TAST DE CULTURA
Fill de cantant i pare d’escriptor (el jove Jordi Balaguer, a qui vam entrevistar fa uns mesos), la faceta artística sempre va ser present amb ell. Originari del Priorat, però resident a la nostra ciutat des de ben petit, Josep-Enric Balaguer dibuixava ja des de petit amb gran facilitat i als seus inicis artístics dibuixava còmics. En aquesta entrevista el coneixem una mica més.
Un greu accident al braç dret, però, li va impedir seguir treballant amb la precisió que requeria aquell tipus de dibuix, i gràcies al suport rebut de Ricard Calvo Duran, va optar per endinsar-se al món de la pintura. Va ser el mateix Ricard Calvo, actual director artístic de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell qui li va animar a presentar les seves primeres obres l’any 1986 en una exposició col·lectiva a l’Acadèmia.
En Josep-Enric manté una interessantíssima web, on podeu veure algunes de les seves obres més característiques a més d’ àmplia informació sobre les seves exposicions, bibliografia i recomanacions.
Sempre has tocat el gènere realista, o has pintat altres estils? Com et definiries?
Sí, ja des del primer moment m’hi vaig sentir molt a gust amb el realisme, tenia una habilitat innata per dibuixar, que òbviament he anat polint amb el temps i la meva intenció sempre ha estat que se’m distingeixi al veure una obra meva. El quadre et podrà agradar més o menys, però vull que la gent el vegi i digui a primera vista ‘és un Balaguer’. Penso que si la meva obra ha destacat és perquè sempre he fet el que he volgut, i no el que m’ han imposat. Vaig adoptar els meus dos elements més característics, les bosses i les bombetes, com uns símbols que es van reiterant a les meves obres. No obstant, mai hi ha dues bosses iguals, perquè cadascuna s’arruga d’una determinada manera, ni dues bombetes iguals, perquè cadascuna reflecteix la llum d’una determinada manera, i per tant mai hi ha dos quadres iguals.
Amb les bosses, per exemple, intento humanitzar-les, veure el què s’amaga darrere aquelles arrugues, que ensenyen com l’han feta servir… Pintant sóc amo i senyor del que veig, perquè accentuo el que m’ interessa. Amb la fotografia, que també m’agrada molt, pots fer imatges molt boniques però potser no pots anar tan enllà. La pintura et permet descobrir què s’amaga darrere allò que veus. En el meu cas, no sóc un pintor que faci una alta producció anual, vaig a poc a poc, i les galeries on exposo això ho entenen i ho assumeixen.
Què són les Consumismacions?
Es una paraula que em vaig inventar per definir la falsa percepció de l’efecte de consumir, simbolitzada la majoria de les vegades amb les bosses de paper que pinto, bosses que poden contenir objectes, però que són un objecte en sí mateixes, cada bossa té la seva història particular que l’humanitza a traves de les seves arrugues. Consumismacions va ser el títol de la meva ultima exposició, el gener passat a la galeria Subex de Barcelona.
Entens que el públic de “a peu” molts cops pensi que la pintura abstracta és una presa de pèl?
Ho entenc en part. En el món de l’ abstracte hi ha molta mediocritat, però també hi ha coses que sense saber què volen dir, et poden transmetre moltes emocions. I això és art. Igualment, amb el realisme hi ha molta mediocritat també, perquè per mi, un artista que es limita a copiar el que veu sense interpretar-ho, no està fent art. Pot ser un gran copiador de la realitat però si no transmet res nou, no té sentit fer el que fa. Ara bé, sí que he de dir que em molesta una mica que quan es parla d’art contemporani s’obviï el realisme. Actualment s’identifica art contemporani amb abstracte, i això és absurd.
Com va començar la teva trajectòria?
Després d’ haver exposat al Cau d’Art, a la Plaça Marquilles, on vaig tenir al 1988 una exposició individual, em va picar el cuquet i me’n vaig anar a Barcelona, a patejar-me galeries “punteres” dins el gènere realista, i així vaig aterrar a la Subex, primer en una exposició col·lectiva i desprès en una individual que va anar molt bé i va ser quan em van proposar que em dediqués a pintar exclusivament per a ells. Vaig deixar la feina que tenia llavors dins el sector tèxtil i em vaig dedicar totalment a la pintura, gràcies a aquesta gran oportunitat. Reconec que vaig tenir molta sort de trobar un mecenatge d’aquest tipus, que per desgràcia avui dia és cosa rara al nostre país, mentre a molts altres llocs està més arrelada.
