Història: El 27 de gener o com el franquisme va utilitzar la fi de la Guerra Civil a Sabadell

• Durant gairebé 40 anys, els franquistes van celebrar el 27 de gener a Sabadell el que van anomenar ‘Día de la Liberación’.

• Commemoraven l’entrada de les tropes feixistes i ocupació de Sabadell amb una festa que va anar perdent força.

El franquisme, de forma acurada, va saber pintar de vermell una sèrie de festes en el calendari que van constituir un perfecte instrument per a l’enquadrament de la societat espanyola de la postguerra. Oferien uns espais de relació i reconeixement social que contribuïen a legitimar un règim nascut de la violència i la destrucció dels mecanismes democràtics.

L’anomenat pels franquistes Día de la Liberación, que commemorava l’entrada de les tropes feixistes a Sabadell, és un perfecte exemple a nivell municipal d’aquesta utilització ideològica de les efemèrides:

Continua la acción victoriosa en Cataluña. Nuestras tropas en brioso avance conquistaron las poblaciones y villas de Badalona, Masnou, Vilasar y Mataró. También ha sido ocupada la industriosa ciudad de Sabadell y Mollet, así como numerosos pueblos que quedan a la retaguardia de nuestras filas”.

El 27 de gener de 1939, Francisco Martín Moreno, per ordre del mateix Franco, comunicava mitjançant aquest part de guerra des de la caserna general del Generalíssim a Salamanca que Sabadell havia estat ocupada per les tropes franquistes. També altres ciutats del Vallès, el Maresme i el Barcelonès.

A les 10 del matí del mateix dia, el cap de la divisió de las Flechas Azules va fer una petita al·locució des del balcó de l’Ajuntament i tot seguit va disposar-se a elegir els membres que formarien part del primer Ajuntament de Sabadell sota la jurisdicció franquista. Des d’aquest moment i durant gairebé 40 anys, es celebraria a Sabadell el que van anomenar Día de la Liberación com a commeració on celebrar que el feixisme havia estat capaç de “librar a la población sabadellense del yugo marxista”.

Els primers anys

El primer aniversari del presumpte ‘alliberament’ de la ciutat sota l’alcaldia del carlí Ramon Albareda no va ser celebrat amb massa eufòria, però per 1941, en vies de preparar una visita del Caudillo que visitaria Sabadell a l’any següent, Josep Maria Marcet, alcalde aleshores, va voler fer una commemoració excepcional.

Marcet prepara la visita de Franco

Per arribar a aquest objectiu, Marcet es fixà en les concentracions feixistes italianes. Així, el dia 22 de gener de 1941, va manar publicar un ban que juntament amb l’emissió de Radio España de Sabadell convidava els veïns a no deixar “balcón, ni ventana sin la colgadura que demuestre el júbilo general”. Així mateix, també va declarar el dia 27 festa laboral pagada i va escollir una sèrie d’agitadors, propagandistes i vigilants nocturns que van recórrer els barris mentalitzant la gent que havia d’assistir a tots els actes “amb agraïment”. A més a més, totes les entitats culturals i d’esplai van rebre unes invitacions que “recomanaven” fer pressió als respectius associats per tal que es presentessin als actes. Com a resultat, un dia abans de la commemoració Sabadell estava ple de banderes i altres símbols franquistes. 

Finalment, va arribar el Día de la Liberación. La participació ciutadana va ser tot un èxit. Al matí, va organitzar-se una desfilada de sindicalistes verticals i de falangistes i a la tarda, molts dels mateixos del matí, vestits amb l’abillament propi de les seves corresponents aficions desfilaren sota la musica de l’orquestra Educación y Descanso: els esquiadors amb esquis, els socis de l’Acadèmia de Belles Arts amb una paleta de més de tres metres i pinzells gegants, els futbolistes amb mallot i pilota, els caçadors amb escopeta i gossos…

Durant la commemoració de ‘l’alliberament’ de la ciutat, també va posar-se la primera pedra a la Cruz de los Caídos, sota del Campanar, que seria inaugurada definitivament l’any 1943. L’alcalde Marcet, des del balcó de l’Ajuntament va dirigir-se a les masses que s’havien congregat a la plaça de Sant Roc. Hi havia burgesos i obrers, gent de dretes, i gent d’esquerres temorosos de possibles repressàlies. Fins i tot hi havia derrotistes. Tothom hi va anar. La policia i els delators estaven per tot arreu.

