El 24 de març de 2015, un avió de la companyia aèria Germanwings, filial de Lufthansa, es va enlairar des del Prat amb destinació Colònia, Alemanya. Però ‘El vol de la Cristina’ i de les altres 148 persones que hi viatjaven no va arribar mai al seu destí. El copilot -diagnosticat d’una depressió severa que va amagar a la feina- el va estavellar. No hi va haver supervivents. I ara, amb la publicació del seu llibre, el quirzetenc Marçal Girbau li fa un homenatge a la Cristina. Una lectura curta, que fuig de la llàgrima fàcil i que reflexiona sobre la injustícia amagada darrere del que Girbau considera un atemptat disfressat de tragèdia.
Com la Cristina, Marçal Girbau (1988) és natural de Sant Quirze del Vallès. Filòleg i occitanista, publica articles d’opinió a mitjans de comunicació com El temps, Ara o Vilaweb. Aquest és el seu primer llibre en solitari.
Com se li acut la idea d’escriure un llibre sobre la tragèdia de Germanwings?
Amb el Sergio [germà de la Cristina] som amics des de ben petits perquè les nostres famílies van venir a viure als anys 80 a Sant Quirze del Vallès, al mateix carrer, a quatre cases de distància. I, per a més casualitat, vaig néixer tres dies abans que el Sergio. Vam ser amics des de ben petits, vam fer tot el transcurs acadèmic junts. Ens uneix una amistat de tota la vida. I és el Sergio qui, el 2018, em diu que li agradaria fer un llibre sobre la Cristina, la seva vida i la tragèdia. Que serveixi tant d’homenatge a la Cristina com de reflexió i de denúncia del que va passar.
Per escriure el llibre, marxen a Colònia, on residia i treballava la Cristina. Com és l’experiència?
Quan el Sergio em va demanar d’escriure el llibre li vaig posar algunes condicions. Entenia que aquell llibre, d’una manera o d’altra, l’havíem de fer junts, encara que fos jo qui l’escrivís. Entenia que no havia de ser una biografia típica i tòpica sinó que havia de ser un llibre que tractés justament del germà d’una víctima del Germanwings que vol fer un llibre de la seva germana. I que, per tant, el llibre també havia d’explicar la feina d’aproximació, de recerca, del Sergio i del conjunt de la família cap a la vida que tenia la Cristina a Alemanya abans de la tragèdia. I per això era indispensable que marxéssim a Colònia, i visitar la Bayer, on treballava la Cristina. I també un altre viatge que vam fer, al lloc dels fets. No tant pel que allà trobéssim o no, sinó perquè sabia que aquests viatges generarien en el Sergio un seguit de reaccions, reflexions i pensaments que serien d’interès pel llibre.
De fet, sobre del viatge que van fer a la localitat francesa de Lo Vernet [lloc on s’estavella l’avió], escriu: “Hi ha d’haver alguna ànima que assistís als darrers segons de vida de la Cristina”. Es pot interpretar com la necessitat imperiosa de saber de primera mà què i com va passar?
Pel conjunt de les 149 famílies de les víctimes, els fets són tan bèsties i inesperats, que el més humà és necessitar respostes. En certa manera, la família de la Cristina amb el Sergio al capdavant, també cercaven respostes. El llibre també vol oferir això. No només a les famílies sinó que també al conjunt de la ciutat que ho va veure i que encara està en xoc. Poder trobar algú que assistís de manera testimonial a la tragèdia en directe, evidentment, hauria tingut un valor. Perquè com que el que va passar és tan sorprenent i horrorós, que costa de creure fins i tot, es necessiten respostes. Perquè si no, hi ha un gran buit, una gran incògnita dins de cadascun dels familiars.
El llibre critica la gestió que van fer la administracions franceses, espanyoles i alemanyes. Voldria donar-ne alguns detalls?
En particular, a Alemanya i l’Estat espanyol. De fet, als francesos són als que deixo millor. En el cas de l’Estat espanyol, els motius són diversos. Sempre dic el mateix: aquest avió va sortir d’un aeroport que és propietat de l’Estat, l’aeroport del Prat, gestionat per una empresa que es diu Aena i que també li pertany. Per tant, l’Estat té i tenia una responsabilitat en la seguretat aèria especialment per aquells avions que surten d’aeroports nacionals. I l’Estat espanyol s’ha escapolit de l’escomesa. Però a més a més, l’Estat podria haver exercit un rol de defensa a ultrança dels interessos i dels drets de les famílies dels ciutadans espanyols morts en aquest atemptat, tant a nivell judicial com diplomàtic. L’Estat no va voler generar cap tipus de tensió ni molèstia ni a Lufthansa ni al govern alemany. I va actuar d’una manera molt submisa. De fet, el mateix estat francès a través de la seva justícia està sent molt més bel·ligerant i intentant aclarir molt millor els fets que no pas el govern espanyol. El govern podria haver treballat perquè es considerés el que havia passat un atemptat. El que passa és que això implicava unes obligacions per l’Estat espanyol, pel que fa a les indemnitzacions. I s’ha rentat les mans, perquè d’una banda no volia pagar ni un euro i de l’altra, no volia fer enfadar la mama o el papa alemanys ni grups empresarials.
