Periodista jubilat -va ser durant molts anys l’autor de la mítica secció Cara a Cara de l’antic Diari de Sabadell– , el sabadellenc Víctor Colomer – molt conegut també pels seus fotomuntatges artístics – inverteix ara part del seu temps en la creació literària.
Colomer es va apuntar a un curset de contes amb Escriptorium – entitat de la qual altres alumnes, com el jove Adrià Alguacil, també han vist premiats i publicats els seus treballs en aquests darrers mesos – i l’èxit ha estat instantani. Tant, que el seu primer llibre de relats, Contes tristos del procés, ja està a les llibreries.
Primer concurs de relats on et presentes, i el guanyes. A més es un concurs de renom, que a més de la dotació econòmica implica la publicació del llibre. Com va anar tot?
Vaig començar a escriure contes independents, sense ànims de fer un recull. Els primers daten de l’any 2018, i vaig aplicar la mateixa tècnica d’inspiració que segueixo pels fotomuntatges: a partir d’una idea ja existent creada per algú altre, la transformo en la meva obra afegint-hi els elements meus propis, en aquest cas les situacions i personatges de la política catalana. Llavors el Xavi Vidal, el professor de narrativa, em va parlar del concurs de l’Ametlla de Mar, i vaig decidir presentar-m’hi, amb la sort de que vaig guanyar. Òbviament la pandèmia va fer impossible la gala i els actes oficials, i justament aquesta setmana s’ha llançat el llibre imprès per fi.
Presenta’ns el llibre.
Són 13 contes, cadascun d’ells inspirats en un clàssic de la literatura universal, però amb els protagonistes de l’anomenat ‘Procés’ com a eix vertebrador. A mode de breu resum, un venedor de lliris a l’engròs, anomenat Carles Puigdemont, irromp en el famós relat de Jorge Luis Borges El Otro i té una amigable conversa amb el seu jo de 30 anys enrere. El rector de Santpedor, mossèn Oriol, intenta frenar un eixelebrat timbaler del Bruch, transformat en el timbaler de llauna de Günter Grass, perquè no lluiti contra els francesos. La Taronja Mecànica d’Anthony Burgess és l’escenari ideal per aplicar una teràpia de xoc al Jordi, un pres amb una distorsió cognitiva tan perillosa que no es penedeix d’haver amenaçat el jutge amb aquell ‘‘ho tornarem a fer’’. A La Metamorfosi de Kafka, el protagonista madrileny es desperta convertit, no en escarabat, sinó en un català repugnant. I a l’Evangeli segons Sant Mateu, el redemptor Quim de Blanes, condemnat i crucificat, ascendeix finalment a les altures celestials. Versions catalanes del 1984 de George Orwell, d’El Petit Príncep de Saint-Exupéry, de La Nit dels Morts Vivents de George A. Romero o de les Cròniques Marcianes de Ray Bradbury – al qual fa referència la il·lustració de la portada- donen vida a altres episodis igualment irreverents, però molt reveladors de l’inconscient català.
Es titula Contes tristos però en realitat és un llibre d’humor?
El més curiós de tot es que vaig començar a escriure els contes en castellà perquè la meva idea amb els primers contes, els més antics, era dirigir-me al públic espanyol, per mostrar que els catalans no som les bèsties que els ensenyen a certs programes de televisió, que simplement volem poder decidir democràticament el nostre futur, i que no hauria de passar res per fer-ho. Però amb l’oportunitat de presentar-me al concurs de l’Ametlla els vaig traduir al català i ja vaig continuar escrivint així, mantenint-los tots amb un estil propi comú i ara ja amb la idea de dirigir-me al públic d’aquí.
És a dir que vaig canviar tot el plantejament de cop. Però en qualsevol cas, darrere l’astracanada, crec el lector intel·ligent hi sabrà trobar una lectura més profunda. Contes Tristos del Procés és, en realitat, un retrat de tres sentiments congènits, viscerals i històrics: la catalanofòbia dels estaments castellans, la mesquinesa dels polítics catalans i la prudència del poble català. Al meu parer, aquest experiment literari constitueix una nova mirada, rabiosa i desacomplexada, de la gran desfeta catalana del segle XXI. Contes Tristos pretén ser una reflexió, més profunda del que aparenta, sobre allò que ha dut el moviment independentista a l’actual estat de tristesa crònica. Una tristesa tan antiga que ja és zona de confort del català normal i de la que ja tocava riure’ns una mica. Aquest es el meu objectiu. Que la gent rigui, però que també hi reflexioni.
Què estàs escrivint ara?
Doncs continuo escrivint contes amb la mateixa temàtica i fil conductor. En tinc uns 20 de recopilats, i potser en un futur veuran també la llum en un llibre.
Foto portada: Víctor Colomer amb el su nou llibre Autor: David B.
