No es fan 30 anys tots els dies. El 1994, un grup de famílies va fundar l’associació Andi Down amb l’objectiu que els seus fills amb discapacitat intel·lectual tinguessin oportunitats per relacionar-se, créixer i desenvolupar-se com a persones. Des d’aleshores, la seva activitat formativa i de lleure no s’ha aturat i l’entitat s’ha consolidat com un dels motors del tercer sector a Sabadell.
Entrevistem Dolors Pallàs, presidenta d’Andi Down i una de les cares visibles de l’entitat durant molts anys. En aquesta conversa, reflexiona sobre el passat, el present i el futur de l’associació.
Quins són els seus primers records a Andi?
Vaig arribar a l’entitat quan portava configurada un any. La meva filla, amb síndrome de down, tenia llavors catorze anys i els seus amics de l’escola ordinària se li havien escapat, no tenia un grup d’amics per sortir. Jo estava buscant un entorn on crear un grup de persones afins a ella i que puguessin anar acompanyades de voluntaris. Em vaig acostar a Andi i em van dir que cap problema, que em donarien suport. Les famílies que hi havia en aquell moment havien creat l’entitat quan van néixer els seus fills, per tant tots tenien nens de dos o tres anys i eren deu anys més petits que la meva filla. Vaig fer la proposta de crear un grup de lleure i vam buscar persones que tenien fills i filles d’una edat similar. Al cap d’un any van començar a sortir a fer activitats de lleure i es va consolidar el grup.
Feia falta una organització d’aquestes característiques per atendre les persones amb síndrome de down?
Jo crec que sí. Temps enrere, moltes de les primeres famílies d’Andi es van conèixer a les sessions d’estimulació precoç. Quan jo hi havia anat, deu anys abans, hi havia una altra associació, però el seu recorregut s’acabava quan el teu fill sortia d’allà. Andi es va crear una mica amb la idea de donar continuïtat a aquest treball fora de la clínica. A més dels grups de lleure, feiem trobades de famílies, sortides de cap de setmana… Amb el temps s’han anat creant els serveis necessaris, aquells dels quals els nostres fills en podien treure profit.
Com veu l’evolució de la societat, en aquests 30 anys, respecte a les persones amb discapacitat?
Podríem dir que és com una muntanya russa. Per exemple, jo no vaig tenir cap problema perquè la nostra filla anés a l’escola ordinària i últimament hi poden haver-ne. Per tant, no és que poguem dir que evolucionem sempre en positiu. Jo sempre he pensat que les persones amb discapacitat són les que van obrint camí. Et trobes que poden anar sols amb autobús, que poden treballar, que alguns poden viure sols… Han d’obrir camí i és un procés que no sempre és fàcil. També perquè té molt a veure amb la política. Et canvien els partits, les idees i tornes a anar enrere… Diria que globalment la mentalitat és més oberta i hi ha més coneixement.
Quin paper juguen les famílies en tot aquest procés?
La família ha d’estar oberta de mires a donar-li les possibilitats. T’has de menjar moltes pors. Les pors que pots tenir amb qualsevol fill, però amb ells encara en pots tenir més. Si no estàs disposat a assumir aquest risc estarà enganxat a la teva mà tot el dia. Has d’estar disposat, dins d’una seguretat, a anar obrint portes i deixar-los volar. Així com una altra noia adolescent es baralla amb els pares perquè se’n vol anar, tu tens la baralla al revès. Amb les persones amb discapacitat els pares els hi hem de convèncer que poden fer-ho.
En aquest sentit, un dels projectes que s’ha consolidat a Sabadell és la botiga Xic x Xics, que ofereix una primera experiència professional a les persones de l’entitat. Quina valoració en fa dels resultats?
Nosaltres sempre pensem que per anar a la vida laboral s’han de formar. I la millor manera de formar-se és fent-ho. Cal tenir en compte que estem parlant de discapacitat intel·lectual, no serveix de res tenir-los hores i hores explicant-los com es treballa en un restaurant, ho entendran de veritat el dia que vagin a treballar al restaurant. A partir d’aquí, nosaltres defensem les formacions el més funcionals possibles. Nosaltres ens trobavem que hi havia un grup de persones que no acabaven d’estar preparades per anar a l’empresa ordinària i vam buscar una activitat que puguessin fer semblant a una feina. Va sorgir la idea que la roba de nadons queda molt nova i que es podria reciclar. Ara hi ha dotze o catorze persones que estan en procés per treballar sense que algú hagi d’estar sempre pendents d’ells.