En resum, va ser un assaig considerat satisfactori. Així ho reflexava el Boletín Informativo de la ciutat del dia 30 on es podia llegir en portada “El pueblo, volcado a la calle” i al costat una declaració del governador provincial respecte la festa commemorativa:

Estoy entusiasmado. Es la manifestación más grande que he visto en las cuatro provincias de las que he sido governador. Esta misma noche he dado cuenta al Caudillo de los actos celebrados en Sabadell”.

Durant el transcurs de la festa, no hi hagueren aldarulls. La policia i els falangistes feren un volt pels carrers i anotaren les cases que no ostentaven banderes als balcons o finestres. Després van multar els propietaris.

La visita de Franco

L’any següent, el 1942, es preparà a conciència la visita del cap de l’Estat per a la commemoració de l’entrada de les tropes a Sabadell. Igual que el any anterior, es van distribuir una sèrie de bans i la ràdio va emetre anuncis constantment que convidaven als ciutadans a guarnir les finestres i els balcons. Tampoc es va escatimar en despeses de seguretat: a la matinada del dia 27, falangistes i policies detingueren més de 40 persones de les considerades desafectes al règim.

Arribà el dia 27 de gener i pràcticament hi va comparèixer tot Sabadell: els treballadors i les dones de casa, els infants i fins i tot gent de l’oposició obligats a anar-hi, ja fossin anarquistes, republicans o sindicalistes, encara que amb una gran angoixa; alguns, per no anar-hi, es feren fer un paper pel metge certificant que estaven malats i altres que hi anaren amb el seu patró, intentaren escapolir-se. Aquests ciutadans que esperaven l’arribada del cabdill, estaven col·locats seguint unes estrictes directrius.

Els patrons dies abans havien rebut circulars que els indicaven que, amb el delegat falangista de la fàbrica o comerç i amb tots els obrers darrera -als quals es passaria llista- s’havien de concentrar als llocs escollits, des d’on s’incorporarien a la desfilada general davant Franco, i la resta de la població civil a expenses d’un ban aclaratori emès el 22 de gener sabia que:

Cada ciudadano se tendrá que concentrar, sin excusa ni pretexto, en el lugar que previamente le será indicado por las autoridades o mando”.

Per l’ocasió, Sabadell s’havia vestit de gala. Totes les balconades van ser engalanades i a la plaça de l’Ajºuntament, adornada i plena de banderes, destacava una gran pancarta amb la inscripció: “La Falange saluda al Caudillo”.

Finalment, Franco va entrar a Sabadell el 27 de gener de 1942, mentre una autèntica multitud l’aclamava i el saludaven a la romana mentre se sentien de rerefons les campanades del Temple Parroquial de Sant Félix i de totes les esglésies de la ciutat. Una vegada va passar revisió a les forces militars formades a la plaça, el Generalíssim es va dirigir a la església de Sant Félix on després de ser rebut pel Bisbe de Cartagena i tot el clergat de Sabadell, va ocupar un tron que s’havia preparat especialment per a ell. A la sortida del temple, es va dirigir cap a l’edifici de l’Ajuntament on després que l’alcalde Marcet hagués pronunciat un discurs on exaltava la figura del cabdill, va pregar-li que acceptés la primera Medalla de Oro de la Ciudad.

Després d’això, Franco va abandonar l’Ajuntament i es va dirigir al carrer Zurbano on va inaugurar el menjador del Centro de Alimentación Infantil de la Obra de Auxilio Social. Una vegada allí, va rebre el homenatge dels nens atesos per l’Auxili Social, els quals el van ovacionar constantment. 

Franco visita la fàbrica de Gorina

Més tard, el Cabdill es va traslladar a la fàbrica de Don Manuel Gorina, recorrent totes les instal·lacions d’aquesta. La fàbrica també estava ornamentada per a l’ocasió. Des de la façana fins als despatxos dels alts càrrecs, on es podien observar retrats del cabdill colgats a la paret. 

