Aquests dies les imatges de Palestina es reflecteixen en els ulls de tots els països occidentals. La setmana passada, desenes de ciutats catalanes es van manifestar en contra de l’ocupació militar, entre elles, Sabadell. “Boicot a Israel” i “Israel assassí de poble palestí” eren els principals clams que ressonaven a la plaça Sant Roc. Aquest dijous a la tarda, el palestí i activista Mazzeed Khalilia va impartir una conferència al local social L’Obrera, Apartheied i ocupació a Palestina, per donar a conèixer el seu punt de vista sobre la realitat del seu país.
Mazeed Khalilia és un palestí de 42 anys que actualment viu a Terrassa. L’any 2004 va demanar asil polític a Espanya i des d’aleshores que lluita per Palestina a través de diferents organitzacions. Khalilia forma part de la junta directiva de la Comunitat Palestina de Catalunya i del Col·lectiu Zaituna de Terrassa, la primera ciutat catalana en adherir-se al moviment BDS (Boicot, Desinversions i Sancions).
Les imatges que ens arriben de Palestina ara són molt dures, però Israel va començar a l’ocupació de Cisjordània i la Franja de Gaza l’any 1967, dotze anys abans que nasquessis. Fins als 24 anys no vas venir a Catalunya. Quins records tens de la teva infància i joventut?
He perdut la infància i l’adolescència. La vida entre la família era alegre, però de portes enfora era una aventura. Quan tenia sis anys va començar la Primera Intifada i quan en tenia 19, la Segona. En les intifades els palestins tiràvem pedres contra els militars israelians que entraven als nostres pobles. Quan sortia del col·legi van disparar al meu germà gran al cap i el van deixar immòbil de tota la banda dreta. Vivíem amb toc de queda, entraven els tancs i només podíem sortir un dia (que normalment era dilluns o dimarts) durant dues o tres hores per anar a comprar. Si no teníem diners, l’amo de l’edifici ens deia que no ens preocupèssim i ens en portava. La gent es hospitalària, però el règim…
La teva mare i el teu millor amic van morir en mans de l’exèrcit d’Israel.
Van entrar a casa en busca d’armes i com que la meva mare no en volia sortir, perquè tenia mal als peus i estava amb el meu nebot de sis mesos als braços, li van llançar gas lacrimogen. Un mes després va morir a l’hospital amb 63 anys. Al meu millor amic el va disparar un franctirador durant la Segona Intifada, quan teníem 20 anys, poc abans que jo vingués cap a Espanya.
Va ser fàcil que et concedissin asil polític?
A nivell burocràtic, va ser molt difícil. La documentació i el tracte de l’Estat Espanyol amb els immigrants no va ser gens fàcil, però a nivell de col·lectius he tingut molta sort. Fa 15 anys vaig conèixer a uns nois de Sabadell, a Raul Gallego (corresponsal de TV3 a Palestina), Rubén Satorra (músic) i a Marta Ramoneda (artista), i vaig venir cap aquí. Després vaig passar una temporada a Lleida, on vaig estar a punt d’encapçalar les llistes de la CUP per les eleccions del 2007, i ara visc a Terrassa.
I per què la teva família, així com la resta de palestins, no prenen la mateixa decisió que vas prendre tu en el seu dia?
Ojalá jo no haguera marxat.
Vaig marxar perquè em vaig rendir. Estava roto. No tenia més força per seguir allà. La gent no marxa perquè no té recursos per fer-ho. Per sort, jo tenia contactes que em van ajudar a fer el visat i em van acollir a casa seva els primers mesos… molta gent no té tots aquests recursos, a banda de tota la documentació que et demanen.
La Unió Europea (UE) cada cop amplia més els acords amb Israel i Palestina no està reconeguda com un estat, per això no té protecció internacional. Per què? Interessos econòmics?
A banda de l’interès econòmic, quan busques un soci sempre el busques igual o més fort que tu. Un país pobre no t’aportarà res i, en canvi, Israel és un país amb molts jueus sionistes que tenen poder econòmic a Estats Units, Hollywood, Google, Alemanya…. el propietari de Museu del Diamant és israelià. Les empreses importants tenen diners i volen jugar amb els governs; per això reforcen a Israel. La Generalitat també és còmplice d’Israel, Puigdemont va sortir fa poc felicitant el 70è aniversari de l’estat israelià quan hi ha sis milions de palestins exiliats. Els polítics es mouen per interés, però també els mitjans de comunicació. Pilar Rahola, columnista a La Vanguardia, és sionista i cobra de l’estat d’Israel per això diu el que diu.
Com entens tu el sionisme, un moviment polític que defensa que el poble jueu té dret a un estat propi, en aquest cas Israel. El nucli seria Jerusalem (que està a Palestina) i les terres palestines també n’haurien de formar part.
Com un sistema d’apartheid. El sionisme s’assembla molt al sistema nazi: et maten perquè és arab. Si no és jueu, s’ha de matar. Fa molts anys que dura i han mort moltes persones i jo em pregunto: si en cada massacre maten a 60 nens amb míssils, quantes famílies han de morir per anomenar-ho un holocaust? Cinc milions?
En vista del panorama actual, què pesa més: la crisi humanitària o la politicoeconòmica?
Jo crec que ara estem arribant en un punt d’inflexió. Després d’una crisi internacional que ha durat més de deu anys i d’una pandèmia mundial, la gent està qüestionant el sistema, que està fracassant. El sistema internacional no és capaç de sortir de la crisi perquè es preocupa més de l’economia que de la gent. Ara, tenir armes, tecnologia i diners no és el més important, sinó que hi ha coses que són més importants. Crec que s’està fent un canvi i cada cop hi ha més gent que se n’adona.
Foto portada: Mazeed Khalilia aquest dijous a l’Obrera. Autora: Júlia Ramon
