Cervantes (Parc Taulí): “el coronavirus no s’ha acabat però ara mateix millor no podem estar”

El cap de Servei de Malalties Infeccioses de l’hospital Parc Taulí, Manuel Cervantes, és optimista en relació a l’evolució de la pandèmia. “Estem millor que mai”, diu. Però amb la mateixa força apunta que “encara no s’ha acabat”. Cal mantenir el ritme de vacunació fins arribar al 70 per cent de la població però té clar que, si no es vacuna a nivell mundial, el coronavirus no estarà resolt.

Cervantes ha estat la principal font de la Corporació Sanitària Parc Taulí, que dona servei a Sabadell i una desena de municipis més, des de l’inici de la pandèmia. El SARS-CoV-2 el va agafar amb mig peu a la jubilació després de molts anys dedicat a les malalties infeccioses, i amb gran atenció al VIH-SIDA. Però el nou coronavirus l’ha fet arremangar-se més que mai, tant de portes endins de l’hospital com de portes enfora. “He llegit molt i hem après molt en aquest temps però hem de ser conscients que encara hi ha moltes coses del coronavirus que no coneixem”, diu.

Posem el marcador al dia. Com està ara mateix la situació a l’hospital Parc Taulí en quant a hospitalitzats i crítics per Covid-19?
La situació és molt i molt bona. Hem passat de tenir 180 pacients ingressats no fa dos mesos a tenir-ne ara mateix 28 pacients hospitalitzats. Millor no podem estar. En una setmana hem tingut tres ingressos al dia de promig i com donem més altes, cada dia tenim menys pacients. Però hi ha pacients que encara es diagnostiquen de coronavirus i el 10 per cent han de venir a l’hospital. Ens queden 9 malalts a crítics i 19 malalts a planta.

Com ha evolucionat el perfil del pacient que acaba hospitalitzat?
Només hi ha un canvi: l’edat. A partir de febrer amb la vacunació a les residències vam notar que els malalts més grans van deixar de venir. Des de març i sobretot d’abril és excepcional que ingressi un malalt amb més de 80 anys. La vacunació hi té molt a veure. El promig d’edat era de 70 anys i ara està al voltant de 50 anys. Hi ha tres factors que fa que els malalts greus vagin millor: tenim suficients espais i material per atendre’ls, l’edat mitjana ha baixat més de 15 anys i en tercer lloc els tractaments són millors perquè hem millorat respecte a un any enrere. Fem servir molts menys fàrmacs i hem deixat de fer servir moltes coses tòxiques que no tenien una utilitat clara malgrat que no tenim un fàrmac fantàstic contra el virus. El gran èxit dels darrers mesos és que la mortalitat ha seguit baixant malgrat les diverses onades.  

La cursa per la vacuna ha estat prou exitosa, aconseguint diverses vacunes eficients per mitigar els efectes més greus de la infecció. Però com s’ha avançat pel que fa als tractaments? Per què no s’ha trobat una pastilla per exemple que acabi amb el virus? Hi ha hagut recerca?
S’ha fet recerca però contra els virus tipus RNA, que són especials, costa molt trobar tractaments. Tenim tractament per la SIDA, que atura però no elimina el virus, i l’hepatitis C, que sí l’elimina. Però és l’únic. L’únic tractament aprovat pel coronavirus es va aprovar contra l’èbola: el redemsivir. Només val per casos molt greus i és útil només en un curt període de temps, en els 10 primers dies des del contagi. Ara s’està provant un nou medicament per via inhalada. Però hi juga un tema important: la indústria farmacèutica i com decideix les inversions de risc. Dedicar molts milions a un medicament que només es pot donar a l’hospital per vena no és tan rendible com trobar vacunes. S’han dedicat més esforços a la vacuna. Tinc la impressió que les coses van per aquí.

Què cal fer amb les patents de la vacuna?
La idea naif de fer-ho tot públic és molt bonica però la investigació tindria problemes si tot fos així. En un món socialista, amb tot públic, podria ser perquè hi hauria una indústria farmacèutica potent però no és la realitat occidental.

Bona part de la recerca privada que ha donat lloc a les vacunes s’ha fet a partir de fons públics.
Per això es podria dir als laboratoris: ‘per cada vacuna que vostè fabriqui i li paguin els país rics n’haurien de fabricar dues pels països pobres’. No és treure la patent però és un pacte que es pot fer i va passar amb els retrovirals gràcies a Bill Clinton i Bill Gates. És més fàcil això que no pas anular les patents que es posarà en un merder judicial de 10 anys. Com s’han posat diners públics per fer recerca i trobar la vacuna, és fàcil arribar a un acord. La resposta fàcil és dir ‘fora patents’ però això no fa pràctica la solució perquè el problema no és la patent sinó la capacitat de fabricació. Cal potenciar que la casa mare de les vacunes faciliti la fabricació al Brasil, l’Índia o la Xina. Si ho supervisa l’OMS o l’ONU se li pot donar una empenta.