De Sabadell a Barcelona, i de Barcelona a Londres… (passant per París, Califòrnia o Lisboa).
Sí, vaig estar a la Halcyon Gallery entre el 2003 i el 2008. Va ser una etapa molt maca. Al 2003 vaig participar a una exposició anomenada ‘Art of Living’ que es va fer als magatzems Harrods, on a part de la exposició a la galeria del tercer pis, van dedicar els aparadors dels magatzems, cada un a un artista diferent i mentre els meus quadres penjaven en un aparador, altres lluïen a grans mestres com Haring, Lichtenstein, Miró, Picasso, Rembrandt, Renoir o Warhol entre altres, imagina la meva emoció.
L’any 2006 vaig participar en una col·lectiva titulada ‘Contemporary Realism’ i el 2008 vaig fer una exposició individual titulada ‘Consumerism’, per a mi,un dels moments més importants de la meva carrera. Després d’acabar l’exposició, les obres que van restar van ser exposades juntament amb uns quadres d’Andy Warhol. L’exposició es deia ‘Shoes and Bags‘, mostrava quadres de sabates d’en Warhol i els de les meves bosses, i ara m’estiro els cabells perquè no tinc cap foto ni res d’aquest últim esdeveniment.
I amb el tema de la crisi, com esteu els artistes?
La situació és difícil, sobretot pels que comencen. Malauradament ara si vols exposar algunes galeries volen imposar-te unes condicions que em semblen aberrants i injustes.
Jo no passo per qualsevol cosa, però hi ha altres artistes que accepten el que sigui per poder exposar, i això acaba fent mal al món de l’art en general perquè es menysvalora la nostra feina. I per acabar-ho d’ adobar, la vergonyosa pujada de l’ IVA artístic i cultural al 21%. Sembla que volen matar l’ art i la cultura.
Com veus la situació pels professionals del teu sector a la nostra ciutat?
A Sabadell, avui en dia, les facilitats per exposar a equipaments públics pels pintors són molt escasses: només l’Estruch i les col·leccions que exposen molt de tant en tant al Museu d’Art. Caldria més suport per part del govern municipal per facilitar sales on exposar ja que ara mateix pràcticament tota la pintura que es fa a la ciutat recau a les galeries privades.
I quin racó de la nostra ciutat et resulta especial?
Sens dubte la plaça Marquilles, on hi havia la galeria Cau d’Art. Allà els artistes també ens reuníem per fer tertúlies, ens muntàvem les exposicions entre nosaltres mateixos, érem molt joves i estàvem molt il·lusionats i implicats, existia una camaraderia entre tots nosaltres que no he tornat a viure mai més enlloc. Allà estàvem, a banda de mi, en Barco, Bellosta, Joseo, Rueda i altres. Era un ambient molt bohemi.
Algun artista a qui admiris especialment?
Sona a tòpic perquè avui en dia tothom diu que li agrada l’Antonio López, però a mi m’ ha agradat des de sempre, precisament pel realisme tan personal de les seves obres. De totes maneres, sóc dels que penso que s’ha de veure de tot per poder aprendre també de tot, del que t’ agrada i del que no, per saber el que has de fer i el que no, i sobretot, no tenir mai prejudicis, ja que és la única manera d’ evolucionar. I també recomanaria molt l’ obra dels germans Santilari, pintors realistes badalonins, que em semblen excepcionals.
No tot és pintura… quines altres coses t’ agraden?
A banda de la pintura també faig fotografia, l’any passat vaig tindre l’oportunitat d’exposar-ne una a l’IVAM de València. M’agrada molt escoltar música, sóc per exemple molt fan de Lluís Coloma, i en quant a esports, havia practicat el kung-fu, ho vaig haver de deixar per motius de salut però ara m’agradaria potser recuperar-ho si pogués fer-ho compatible amb els meus horaris, cosa difícil.
