La doctora en Antropologia Social i Cultural i Cultural de la UAB, Sílvia Carrasco, ha dut a terme el principal estudi sobre l’Abandonament Escolar Prematur a Espanya, i ha estudiat el 93 per cent dels alumnes de Sabadell de quart de secundària. Aquest dimecres presenta les conclusions de l’estudi a la Fundació Bosch i Cardellach. Abans, però, en parla amb iSabadell.
Carrasco sosté que l’administració està invertint pocs esforços en acompanyar l’alumnat que acaba els estudis obligatoris, mentre que un de cada cinc alumnes d’entre 18 i 24 anys no té formació per incorporar-se en condicions al mercat laboral. L’Abandonament Escolar Prematur fa saltar les alarmes a nivell europeu, ja que és un factor d’exclusió, el principal entre la joventut, mentre que a Catalunya i la resta d’Espanya les dades són del tot insuficients.
La investigació sobre l’Abandonament Escoltar Prematur (AEP) s’ha fet en el marc d’un projecte europeu però el cas català se centra molt a Sabadell. Parlem del principal estudi fet mai sobre l’anomenat fracàs escolar a la ciutat?
A Sabadell no s’havia fet mai cap estudi així. També és el principal fet a Espanya perquè analitza tota una cohort de 4t d’ESO d’una ciutat important. Tot forma part d’un projecte europeu que en el cas estatal, se centra en dues comarques catalanes, el Vallès Occidental i el Maresme. Teníem una mostra inicial de vuit instituts de Sabadell. Però després vam ampliar l’estudi a tot Sabadell i vam treballar amb un total de 30 centres i 1.579 alumnes, més del 93 per cent de l’alumnat de quart d’ESO en el curs 2016-2017. Només no van participar-hi tres centres, el que correspon a quatre grups de quart d’ESO.
Per què es van negar?
Perquè tot i ser subvencionats amb fons públics, l’última paraula la tenen les direccions de centres. Crec que no li van donar la importància que té l’estudi.
Abandonament escolar prematur és igual a fracàs escolar?
No. És una confusió molt habitual entre el professorat i l’administració. Fracàs escolar seria la no acreditació de l’ESO. És a dir, no acabar els estudis obligatoris.
L’abandonament escolar prematur succeeix en alumnes d’entre 18 i 24 anys que no tenen estudis post-obligatoris ni estudien per obtenir-los tant si han aprovat l’ESO com si no. Són alumnes invisibles però en alt en risc d’exclusió laboral i social que no estan al cap de ningú. Ningú es preocupa per ells i són el 20 per cent a Espanya i a Catalunya.
És l’indicador més greu d’exclusió juvenil segons la Unió Europea. Però no està a l’agenda.
Fins fa poc, gens. Un per la confusió i dos perquè sembla que la responsabilitat dels resultats acadèmics és exclusiva dels alumnes i les seves famílies. Com si no hi hagués res a fer, com si la política no hi tingués cap paper. Es prescindeix del gran paper que hi ha de fer la política pública. És un pensament educatiu malauradament transversal a dreta i esquerra.
I una ciutat com Sabadell hauria de tenir molt clara la importància clau de l’AEP perquè tenim un alt grau de nois i noies poc formats i sense oportunitats per una economia del coneixement, i això afecta directament el model de ciutat i de ciutadania.
Com determina el punt de partida de l’alumne, la seva situació familiar, el barri de residència o altres factors, el risc d’abandonament escolar prematur?
Condicionen molt però no determinen. El pitjor és que famílies i professorat interioritzin que els nanos de famílies de classe treballadora no tenen les mateixes capacitats que els rics. Poden condicionar perquè els pares no han passat per l’educació postobligatòria i no coneixen el sistema, perquè no tenen recursos extres per donar suport… segons on visquis, la tradició d’estudis de la comunitat i altres factors et fan més dependent del sistema públic d’educació, que hi té llavors una gran responsabilitat. Però és una condició. No determina. Són factors de risc.
Quins factors de risc han identificat?
