La descoberta d’una nova espècie de dinosaure per part d’un equip de l’Institut Català de Paleontologia (ICP) Miquel Crusafont va generar força interès al respecte: com s’identifiquen les restes d’éssers vius que van viure fa milions d’anys? Com es determina l’època a la qual pertanyen? On es guarden tots els fòssils, dinosaures i la resta de vertebrats que desenterren els paleontòlegs? Ho descobrim en aquest reportatge, on un dels responsables del centre, en Pere Figuerola, ens porta a les catacumbes i als laboratoris de l’ICP, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i, després, a la sala de reserves del museu Miquel Crusafont de Sabadell.
Les peces que l’Institut Català de Paleontologia exposa al museu o cedeix a altres centres com el CosmoCaixa, per exemple, només són la punta de l’iceberg. L’ICP ha recuperat 250.000 fòssils des de la seva creació, dels quals gairebé la meitat (130.000) ja estan identificats i catalogats al seu arxiu físic i digital. El gestor de col·leccions de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, Josep Robles, assenyala que “és una feina que no s’acaba mai”, ja que constantment s’amplia el volum de mostres i cal revisar periòdicament les que ja estan inventariades per garantir que es mantenen en bones condicions, igual que el material amb què s’emmagatzemen.
“Tant les restes que s’exposen en el museu com les que es guarden a la sala de reserves han d’estar guardades dins una bossa, normalment de material biodegradable, i que, per tant, cal anar canviant. Tot ha de tenir posat el nom científic, la descripció de l’espècie, la seva anatomia, el jaciment on es va trobar, a quina edat pertany i on anirà emmagatzemat el fòssil, en aquest cas, en última instància”, detalla Josep Robles.
És per això que, abans d’arribar a Sabadell, un equip de paleontòlegs els examina meticulosament a la UAB amb microscopis, bisturís, pinzells i micropercusors per identificar l’espècie que tenen entre mans i les seves característiques congènites. El temps que això pot comportar requereix força paciència: una tècnica del laboratori de l’Àrea de Preparació i Conservació, Almudena Yagüe, fa gairebé dos mesos que treballa una dent d’un rosegador i encara li queden dies de feina. Cal tenir en compte que una vegada s’extreuen les restes òssies del subsòl o del jaciment, comença una cursa a contrarellotge: el canvi climatològic i d’espai sumat a la manipulació paleontològica acceleren el procés de degradació.
“Aquest canvi sobtat afecta molt i de manera directa l’estat amb què es guarden les restes de fa milions d’anys. Passen d’estar enterrades sota terra a estar en contacte amb l’aire, a veure canvis de llum entre la nit i el dia, canvis de temperatura…”, exposa Yagüe.
Aquest és un dels motius pels quals, dins del mateix centre de recerca de la UAB, les ‘mòmies’ (com anomenen als fòssils que ja han estat extrets del camp de treball, però que encara no han estat analitzats) es mantenen a temperatures força baixes; igual que quan després es traslladen al museu o en altres centres expositius.
El temps que una espècie pot esperar per iniciar aquest procés és molt variable: ja en el mateix jaciment on s’extreuen les restes, es determina una categoria més alta o més baixa en funció de la importància científica que denoti la mostra. Això explica perquè hi ha restes que passen directament al laboratori i, altres, com unes tortugues del miocè (12 milions d’anys), romanen durant dies o fins i tot setmanes als soterranis de l’IPC.
Dinosaures al Pirineu i fòssils al Vallès
La paleontologia és història, cultura i part del patrimoni nacional. A Catalunya hi ha dues àrees d’influència principals: una, ben a prop de casa: a la conca Vallès-Penedès; i l’altra, bastant més lluny: a les comarques del Prepirineu (Pallars Jussà i Sobirà, Berguedà). En aquest darrer espai és on acostumen a trobar-hi restes de dinosaures, com la que van descobrir ara fa sis setmanes mes uns paleontòlegs de l’IPC (més info: ‘Descriuen una nova espècia de dinosaure‘), mentre que a les comarques vallesanes hi predominen els fòssils; segons el cap de l’Àrea de Treballs de Camp de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), Jordi Galindo.
“Sabadell té un subsòl molt ric en aquesta matèria: cada cop que s’ha fet un forat, s’han trobat restes paleontològiques. En els darrers 20 anys s’han extret més de 3.500 fòssils només en el terme municipal de Sabadell”, afegeix Galindo.
La primera excavació que es va fer va ser al 1925, al jaciment de Can Llobateres, durant els treballs de la carretera cap a Mollet del Vallès. Aquest és justament un dels jaciments més importants, però també s’han extret restes a la Ronda Oest, a Can Roqueta o en els túnels per construir la línia de ferrocarril. En aquest sentit, “Sabadell ha estat, i encara és, un referent en paleontologia. Tothom que en volia fer, venia aquí”, en paraules del cap de l’Àrea de Treballs de Camp de l’IPC. Un dels pioners a gratar aquesta disciplina va ser el científic sabadellenc Miquel Crusafont i, de fet, el que ara es coneix com a Institut Català de Paleontologia abans estava acotat al nom de Sabadell.
Tant l’ICP com el museu de Sabadell, que justament homentaja a Miquel Crusafont, col·laboren amb altres centes de recerca, investigació i divulgació científica, com la revista Science, National Geographic o altres institucions com el CaixaForum. En els darrers dos anys, però, la pandèmia ha afectat de diferents maneres l’activitat d’aquests centres.
Per una banda, les visites anuals al museu del carrer de l’Escola Industrial (entorn les 22.000, segons la cap de l’Àrea del museu, Teresa Esquirol) es van reduir a menys de la meitat (7.000), tot i que ara ja tornen a pujar (15.000). Per altra banda, les sortides massives que hi va haver en els entorns naturals després del confinament domiciliari van provocar que alguns curiosos s’emportessin peces paleontològiques a casa o l’IPC, fet que, en contra de totes les bones voluntats, no ajuda gens als equips de treball.
“Molta gent ens porta restes i fòssils que es troba. En primer lloc, cal saber que no et pots endur un fòssil a casa, així com tampoc pots endur-te una pedra d’una església. Forma part del patrimoni cultural de Catalunya i no es pot ni vendre, ni comprar ni col·leccionar. Però, a més, si s’enduen les restes, les treuen del seu context i aleshores ja hem perdut pràcticament tota la informació al voltant d’aquesta espècie. Quan fem una intervenció, també agafem sediments del voltant perquè sovint hi ha dents de rosegadors i altres elements que ens ajuden a datar l’època dels primats”, explica Pere Figuerola.
Les sortides, però, acostumen a ser a l’estiu (entre els mesos de juny i setembre), ja que és quan hi ha menys precipitacions i, per tant, més garanties per evitar la inundació del jaciment. La resta de l’any, es dedica a l’anàlisi, estudi i classificació de les restes descobertes.
Fa uns mesos que tots els equips han recuperat els nivells d’activitat previs a la pandèmia i un dels aspectes que ara comença a ser un problema és la manca d’espai: tant el museu com el soterrani de l’IPC s’estan quedant petits i, de fet, fa unes setmanes van haver de derivar part de les ‘mòmies’ a un equipament de Cervera (la Segarra).
Foto portada: Sala d’exposició del museu Miquel Crusafont, a Sabadell. Autor: David B.
