La gent ja no compra el diari al quiosc, i això no és un efecte de la pandèmia. Fa anys que s’ha perdut aquest hàbit i, en conseqüència, el paisatge urbà també perdrà els establiments d’aquest tipus. Actualment, a Sabadell només queden cinc quioscos i els seus responsables assenyalen l’auge dels mitjans digitals per indicar un canvi de paradigma. La difusió d’un diari és l’indicador que millor avalua la salut de la premsa en paper, ja que suma les vendes dels quioscos més les subscripcions dels lectors. En deu anys, grans capçaleres com La Vanguardia, El País, El Periódico, l’ABC o El Mundo han perdut més del 60 per cent de la seva difusió, segons les dades de l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD).
Als anys 50, a Sabadell hi havia un quiosc a cada estació de tren, però la caseta verda més freqüentada era la que hi havia a l’Avinguda de Barberà, entre La Gironina i el carrer de Tetuan. Fa anys que no hi ha ni rastre del Quiosc d’en Vila. Actualment, només queden cinc quioscos a peu de carrer i l’activitat d’aquests va clarament a la baixa. Tradicionalment, els quiosquers tancaven la paradeta quan ja no hi havia ningú al carrer, ben tard, perquè al vespre venien els diaris que es publicaven a la tarda. Ara, en canvi, venen menys de la meitat de diaris que fa deu anys i cada dia els sobra un bon feix de paper.
El paradista de La Rambla, Antoni Bohe, celebra que el seu quiosc està situat en un lloc estratègic i per això el volum de feina que té és suficient per estar ocupat les set hores laborals, que comencen a les sis del matí. Per aquest quiosc hi passen milers de sabadellencs al llarg del dia, però només hi compren unes 200 persones. Bohe matisa que ha reinventat el quiosc amb ganxos que criden l’atenció dels més petits per intentar trampejar la seva activitat comercial: cromos de futbolistes, de la sèrie Gormiti, packs de revista més mascareta… No obstant això, el quiosquer és conscient que la premsa en paper va clarament a la baixa i no hi ha ganxo que ho salvi.
Estiguin al mig del carrer més comercial de la ciutat, o amagats en un racó dins d’un centre comercial com El Corte Inglés, els quioscos són establiments que passen desapercebuts per a la majoria de vianants. Tot i l’emergència dels mitjans digitals i el lideratge de l’audiovisual, però, encara hi ha gent que compra el diari però els quiosquers de la ciutat coincideixen en assenyalar les revistes d’entreteniment, la mal anomenada ‘premsa rosa’, com els articles més venuts i amb diferència des ja fa anys.
“Durant el confinament domiciliari venien molts pares a comprar cromos pels fills i revistes del cor, molt més que abans i que ara. Suposo que d’alguna manera havien de fer passar l’estona i aleshores sí que vam incrementar les vendes; però, en condicions normals, l’activitat dels quioscos no té punt de comparació amb la de fa deu anys” exposa el paradista de La Rambla, Antoni Bohe.
En algun cas, durant el confinament també van haver-hi lectors que llegien la premsa als bars però que, quan se’ls va obligar a tancar, van passar a comprar el diari al quiosc. En la major part dels casos es tractava, sobretot, de dones majors de 50 anys. Els quiosquers creuen que quan desaparegui aquesta generació, hauran d’abaixar la persiana per sempre.
Propietat municipal
A Sabadell, els quioscos de premsa són propietat de l’Ajuntament i, per tant, els venedors no han d’afrontar les despeses que comporta aquest tipus de comerç, sinó que només han de pagar un cànon anual. L’Antoni Bohe i en Daniel Santos són els responsables del quiosc de La Rambla i de la Ronda Zamenhof, respectivament, i ambdós asseguren que és molt difícil guanyar-se la vida amb aquest ofici.
“Cada dia ens porten 300 exemplars, aproximadament, i ens en sobren entre 30 i 40. Per sort, els que no es venen, s’abonen. Si no, els quioscos segur que no se sostindrien. Tot i això, l’única font d’ingressos que tenim són les vendes i el marge de benefici és ínfim. Si ara ja és molt complicat viure de quiosquer, quan desaparegui la generació que ens consumeix haurem de plegar definitivament” lamenta Bohe.
En canvi, Daniel Santos té 35 anys i en fa 10 que està al quiosc de la Ronda de Zamenhof. La seva edat i experiència li fan pensar que té els dies comptats en aquesta paradeta. Santos assegura que la societat s’ha digitalitzat, sobretot amb la pandèmia, i aquest és un fet irreversible. “La gent prefereix els mitjans digitals: diuen el mateix que la resta, o inclús més, els pots consultar sense moure’t del sofà i són gratuïts. Els quioscos no tornaran”, sentencia Santos.
Canvi d’etapa
El quiosquer de Sol i Padrís, Joan Sebastián, fa 17 anys que es dedica a aquest ofici i corrobora que “actualment no ven ni la meitat de diaris que a principis dels 2000”, tal com apunten les estadístiques de la OJD arreu de país. Sebastián també ha percebut una desacceleració cada cop més pronunciada de la premsa amb paper i, per això, també pronostica una mort imminent dels cinc quioscos que queden a la ciutat.
De fet, els dos quiosquers més veterans, Noguera i Bohe, han observat un canvi significatiu en les mateixes capçaleres: els titulars, el contingut i l’estil dels diaris en paper cada cop s’assemblen més entre ells i, alhora, als formats digitals. “L’objectiu del periodisme actual no és informar, sinó captar l’atenció” conclouen tots plegats.
Uniformitat de continguts
Francesc Noguera és un veí de 80 anys que ha perdut la confiança en els periodistes i no consumeix cap tipus de mitjà informatiu: ni diaris, ni ràdio ni televisió. Noguera diu que ja no es fa informació i que les capçaleres tradicionals han perdut el rigor i l’esperit crític que tenien quan era jove. Una hipòtesi que coincideix amb la decadència de la premsa en paper i els respectius punts de venda.
“Només cal donar un cop d’ull als quioscos per veure que tots els diaris diuen el mateix. Catalunya sempre s’havia diferenciat de la premsa espanyola, en sentit positiu, però cada vegada s’hi assembla més. La Vanguardia o El Periódico són catalans, però de Catalunya en parlen poc i, si ho fan, diuen el mateix que els estatals, com El país o El Mundo. Al cap i a la fi són tots iguals”, conclou Noguera.
Segons el seu punt de vista, la informació d’avui dia és “un poti-poti que s’intenta col·locar allà on sigui”. El fet que hi hagi diaris i revistes de tot tipus als centres comercials, com a un racó del supermercat de El Corte Inglés, i als quioscos es vengui de tot menys informació sobre l’actualitat del país també lliga amb la idea de Noguera.
Foto portada: tres quiosquers de Sabadell: el de la Ronda de Zamenhof, el de La Rambla i el de Sol i Padrís. Autora: Júlia Ramon.
