Aquest dimarts 8 de desembre es compleixen 30 anys de l’atemptat d’ETA a Sabadell que va matar sis policies nacionals i en va deixar dos de ferits. Els policies anaven dins d’un furgó a cobrir un partit del Sabadell quan un opel corsa blanc, el cotxe bomba, va explotar. Els que ho van viure de prop no ho obliden. I molts comparteixen pensaments semblants: la incredulitat inicial, la impotència de no poder fer més i el desig de passar pàgina.
Joana Berrio vivia al primer pis d’un habitatge del carrer Ribot i Serra. El 8 de desembre de 1990 a casa seva estaven fent la sobretaula quan van sentir l’explosió. L’onada expansiva va rebentar les finestres. La seva parella va quedar malferida, amb tot de vidres clavats a la cara i al cos. Però la que més va rebre va ser l’àvia: “Tenia la cara absolutament oberta. Se li veia tot”, recorda Berrio. Ella va tenir sort. En el moment de l’explosió una finestra li va picar al cap i va caure. Des del terra, no va rebre l’impacte directe dels vidres, que van quedar clavats a la paret. L’explosió va ser tan forta que metralla va fer forats de 20 centímetres de diàmetre a les parets. “Allò t’enganxa i et mata directament”. I “els envans del passadís es van desplaçar un pam”, assegura.
Li ve al cap “un caos molt gran”, quan parla d’aquell dia. Volia portar la seva parella i l’àvia al Taulí, però l’explosió havia trencat el bombí de la porta. Van treure el cap pel balcó per demanar ajuda i van escoltar com la gent cridava: ‘Un cotxe bomba!’. Al principi no s’ho creien. “Si la comissaria està més amunt, com han de fotre un cotxe bomba?”, pensava Berrio. “La primera reacció va ser pensar que havia estat culpa nostra”. El dia anterior havien tingut una fuita d’aigua i se’ls havia inundat el pis. Sota hi havia un taller mecànic i van pensar que la fuita havia fet explotar algun material.
Entretant, uns veïns del bloc de davant van interrompre aquests pensaments. Van arribar per ajudar-los a sortir del pis i van haver de tirar la porta avall. En baixar al carrer, un policia nacional va treure-li a Berrio les claus del cotxe: “No pots conduir així”, li va dir. “Se’ls van endur ells. Em van oferir anar-hi, però vaig dir que no. No tenia cap ferida important”. Es va quedar allà, esperant que arribessin els seus pares. “Venien a fer costat. Estava absolutament descol·locada”. Només tenia 20 anys.
“Una de les coses que m’ha quedat gravada és l’olor. És una olor picant, forta, barrejada amb olor de cabell cremat. Durant molt temps m’he estat despertant a les nits, de tant en tant, amb malsons, sobresaltada perquè sentia aquella olor”, relata.
Berrio creu que els atemptats de Sabadell van passar desapercebuts després que els responsables directes de l’atemptat fossin abatuts per la policia l’any 1991. “Com que no s’havia pogut jutjar els terroristes, no hi havia sentència, no ens van declarar víctimes del terrorisme fins el 2006”, afirma. 16 anys més tard. Ningú es va fer càrrec de les destrosses materials que la bomba va causar.
“No recordo la seva cara però el recordo a ell”
Ángeles Mañas tenia 22 anys. Estava a casa amb el que sis mesos més tard es convertiria en el seu marit, i amb el seu sogre. Tots tres van escoltar l’explosió. Inicialment, en coincidència amb el relat de Berrio, no van vincular-la amb un atac terrorista. Van pensar que potser hi havia hagut un escapament de gas o que potser havia caigut algun edifici, perquè dies abans s’havia enfonsat un bloc de pisos. En tot cas, van sortir corrents de casa. Van ser dels primers a arribar al lloc dels fets. “Hi havia flames. Ningú s’apropava”, relata Mañas. “La gent deia que el dipòsit de la furgoneta explotaria, però havíem de treure els ferits”, continua. Explica amb amargor com li cridava a la gent: “Què esteu fent allà? Veniu a donar un cop de mà!”. Assegura que hi havia molt tafaner. “Molta gent mirant i amb nens, nens petits. Què pintaven els nens veient com s’estava cremant una persona?”.
El seu marit i ella s’hi van acostar. Recorda veure com treien cadàvers del furgó i que els col·locaven entre la vorera i el vehicle perquè els que quedessin vius no els veiessin. Mañas es va encarregar d’atendre un ferit.
“El van deixar a la carretera i jo em vaig quedar amb ell. Deia que li feia mal el pit i que tenia ganes de vomitar. Una persona em va ajudar a posar-lo de costat, a la banda contrària de la qual estaven els policies. Em vaig agenollar aguantant-li l’esquena i agafant-li la mà”, recorda. “Mai vaig arribar a preguntar per ell. Sempre dic que no recordo bé la seva cara, però si el recordo a ell. Era fortot, tenia el cabell blanc i, de fet, li faltava pèl. Fa unes setmanes em van dir que va morir a l’hospital”.
Mentre atenia el ferit, altres s’escarrassaven a intentar treure un policia del furgó, que havia quedat atrapat entre els ferros. “Tocaven una bota, però no el podien treure”. Demanaven ajuda per bolcar el cotxe, que havia quedat de costat per l’explosió. Quan ho van aconseguir, van poder veure la persona. “Ja estava morta i cremada”.
En aquell precís instant va arribar un company del ferit de qui Mañas estava tenint cura. “El va cridar pel seu nom i li va dir que no es preocupés, que ja arribava l’ambulància i que el durien al Taulí. Jo em vaig aixecar. Em va dir que s’encarregava de tot i vaig marxar a buscar el meu marit”. Quan el va trobar, van pujar al pis, de nou. “Ens va baixar l’adrenalina i vam començar a tremolar”. Quan es van asserenar, van tornar-hi. Plovia. Una grua ja s’estava emportant el furgó.