Trobeu que les empreses estan més obertes ara a contractar persones amb síndrome de down?
Crec que sí. L’època de la covid va ser molt dolenta en aquest sentit, però ara torna a haver-hi un creixement. El que costa més sempre és la part pública, perquè si han de fer oposicions específiques tot es complica. Parlem molt de la inserció i la inclusió, però no es fan les passes necessàries. Encara costa.
Un altre programa en aquesta direcció és el de vida independent. Com està anant?
El projecte va nèixer arrel que cinc famílies teníem fills amb vint-i-tants i començaven a treballar. Ells han de tenir fites, com qualsevol persona. Han de poder aspirar a millores. Va ser llavors quan vam fer la proposta per veure si podien viure en un pis. No ens hem inventat res de nou, sabíem que existien projectes similars. Vam demanar a l’Ajuntament un pis de lloguer social i van anar-hi a viure quatre persones juntes durant vuit anys. Primer era com un pis d’estudiants: es quedaven allà a dormir, esmorzaven, se n’anaven a treballar i al migdia venian a dinar a casa. Després poc a poc es van quedar a dinar uns dies, rentaven la roba allà… Han anat fent tot el procés i han aconseguit ser independents. A partir d’aquí, els més joves també van voler fer-ho i vam crear els pisos de formació, als quals hi anaven primer els caps de setmana, com un pas intermedi. Tenen suports de persones de l’entitat per allò que necessten.
A banda dels projectes d’inserció i foment de l’autonomia, també teniu en marxa moltes activitats de lleure. Són importants?
Sí, es clar. Qualsevol persona ha de tenir la ment oberta a anar fent coses. Si tu vas a treballar pel matí i la tarda te la passes a casa mirant la televisió se t’atrofia el cervell. Precisament per estimular la ment hem començat el projecte ‘Reactiva’t’, adreçats als més grans. Hi ha 25 persones apuntades i fan sessions d’estimulació cognitiva, es treballa l’organització, la memòria… cada dos mesos fem xerrades o conferències per parlar de temes d’interès. Després també es fomenta que facin exercici físic. Hi ha una activitat concreta d’expressió, però també poden participar a balls o bàsquet. Volem fer que l’envelliment s’ajorni el màxim possible.
Ara fareu 30 anys. Hi haurà programació especial per celebrar-ho?
Hem pensat en cinc esdeveniments diferents. Un és un acte de formació obert a famílies i empreses. És una de les branques que sempre ens agrada tocar. Després volem fer una matinal lúdica i esportiva al Parc Catalunya, amb jocs de pistes i jocs esportius. La idea és fer-la a l’abril i que sigui oberta a tothom. També volem fer un dinar o sopar a finals de juny, que és quan l’entitat fa estrictament els 30 anys. A més, aquest any també fa 20 anys dels Cracs d’Andi, el nostre grup de música, i volem fer un concert de celebració on actuïn també els nostres grups de ball i de teatre. Ens agradaria que vinguessin artistes convidats i ara estem en aquest procés de parlar amb ells i confirmar-los.
Un aniversari és un bon moment per mirar al passat, però també al futur. Com us imagineu els pròxims anys de l’entitat?
De cara al futur un dels temes que tenim en ment és l’espai. Nosaltres estem molt bé aquí, al centre, però aquest espai no està totalment adaptat i és molt complicat aconseguir l’autorització per adaptar-lo perquè és un edifici catalogat. Aquest és un dels punts que tenim sobre la taula per al futur. Cap a on volem avançar també en el nostre dia a dia? Nosaltres fem balls i teatre i m’agradaria que en aquests grups vingués gent que no tingués discapacitat. Però no només com a professionals o com a voluntaris, sinó com a usuaris, que la idea de la inclusió fos més efectiva.
Foto de portada: Dolors Pallàs, a la porta del local d’Andi. Autor: Jordi M.