I què passa amb Alemanya?
Pel que fa a Alemanya, la negligència més evident –que hauria passat també amb un pilot de Barcelona— és el tema de la baixa. És increïble que, a ple segle XXI, no s’informi de manera instantània via ordinador a l’empresa quan a un treballador se li dona la baixa. Que en l’era dels nanosatèl·lits ‘Enxaneta’ no existeixi un sistema que permeti connectar la base de dades del sistema sanitari, amb la seguretat social i alhora amb l’empresa, em sorprèn.
Si l’empresa és automàticament informada que al copilot li han donat la baixa, no hauria pogut fer caure aquell avió. El copilot va rebre una baixa i la va guardar en un calaix.
De fet, una altra de les negligències a nivell europeu és que els fets van passar al 2015 i no hi ha cap normativa que hagi aparegut per corregir o evitar que pugui tornar a passar una tragèdia així. Es va dir que obligarien que sempre hi hagués almenys dos tripulants a la cabina per quan un pilot o copilot anés al lavabo. Però això només és una orientació, algunes companyies per cortesia ho fan, però no és una obligació. I tampoc hi ha hagut cap mesura pressa per establir més controls psicològics i psiquiàtrics en els pilots i copilots. Tothom ha mirat cap a un altre costat. Però demà, el que va passar el 24 de març del 2015 podria tornar a passar perfectament.
Salvant totes les distàncies, la Cristina també és una víctima de la precarietat que pateixen els joves a l’Estat.
Totalment. És un dels grans temes del llibre. I aquest homenatge a la Cristina també vol ser un homenatge a tota la generació de joves catalans amb talent que s’han vist obligats des de fa una dècada –ben bona—a tocar el dos a l’estranger perquè aquest país és incapaç d’assumir i de valorar el talent nacional. Voldria també ser un homenatge a tota aquesta generació. La Cristina era un exemple més d’aquesta munió de joves que des del 2009 es van veure obligats a marxar i a oferir el seu talent allà on es valora.
Em fa la sensació que el llibre fa una evolució en el llenguatge. Comença utilitzant paraules com ‘desaparició’ o ‘pèrdua’ i acaba parlant obertament ‘d’assassinat’ i ‘atac terrorista’. És volgudament així?
Sí. El llibre vol ser un viatge, un recorregut, un trajecte. Partint d’un punt de certa ignorància o ingenuïtat. M’encarreguen un llibre, però d’aquest tema no en sé res, més enllà del que ha aparegut als mitjans de comunicació. El que intento és fer el recorregut que faria qualsevol persona que hagués de dur a terme l’encàrrec. De menys a més, anar-se endinsant en la qüestió, a través de la Cristina. Per tant, començo amb un seguit d’interrogants, amb prudència. Intentant ponderar molt bé les paraules. A mesura que avança el llibre, les converses amb el Sergio, i a mesura que anem d’una banda a una altra i investiguem, pren una forma cap a una tesi concreta: la de defensar que el que va passar va ser un atemptat i no pas un accident de trànsit, i que és el que els jutges espanyols han considerat. A mi em sembla que el que va passar és molt diferent de que jo surti al carrer i per desgràcia una bicicleta se m’endugui per endavant.
Queda clar que no li agraden els eufemismes.
No. I de fet aquest no és un llibre lacrimogen, trist o dramàtic. Crec que és tot el contrari. Com a homenatge, pretén ser un llibre entretingut. Estic convençut que qui no conegui la cristina li pot suscitar interès. Intento que amb els seus elements reflexionem de coses que a qui més qui menys ens passen. I el Sergio i la família em van donar aquesta llibertat.
Els pares de la Cristina continuen buscant justícia?
Els pares de la Cristina, com algunes altres famílies, es troben en un procés judicial.
El que reclamen és que no sigui considerat accident de trànsit, sense més. Per una qüestió de dignitat i de justícia. A la Cristina no se la va endur un accident de trànsit, sinó un copilot que deliberadament va voler estavellar un avio als Alps.
El fet que sigui considerat un accident de trànsit provoca que les administracions oscil·lin de forma dràstica en funció de paràmetres com si la víctima en qüestió deixa o no fills a càrrec o si el salari que tenia era més alt o més baix. Aquestes diferències són molt indignes i fan molt de mal.
Foto portada: Marçal Girbau. Autor: David B.
