L’assessor municipal Colomer manté que CASSA presta un servei deficient.
La PAH Sabadell assessora els afectats per la pobresa energètica.
Segons l’assessor municipal Jordi Colomer les empreses concessionàries són “màquines de generar beneficis” i va criticar el servei deficient que CASSA presta a la ciutat.
Divendres passat, sota el títol La nostra vida, el seu negoci. Qui té el control dels serveis bàsics, s’ha celebrat al Casal Independentista Can Capablanca una xerrada on han participat Jordi Colomer, assessor de l’ajuntament de Sabadell i expert en gestió de l’aigua i serveis bàsics, Sebastià Ruiz de Som Energia i Marcel·lí Rojas de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisis (PAHC) i de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE).
Jordi Colomer ha explicat que tots els ajuntaments han de proveir una sèrie de serveis bàsics com l’abastament d’aigua, clavegueram, enllumenat públic, neteja viària o recollida de residus. Els de major població, a més, han de sostenir biblioteques o l’atenció social. Segons la Llei de Bases de Règim Local, aquests serveis poden ser prestats de forma directa per l’administració municipal o indirecta mitjançant concessions. En tots dos casos en règim de monopoli, és a dir que ningú més pot subministrar-los. La normativa de la Unió Europea –afegí- afavoreix la gestió a través de les empreses privades amb l’argument de facilitar la competència.
Ara bé, la legislació vigent no forneix de “cap incentiu per ajustar els costos”, de manera que les empreses concessionàries són “màquines de generar beneficis”. Això és degut a que són les empreses les que defineixen els costos i tenen els beneficis garantits. En el cas de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA) aquest percentatge és del 12 per cent i dos milions d’euros anuals. A més, en moltes ocasions, com es va comprovar a SOREA, les empreses facturen uns costos més elevats que els reals. D’altra banda, moltes concessionàries ofereixen als ajuntaments un cànon concessional que en realitat no els hi suposa cap cost ja que aquest acaba sent repercutit al rebut del consumidor.
Colomer, continuant amb el exemple de CASSA, va afirmar que la companyia no té aquest cànon concessional, però sí una Fundació que, entre altres coses, subvenciona amb 150.000 euros la Festa Major. Això no els hi genera cap despesa doncs acaba sent carregat a la tarifa de l’aigua. Segons el plec de condicions, la duració de la concessió és de 99 anys. CASSA, fundada el 1948 i amb un 20 per cent de capital municipal, està obligada quan expiri la concessió a tornar a l’administració local la xarxa d’abastament.
En aquest sentit, va denunciar que CASSA en comptes d’invertir en aquesta xarxa reinverteix els seus beneficis en l’empresa patrimonial Ribatallada i en filials a Canàries i Cap Verd, ambdues amb pèrdues. El resultat d’aquesta política és que el 70 per cent dels tubs són de fibrociment i han superat en més de 10 anys la seva vida útil. Així “Sabadell disposa d’una xarxa d’abastament més pròpia d’un municipi petit sense capacitat d’inversió”.
Finalment, ha deixat sobre la taula el debat sobre si els ajuntaments han de cobrar a les empreses concessionàries d’abastament d’aigua en base a una tarifa o una taxa. Si fos una tarifa és l’empresa qui determina l’import, però si es una taxa ho fa l’ajuntament en funció del servei prestat. Colomer va apuntar a la sentència del Tribunal Suprem en favor de la via de la taxa a la que es va oposar Agbar. Tanmateix durant cinc anys, entre 2011 i 2015, Agbar va subscriure un conveni amb el Consejo General del Poder Judicial per formar als jutges en aquestes qüestions fins que un grup d’advocats va interposar un recurs per conflicte d’interessos que fou estimat.
Sense entrar en detalls va assegurar que, malgrat tot, existeixen eines per revertir aquesta situació.
Oligopoli elèctric
Sebastià Ruiz de Som Energia ha denunciat el caràcter d’oligopoli, en la pràctica de monopoli, del mercat elèctric que es reparteixen cinc grans companyies. L’energia elèctrica no està considera com un bé bàsic, la qual cosa afavoreix l’especulació. Ruiz va atribuir la pujada de preus d’aquest hivern a la forta demanda, l’escassetat d’aigua i vent, la necessitat d’amortitzar les centrals que funcionen de gas combinat, amb gas procedent d’Algèria i les exportacions a França. Tot plegat en benefici d’un mercat especulatiu. En aquest sentit, va denunciar la inexistència d’una auditoria que permeti conèixer el preu real de l’energia.
Així mateix va criticar els entrebancs de la legislació espanyola per utilitzar l’energia solar, com ara l’impost del sol i va apostar per l’autoconsum col·lectiu i la compra d’energia verda.
Pobresa energètica: inseguretat i il·legatitat
Marcel·lí Rojas de la PAHC i l’APE va descriure el panorama desolador provocat en moltes famílies a qui la crisi ha deixat a l’atur o amb una baixada de salaris, acompanyat per un increment dels preus de l’electricitat, gas i aigua.
L’actitud tancada de les companyies d’aquests serveis, que no donen altre opció que pagar, ha obligat a moltes famílies a no tenir altra sortida que la punxada amb el risc que comporta per a la seva seguretat i la situació d’il·legalitat. A més, això ha provocat la proliferació de màfies especialitzades en obrir les portes dels habitatges i punxar els subministraments.
Rojas ha explicat la tasca d’assessorament que està desenvolupant la PAHC a les famílies que es troben en aquesta situació, anant a visitar els habitatges, advertint-los dels perills per a la seva seguretat de la sobrecàrrega de les línees elèctriques i aconsellant-los que en cap cas manipulin el gas. El ponent va mostrar la seva preocupació pel fet que algun dia pugi passar una desgràcia a la nostra ciutat com la que va succeir a Reus amb la Rosa.
Finalment va mostrar la seva sorpresa pel fet que les companyies de telecomunicacions no posin cap inconvenient per instal·lar les línees telefòniques i d’internet en els habitatges ocupats. A diferència de les companyies d’electricitat, llum i gas malgrat que, al seu parer, no existeix cap justificació jurídica per no fer-ho.
