- Acte en reconeixement de la comunitat colombiana exiliada durant el conflicte armat del país. S’ha celebrat aquest dissabte de 10 a 14 hores al Casal Pere Quart.
- Una de les participants, Dorys Ardila, ha aprofitat per denunciar que Europa no ha actuat de la mateixa manera en el cas d’Ucraïna que en el de Colòmbia.
El conflicte entre Rússia i Ucraïna ha aixecat una onada de solidaritat en les darreres setmanes: donacions econòmiques de ciutadans a títol personal, maniobres institucionals i comercials per aïllar o castigar a Vladímir Putin, nombroses concentracions en suport al poble ucraïnès i una llista repleta de països que s’ofereixen a acollir refugiats; un d’ells, Espanya. Per contra, una dona que l’any 2003 es va haver d’exiliar a Barcelona per les amenaces que rebia del president liberal Álvaro Uribe (Colòmbia) lamenta que els sud-americans no tinguessin ni el mateix suport ni les mateixes facilitats per refugiar-se.
Tal dia com avui, un 19 de març, Dorys Ardila aterrava a Barcelona amb tota la seva vida comprimida en una maleta. El govern d’Álvaro Uribe (partit Centro Democrático) la perseguia i l’assetjava per la feina que tenia, tal com ha denunciat ella mateixa. Ardila era advocada defensora dels drets humans a Colòmbia en un context especialment sensible políticament: el país estava en guerra, encara amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) actives, i va haver d’abandonar el país per salvaguardar la seva integritat.
“Durant molt de temps em van estar enviant la meva pròpia esquela, enviant-me amenaces per correu electrònic, trucant-me… la concepció política del president Uribe estava basada en la seguretat democràtica. Per tant, totes les persones, associacions, moviments socials o polítics, periodistes, magistrats i tothom que no pensés com ell, érem considerats els seus enemics”, assenyala l’exiliada colombiana Dorys Ardila.
Ardila va venir sola a Barcelona i va haver de refer la seva vida des de zero, no coneixia a ningú que la pogués ajudar a buscar una nova llar o una feina. De fet, lamenta que els tràmits per aconseguir el visat i el permís legal per residir a Espanya fossin tan complicats i dilatats en el temps.
“El procés de legalització, ja que fins que no el completen reben el mal nom de persones ‘sense papers’ o ‘il·legals’, pot tardar fins a tres anys. És relatiu, però acostuma a tardar molt”, reconeix una de les membres de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), Ana Isabel Barrera.
En aquest sentit, Barrera, qui també es va exiliar de Colòmbia fa més de 15 anys, explica que totes les persones que passen per aquesta etapa porten una forta càrrega psicològica i emocional a sobre. Per aquest motiu, el Casal Pere Quart ha acollit un taller de reconeixement a la comunitat colombiana aquest dissabte al matí dins el marc del Programa de Cooperació de l’Ajuntament.
“No va ser gens fàcil. Quan una persona ha de marxar del seu país amb aquestes circumstàncies, ha de deixar enrere tot el seu projecte de vida, la seva professió, la seva família, el seu reconeixement social, les condicions de vida… en el meu cas, jo era vicedegana en una facultat i, quan vaig arribar aquí, em vaig haver de buscar la vida com vaig poder”, recorda Dorys Ardila 19 anys després.
Ara Ardila viu a Barcelona i, de tant en tant, col·labora amb l’associació Xarxa Solidària Sabadell. Ella, però, forma part del Nodo Catalunya (un espai de confluència entre organitzacions catalanes i colombianes que treballen per recollir testimonis i informes en suport de la Comissió de la Veritat). La darrera activitat que ha impulsat aquesta entitat, juntament amb l’ICIP, la Comissió de la Veritat del govern colombià, Xarxa Solidària Sabadell, la Lliga dels Drets dels Pobles i l’Ajuntament de Sabadell és el taller ‘Reconocimiento Colombia. La Colombia que se reconoce en Sabadell‘, que s’ha celebrat aquest dissabte al matí, de 10 a 14 hores, al Casal Pere Quart.
L’objectiu d’aquesta iniciativa és fomentar els reconeixements locals a la comunitat exiliada així com als països o societats que s’han implicat en llurs processos de reconstrucció. Tot i això, Ardila retreu que Europa no ha actuat de la mateixa manera en el cas colombià que en el cas ucraïnès:
“Hi ha hagut una clara discriminació entre els exiliats colombians i els ucraïnesos. Primer, perquè ells són europeus i, segon, perquè Ucraïna és una de les peces de la taula d’escacs mundial. Per nosaltres, l’exili va ser més difícil; també perquè després de firmar l’acord de pau hi ha l’imaginari col·lectiu de què ja no hi ha conflicte, i això no és així. Estem en un post acord armat”.
És per això que tant Ardila com Barrera celebren jornades com la d’aquest matí, on s’ha reflexionat entorn el reconeixement, la reparació i la reconciliació de les víctimes de la guerra armada a Colòmbia. De fet, aquest taller està relacionat amb la Comissió de la Veritat colombiana que justament aquest semestre (gener-juny del 2022) ha de publicar per primera vegada un informe sobre el conflicte nacional incloent un reconeixement a la comunitat exiliada per motius majoritàriament polítics i bèl·lics, tal com han assenyalat les organitzadores de l’acte.
Foto portada: Dorys Ardila, una colombiana que es va exiliar l’any 2003. Autora: J. Ramon.