La realitat és que si no volem que el virus torni aquí, l’hem de fer desaparèixer de tot el món. Encara no ha passat però pot arribar un dia que surti una variant que faci inservible la vacuna o haver passat la malaltia. Si no volem que passi hem de vacunar el 70 per cent de tota la població mundial.

D’aquí un parell de dies farà cinc mesos que va començar la vacunació a Catalunya, Espanya i la Unió Europea. Quin percentatge de població pot estar immunitzat contra el virus, ja sigui perquè ha passat la malaltia o per la via de la vacuna?
Ens diuen que la vacunació ronda la tercera part de la població. La immunització per malaltia a Catalunya arriba al 8 o 10 per cent, que no és molt transcendent. El passat estiu pensàvem que potser s’havia immunitzat molta gent arran de malalties lleus que no s’havien detectat i que fins i tot podíem tenir una tercera part de la població immunitzada. Però la realitat ens ha demostrat que no, que com a màxim s’ha immunitzat per malaltia el doble de la població que teníem com a contagiada. La immunització que compta de debò és la vacunació. Per tant, estaríem en un 30 per cent per la vacuna més un 10 per cent a causa de la malaltia. Arribar al 70 per cent de la població immunitzada a l’estiu és difícil però no és impossible: si ens posem les piles al juny i al juliol hi podem arribar. Per sort a partir de l’abril s’ha accelerat una vacunació que anava exageradament lenta. Però ara estem a la franja alta d’Europa. Alemanya i França estan per sota de nosaltres. A més no hi ha gaire gent que no es vulgui vacunar.  

Amb aquestes dades, la pandèmia, almenys els seus efectes sobre el sistema hospitalari, ha acabat?
No. És massa aviat. Estem en un bon moment. Ara tenim 170-180 pacients setmanals. És molt poc perquè estàvem a 600 i 800. Però no és zero. Tenim 40 contagis a la nostra àrea per cada 100.000 habitants. És poc però la pandèmia no s’ha acabat.

L’any passat la davallada va començar a meitats d’abril i l’1 de juny ens quedaven pocs ingressats. Aquest any a més la vacunació ens afavoreix. Veurem que passa. Ara la davallada és molt clara a partir de la setmana del 19 d’abril. Curiosament com l’any passat. Hi ha un factor que de vegades menyspreem perquè no el dominem. És el clima. Les activitats socials amb bones temperatures es fan més a l’aire lliure i el perill de contagi és molt més petit.

Vist des d’ara, i seguint el que diu sobre el clima, de què va servir el confinament domicilari l’any passat?
El confinament de veritat atura el cop però és molt i molt difícil de fer. Es pot fer dues o tres setmanes. A partir d’aquí és ciència ficció. Què va passar amb els temporers? Que la persona que s’ha de guanyar les garrofes en tres mesos per tot l’any no podia parar de treballar. És supervivència. Quan comencem amb confinaments relatius no fa tant com ens pensem. Soc molt crític quan es diu que la culpa és de les aglomeracions a la platja. Tan de bo tothom estigués a la platja i no celebrant aniversaris 20 persones en un domicili.

Hem de parlar més de conductes de risc que no pas de restriccions. Un exemple: al febrer, amb xifres altíssimes, era perillós entrar en un centre comercial tancat on gairebé no podies caminar i si hi havia un brot podien sortir 50 i 60 contagiats. I estaven oberts i estava permès. Ens vam equivocar i després ens van tancar.

Dit això i de cara al futur: ens falta una pota per prevenir les malalties respiratòries transmissibles: la ventilació dels espais tancats públics. Aquesta filosofia que teníem fa uns anys que no calien finestres, que l’aire condicionat estalvia energia doncs perdoneu-me però ventilar és una eina per reduir les malalties infeccioses: des de la tuberculosi a la grip. Hem d’assegurar amb mètodes fàcils que la qualitat de l’aire sigui bona. No podem mesurar el coronavirus a l’aire però sí el grau de contaminació de diòxid de carboni. És tan senzill com instal·lar un sensor. El futur és assegurar que els espais tancats estiguin ben ventilats sigui obrint les finestres o sensoritzant si hi ha massa anhídrid carbònic o massa gent respirant a l’hora.

Hem descobert amb tristor que molts espais de l’hospital que teníem com a segurs no tenien aire renovat. Al Taulí ens hem posat les piles i el servei de manteniment de l’hospital ha destinat moltes hores a reorganitzar la ventilació de les zones comunes, dels passadissos…

Vostè ha estat tradicionalment reticent a l’ús de la mascareta obligatòria a l’aire lliure. És moment d’aixecar la prohibició?
És una de les properes mesures que caldria prendre. A l’inici era molt reticent però després penso que mal no ha fet. Però hi ha un risc: la mascareta tot el dia et dona una falsa seguretat. No és una assegurança contra el coronavirus. La mascareta s’ha de posar ben posada si convivim amb un malalt però a l’aire lliure anar pensant que no tenim perill perquè portem mascareta no és cert. Si no hi ha perill és perquè a l’aire lliure el virus es dispersa. En canvi, sovint es pensa que si portes mascareta podem estar tres hores tancats en un bar o a casa celebrant un aniversari.