Contra el què tothom es pensa, hi ha una percepció de suport familiar molt alta, i unes aspiracions molt altes. Però no troben una resposta adequada en un sistema educatiu molt desigual a la ciutat. Tenen percepció de baix suport docent, que és el més important perquè la gent es mantingui als estudis, i poca vinculació escolar És a dir, que el sistema no sap retenir una part important dels alumnes i acompanyar-los en les seves aspiracions. L’explicació que diu que els nois i noies no s’esforcen no ens val.
El sistema educatiu és molt desigual a la ciutat, diu.
Ho és, i no va de barracons. No sabem la incidència de l’abandonament escolar prematur perquè fins ara ni l’ajuntament ni la Generalitat no ha fet un seguiment de l’alumnat post ESO. La meitat de l’AEP és invisible i no hi ha dades. Però nosaltres hem determinat el risc. I el risc és alt.
Sabadell és una ciutat amb una desigualtat important en la resposta educativa que dona als diferents nois i noies. Els recursos no hi són on són més necessaris. Però el recurs més important és l’estabilitat del professorat i l’existència de projectes educatius sostinguts que permetin un acompanyament a llarg termini. El professorat fa el que pot però no fa miracles.
Si els recursos no són allà on calen, on són els recursos?
Caldria superar la idea que els recursos se’ls emporta il·legítimament una part de la xarxa escolar. No és un bon plantejament. És al revés: tothom hauria de poder tenir els recursos que tenen algunes escoles. No és un tema de repartir el mateix pastís sinó de fer créixer el pastís. És un problema de manca d’inversió per poder dur a terme la tasca educativa necessària. Ningú hauria de tenir menys inversió sinó que molts haurien de tenir més inversió i més qualitat, des de la perspectiva de l’equitat. Ara, tenim una ciutat molt desigual amb cinc tipus d’entorns educatius si avaluem necessitats i recursos. Mirant resultats i responsabilitzant alumnat i famílies justifiquem un sistema injust.
Hi ha cinc situacions: des d’escoles on s’acumulen els avantatges fins a centres on no hi ha els recursos necessaris ni per adaptar el seu projecte a l’alumnat. Són els extrems. Però la clau no és la composició social de l’alumnat sinó la capacitat de resposta del sistema educatiu. La responsabilitat pública i el model de societat que volem.
La situació més preocupant, la dels centres d’alta complexitat, no és residual, ja que afecta al 25 per cent dels centres. En total, set instituts, tots públics.
Són centres que no tenen els recursos ni el suport adequats. El tema capital és tenir recursos i un bon model.
Un de cada 4 alumnes de Sabadell de quart d’ESO no està en un entorn amb recursos adequats per acompanyar-lo a fer un pla de vida, incorporar-se en condicions al mercat de treball i tenir una vida autònoma. Això hauria de ser el centre del debat.
Ara, després d’aquest estudi, tenim una eina que ens mostra la realitat de la ciutat i també una petita radiografia socioecònomica, que cal tenir sempre present.
Més enllà del que seria l’increment de la inversió, que serà la primera demanda, què proposen?
Polítiques de prevenció, d’intervenció quan detectem el risc i de compensació quan s’abandona el sistema educatiu o no es fa res després de l’ESO. Hem fet 12 propostes que són actuacions que pot fer un ajuntament a més de les que pot fer la Generalitat. Els ajuntaments tenen poques competències en el sistema educatiu però tenen molt marge perquè poden dissenyar polítiques d’acompanyament a l’escolaritat de l’alumnat. Entre la prevenció, el primer que cal és conèixer el risc: cal professorat format per detectar el risc d’AEP. Ja hi ha orientadors però l’Ajuntament ha de centralitzar la detecció precoç i garantir l’acompanyament. En quant a la intervenció, hem constatat a través del Pla pilot de Mentoria juvenil al nord de Sabadell que aquesta eina és molt eficaç si se sosté en el temps per ajudar els nois a refer la seva identitat com a estudiants, fer plans de futur i ajudar-los.
Què és la Mentoria Juvenil?
