi ha restes d’una muralla, o d’una casa medieval o de tal segle, i alguns pensen que no val la pena destinar recursos a aquestes coses, o els hi resulta anecdòtic, però no se’ls fa entendre la importància dels mateixos.
Cal molta més implicació per part de l’Ajuntament per posar a l’abast de tothom el què es troba, i explicar perquè és necessari investigar les restes del passat. Resulta significatiu que ciutats molt més petites com Gavà i Mataró, per exemple, tinguin museus punters i actius, mentre que una gran ciutat com Sabadell té, el que m’atreviria a dir, un dels pitjors i més deficients museus de Catalunya, comparativament parlant. Amb tot el potencial arqueològic de què disposa, podem dir que està totalment desaprofitat.
En comptes de créixer exponencialment en funció de les importants troballes dels darrers anys, ha anat a menys, per no dir que quasi a tocat fons. I ho dic com a sabadellenc, usuari del museu, arqueòleg i coneixedor de l’evolució i l’activitat que ha tingut des dels anys 70 del segle XX fins a l’actualitat. I especialment com a analista de la trajectòria dels darrers 30 anys d’activitat. En aquest sentit, estic preparant un article per un llibre col·lectiu i general que va sobre arqueologia, museus i universitats a Espanya i que s’editarà a Madrid, on se’n fa una valoració de tot plegat. Al Museu d’Història de Sabadell li caldria, en primer lloc, i pel seu bon funcionament, la presència d’un director propi, coneixedor de les seves problemàtiques, el seu potencial i les seves possibilitats. I en segon lloc, li caldria un projecte museístic i museogràfic seriós i actualitzat, que revalorés tot el seu potencial, tots els materials del seu fons i difongués tot el volum d’informació generat els darrers anys.
Per exemple, el nostre museu disposa en els seus fons dels materials d’alguns dels principals i més importants jaciments del Neolític de Catalunya, tant de poblats com de necròpolis, i que són els ‘famosos’ de la Bòbila Madurell i de Can Gambús, i els materials s’estan morint de sentiment i literalment florint al fons del magatzem. I encara és l’hora que es faci una simple exposició d’aquests conjunts (ja no et dic d’incorporar-los al projecte museístic ni al discurs expositiu permanent del museu, i ni tant sols de fer-ne publicacions).
El gran públic i la ciutat no saben que aquí va existir una de les cultures neolítiques més floreixents de l’arc mediterrani del IV mil·lenni aC. I tot i que s’han presentat, a partir d’iniciatives professionals, en revistes científiques, congressos a Espanya i França, a les universitat, etc., encara no s’ha dit res ni s’ha ensenyat a la ciutat. I mira que seria fàcil, tenint els materials i els jaciments a l’abast. Qualsevol petit museu local ja ho hauria fet fa temps.
I és només un exemple entre molts d’altres. La política cultural de la nostra ciutat en general és poc imaginativa i divulgativa, i en el cas de l’arqueologia es fa especialment palès. De tant en tant ens treuen una notícia als mitjans (diari local essencialment), dient que s’està treballant a Sant Pau de Riu-sec, per exemple, però perquè al periodista de torn li interessa o li fa gràcia. Certament no hi ha un interès real de les institucions en difondre i divulgar aquest coneixement, que en el fons és de tots i per a tots.