La Covid-19 ha arribat per quedar-se? És a dir, serà una malaltia més o desapareixerà?
No ho sabem amb certesa. El SARS feia una malaltia greu i va desaparèixer en pocs mesos. Es va acabar amb pocs milers de casos. El MERS és molt greu però necessita ser transmès pels camells i no és fàcil que passi. Però no ha desaparegut des del 2013.

La meva impressió és que amb aquest coronavirus si la vacunació va molt bé ens quedarem amb casos esporàdics. Serà molt important mantenir les mesures d’aillament, de diagnòstic ràpid, que no ens torni a passar com al març de 2020. Ens vam adonar que teníem el virus aquí quan ja havien passat moltes setmanes. Crec que la gent vacunada si agafa la Covid tindrà, ara sí, una espècie de grip. I la gent no vacunada si fa pneumònia per Covid seran pocs casos i anirà bé. Però no ho sabem amb certesa.

Deixarà la Covid-19 canvis en els comportaments socials com va passar al sud-est asiàtic amb el SARS, on porten mascareta tot sovint?
És un mite. La gent a Corea no fa servir la mascareta tot l’any ni molt menys. Però sí hi ha el costum a l’època de la grip de portar mascareta al transport públic. Tampoc hi ha una gran demostració de que funcioni però mal no fa. Anar amb mascareta a l’hivern on hi ha aglomeracions té algun avantatge. Però no està gaire demostrat. Ara sembla que la mascareta ens ha salvat de la bronquiolitis, de la grip. I no és així.

Si no és així, per què no hi ha hagut grip?
Perquè un virus predomina sobre l’altre. El virus necessita molta gent per anar passant d’una persona a una altra.

El virus no es transmet perquè quedi a terra durant tres dies. Vam intentar fumigar els carrers de les nostres ciutats i no va servir per res i a sobre era perillós perquè podia aixecar els virus si en quedava algun de viu. El virus està a les persones i d’una persona passa a l’altre i pot estar una estona a l’aire.

Si tens moltes persones infectades per un virus és difícil infectar-se d’un altre. Fa anys sabíem que si un nen tenia el xarampió no tenia la varicel·la. Aquests coronavirus han fet que els altres virus respiratoris no hi fossin. Quan ha baixat el coronavirus han pujat els virus respiratoris com la bronquiolitis. Mai havíem tingut brots de bronquiolitis a l’abril o maig. Ara en tenim. Dit això i tornant als usos socials, anar amb mascareta en llocs públics en moments de transmissió de virus no té inconvenients.

Una pregunta final gairebé distòpica. Hi ha sociòlegs, filòsofs, però també viròlegs, especialistes que consideren que la pandèmia de Covid-19, sense gaires precedents en les darrers dècades, és la primera del segle XXI però no l’última. És realitat o és ciència ficció?
L’any 2009 van córrer rius de tinta per la grip aviar. I la veritat és que gràcies a allò hem respost ràpid al coronavirus. És cert que es podrien haver pres mesures algunes setmanes abans. Però a nivell històric que en un mes tinguis prova diagnòstica, PCR, tractament, encara que després no sigui fantàstic, i protocols d’aïllament és excepcional. No havia passat mai a la vida. L’OMS va procurar a nivell mundial que els laboratoris estiguessin preparats per si apareixia una soca similar a la grip aviar que porta circulant des de l’any 2001 i 2002 a la Xina, Vietnam, Corea, Canadà o França. Qui ara diu que passarà de nou, pot ser. Però no tenim cap argument a favor: el món global fa 30 anys que dura. Els viatges continus internacionals, per turisme, feina o mercaderies, va en augment. I és imparable. No ens fem mala sang.

Dit això, sí hem de prendre mesures per reduir riscos. Tot comença per vigilar els brots i aclarir-ne l’origen allà on aparegui del món. Als llocs més poblats poden aparèixer noves infeccions. I cal vigilar molt el tema animal: s’ha acabat pensar que la veterinària és mirar els escorxadors perquè no ens mengem el bestiar malalt. La veterinària ara està molt vinculada als animals que poden portar malalties. Les aus salvatges tenen més responsabilitat en els moviments geogràfics de les malalties que no les persones. Els virus poden ser transmesos per les aus. En el cas del coronavirus encara no tenim del tot clar l’origen i com va passar dels ratpenats a les persones.

Foto portada: el cap d’Infeccioses del Parc Taulí, en una imatge d’arxiu. Autor: Roger Benet /Ràdio Sabadell.