Posar en contacte nois de segon o tercer d’ESO amb estudiants d’educació superior, universitaris o de cicles formatius superiors, que fan de voluntaris però reben una formació i una acreditació. Es creen parelles, van trobant i el mentor o mentora dona a conèixer possibilitats des d’una relació informal, afectiva, de forma que va intentant reconstruir visions inicialment més limitades del noi o la noia mentorats. Hi ha ciutats com Rotterdam que, per qüestions d’inclusió eductiva i també social, fa molt temps que la porten a terme. Una intervenció així, informal, té uns resultats espectaculars.
Pot posar exemples?
Teníem una noia que comença la mentoria pensant que ni tan sols graduarà l’ESO. Té tota una sèrie de problemàtiques familiars i econòmiques dures, etc, I ha rebut molts missatges negatius, de que no serà capaç d’estudiar. També s’ha aïllat força, creu que no té gaires amigues. Quan comença la mentoria, és difícil però finalment queden, la noia li ensenya el barri a la mentora, es coneixen, visiten l’hospital veterinari de la UAB i li agrada. Però no sap res més. La mentora es preocupa de veure botigues que tracten amb animals, l’acompanya, li expliquen què ha de fer per treballar-hi, que hi ha una FP… la noia comença a fer plans, vol acabar l’ESO, es torna a motivar, sap on pot estudiar un cop acabi… Després cal fer un retorn ben fet al professorat, cal que treballi tothom des de les possibilitats, en la mateixa direcció.
En el mateix exemple, quan presentem els resultats a l’institut costa una mica però sí que hi ha professorat que detecta canvis importants. Per exemple, a l’inici de curs seia al fons de l’aula, estava apàtica i no feia els deures. Ara treu un 9 a socials i li pregunta a una professora en què havia fallat. Això és real! Són canvis molt importants, però moltes vegades han de reparar l’autoconcepte i recuperar competències acceleradament.
És que tots els noies i noies tenen tota la capacitat d’aprendre. Si tenen la motivació i l’acompanyament, i se’ls fa capaços de traçar un pla, són capaços de remuntar. És un cas només dels vuit que vam tractar el curs passat. Tots són casos d’èxit. Però cal un acompanyament de proximitat, curós i sostingut.
Alguna altra proposta a destacar?
Una Escola de segones oportunitats a Sabadell. En un entorn més flexible i personalitzat, cal fer que els joves tornin al sistema reglat, com fa l’escola El Llindar, a Cornellà. El podríem tenir a Sabadell en coordinació amb altres programes del Vapor Llonch o altres, on els i les professionals treballen molt bé tot i que sovint els programes existents no donen el fruits esperats.
Sovint es parla de l’educació com un triangle entre alumnat, escola i famílies. Una bona combinació d’aquests factors és la clau de l’èxit, es diu. Què us diu l’estudi sobre això?
Les conclusions que tenim van més enllà de l’estudi de Sabadell, que es basen en un estudi europeu. El que veiem és que les famílies són considerades receptores d’informació. I aquesta no és la forma d’implicar-les. Més del 75 per cent de l’alumnat té una bona percepció del suport familiar i caldria aprofitar-ho. Des del punt de vista de l’administració local caldria habilitar com fa l’ajuntament d’Anvers, a Flandes, una instància de treball on les famílies poguessin acudir sempre. Una part del programa Ciutat i Escola es podria habilitar per donar a conèixer a les famílies els recursos i possibilitats educatives, perquè les famílies no tenen perquè saber els recursos del sistema educatiu, i més amb els canvis que hi ha. I cal involucrar el món del treball a nivell local. Caldria portar els dispositius als barris perquè hi ha entorns d’on els quals la gent no surt i difícil se’m va a buscar un equipament a l’altra punta de la ciutat. Hem de ser conscients que tenim una ciutat en part segregada, mons a part. Aquest estudi ens diu molt de la ciutat!
Carrasco presentarà les conclusions de l’estudi, focalitzat a Sabadell, el proper dimecres a la Fundació Bosch i Cardellach (19 hores). La conferència es titula Una mirada a Sabadell a través dels nois i noies de l’ESO: condicions socials, aspiracions i oportunitats.