“Et queda la impotència de no haver ajudat més, de no haver-los tret del furgó amb vida”, lamenta. “Recordo el dia amb molta por. Vaig intentar aparcar-ho, oblidar-ho, perquè va ser molt fort. Eren les primeres persones que veia sense vida. I ho tinc molt recent, és com si ho estigués vivint ara mateix”.
Explica, com anècdota, que temps després es va assabentar que els terroristes havien avisat a nens que hi havia jugant pel carrer que marxessin d’allà. Els havien dit que hi hauria una inspecció de gas. “Ho sé perquè parlant amb una amiga em va dir que la seva filla va ser una de les nenes a qui van avisar”, diu.
“Érem com germans”
Jordi Jiménez estava de servei quan el van avisar d’una explosió per un escapament de gas. Treballava a Creu Roja. Quan el seu company i ell van arribar a la confluència dels carrers Josep Aparici amb Ribot i Serra, van veure que havia estat un atemptat: “Vaig baixar la llitera corrents. Vam veure els policies envoltats en flames. Hi havia tres elevats. L’onada expansiva els havia aixecat i estaven de peus, ardent. Vam posar-los mantes per sobre per apagar-los”, relata.
Quan se’n va poder adonar, el seu company li havia tret la llitera per atendre un policia que estava molt greu. “Al agafar-lo de l’esquena vaig notar els forats”. Se’l va emportar en l’ambulància. “Sé que es va salvar”. En tornar de l’hospital, la metralla va punxar-li la roda de l’ambulància. “Queien vidres de les finestres, estava plovent. Sempre ho recordaré”.
“Eren companys, els policies. Amics nostres. Sempre estaven a Creu Roja amb nosaltres. Teníem una cantina i ells venien molt. És un mal record. Vam començar a treure plaques de policies. Sabies qui era, sabies com era. Érem com germans”.
Els cossos que van quedar dins del furgó no els van poder extreure. Tal com explicava Mañas, va haver de venir una grua per emportar-se el vehicle i els van treure a la prefectura de la Guàrdia Urbana. “Grúas Jiménez. Com jo”, recorda. Ell va ser un dels encarregats de portar els cadàvers que sí que havien pogut extreure al dipòsit del cementiri de Sabadell.
Jiménez descriu com “una desfilada” el camí que les tres ambulàncies van fer aquella nit. Eren les 22 o les 23 hores i plovia molt. Els tres vehicles que transportaven els morts feien el camí junts, un darrere de l’altre. Tots els carrers estaven tallats i escortats amb policia. “Va ser molt trist però molt bonic”.
“Vam explicar a les famílies el que havia passat”
Manuel Quintela era a casa seva, amb el seu fill que només tenia un any, quan va escoltar l’explosió. En aquell temps era inspector general cap de la unitat de ràdio patrulles del 091. Minuts després de l’estrèpit, li van trucar de la comissaria per avisar que hi havia hagut un atemptat. Va deixar el seu fill amb una amiga i va anar al lloc dels fets. “Ja s’estaven emportant als companys, hi havia molta gent treballant”.
El que més recorda de la seva experiència aquell dia és que va ser un dels encarregats de visitar les famílies dels companys per comunicar-los el que havia passat. “Vam donar la notícia als que no ho sabien, als seus fills, a les seves vídues”. Quan ja portaven tres famílies, van rebre una trucada: les altres ja s’havien assabentat i estaven a comissaria. “En tornar vam veure que alguns restaurants s’havien preocupat que no faltessin aliments. Les dependències estaven plenes”.
Al dia següent es van celebrar els actes d’homenatge i els enterraments. Els dies que van succeir els fets, explica Quintela, els policies van seguir fent la feina “amb molta cura i atenció de les víctimes i els familiars”. Recorda “molta pena i molta tristor”.
“Si els terroristes volien fer mal, poden sentir-se orgullosos. Ens van fer mal als companys, a les famílies, i a totes les bones persones que se senten ferides amb aquest tipus d’accions tan injustes i absurdes. Però no van aconseguir que res canviés. La policia continuava fent la seva feina, exactament igual. Va ser el pitjor moment que he viscut professionalment”.
Assegura que van rebre moltes trucades de suport i alertes de ciutadans que creien haver vist alguna cosa relacionada amb els terroristes. “El que més t’arriba són les trucades de ciutadans anònims que et manifesten el seu suport”. I, a poc a poc, van anar reprenent “certa normalitat”. Perquè “el temps et fa oblidar els pitjors moments”, conclou. Després de l’atemptat, i durant molts anys, Quintela va ser l’intendent de la Policia Nacional a Sabadell.
Un impacte de ciutat
El 1990, Josep Masip era director de la Unitat Voluntària de Socors i Emergències de Creu Roja. El dia de l’atemptat no estava de servei, però el van avisar i va anar al lloc dels fets. Quan va arribar ja només quedaven els cadàvers de dins del furgó. “Recordo molta destrucció, vidres, cotxes trencats al costat”. I remarca la premeditació dels terroristes. “Per preparar-ho necessites molta investigació i seguiment. No va ser improvisat. Tot i que alguns ho neguen, hi havia certa rutina de la policia nacional a l’hora d’anar al camp de futbol”.
Però el que Masip més destaca és l’endemà: la capella ardent i l’enterrament. “Sant Fèlix era ple fins a dalt. La plaça plena i els carrers adjacents. Va ser molt emotiu i un impacte de ciutat important. Sabadell és d’aquells llocs on sembla que mai passa res i el dia que passa té molt d’impacte”.