Una vegada va haver sortit de la fàbrica, Franco es va dirigir al Campo del Centro de Deportes, que “ofrecía un aspecto impresionante” i també estava decorat amb banderes nacionals i del Movimiento, i es va instal·lar a la tribuna del Centre d’Esports. De fons, s’escoltaven crits, que tant podien ser de vells catalanistes o sindicalistes, de ¡Viva Franco! ¡Viva Franco! Una vegada allí, el cabdill va poder gaudir d’una sèrie de desfilades que es van fer per mig del camp de futbol. Va desfilar-hi quasi tota la ciutat.

Era una repetició, millorada, dels assajos anteriors. Els teixidors desfilaren amb les llançadores, els pagesos amb les eines del camp i els obrers d’Aismalibar, de Montcada, anaven darrera un vell camió carregat amb bidons. També van desfilar els integrants de las Flechas del Frente de Juventudes i les noies de la Secció Femenina.

Havent  marxat el Cabdill, la ciutat “que durante toda la mañana le había rendido tributo de homenaje y tributo al Caudillo, se entregó a la diversión y esparcimiento, viéndose los cafés, bares y locales de espectáculos públicos, muy concurridos“. Es van celebrar representacions teatrals i es van projectar pel·lícules i documents de l’època.

Diari Sabadell: una data memorable

No hi havia cap mena de dubte, la visita del Caudillo a Sabadell havia estat tot un èxit. El Diari Sabadell hi feia menció i, en portada, comentava:

El dia 27 de Enero de 1942 ha sido para Sabadell una fecha memorable que quedará registrada en los anales de los grandes acontecimientos históricos”.

Per una altra banda, l’alcalde, el dia 29 de gener, per celebrar-ho, va ordenar que “se obsequie a todos cuantos participaron en el éxito de la visita del Generalísimo”.

Com havia pogut canviar tantíssim en tan pocs anys la població sabadellenca que sempre s’havia caracteritzat per la seva afinitat a les idees progressistes i liberals? Què havia passat? Les respostes cal buscar-les en el que s’ha anomenat pèrdua de la memòria històrica col·lectiva. Aquest fet s’explica bàsicament perquè a més a més de la funció coactiva que el règim va exercir sobre la població perquè es veiés obligada a participar en unes festes que contribuïen a que es formés una conscienciació conjunta al voltant dels principis del franquisme, la dictadura franquista mai va pretendre una reconciliació, ni política ni social, una vegada acabada la Guerra Civil. Pel contrari, va imposar la seva victòria a tots i no va demostrar clemència ni compassió cap als vençuts i les seves famílies.

Es per això, que en les celebracions públiques de les commemoracions mai van faltar els discursos triomfalistes on la veritat històrica era tergiversada, fins al punt de convertir un violent aixecament militar contra el govern democràtic i legítim de la República, en un acte heroic i altruista executat, sempre segons la versió oficial, només pensant en el benefici de la població.

Els primers anys que precediren la visita del Caudillo, la Fiesta de la Liberación es va continuar celebrant més o menys de la mateixa forma. No obstant, cal destacar la inauguració del Monumento a los Caídos l’any 1943 ja que des d’aquest moment fins al principi de la dècada dels 70, serien habituals les ofrenes de corones en honor als caiguts (els de Franco), la visita d’alts càrrecs franquistes saludant el monument amb el braç a la romana, i la realització de misses a més a més de la llegir el part de guerra emès per Francisco Martín Montero on s’anunciava que Sabadell havia sigut ‘alliberada’.

També es digne de menció el fet que en gairebé totes les commemoracions dels fets del 27 de gener de 1939 es jugués un partit de futbol, entreteniments que evitaven que els ciutadans es fixessin en els veritables problemes provocats per les incompetències del règim. 

La decadència del ‘Día de la Liberación‘

En la dècada dels 50, però, ja es comença a veure una devaluació de la significació i la importància de la festivitat ja que malgrat es mantenen gairebé totes les activitats i actes organitzats que es feien des dels inicis de la festivitat, aquest no tenen tan ressò a la premsa (l’any 1959, si bé el Día de la Liberación de Sabadell continua sortint en portada, no ocupa més d’un quart de pàgina, on només es pot veure el programa de festes) ni capten l’atenció dels fotògrafs (a l’Arxiu Històric de Sabadell només hi ha fotografies d’aquesta festivitat fins a l’any 1956).

En la dècada dels 60 encara s’accentua més aquesta desvalorització de la festivitat fins a tal punt que els actes organitzats es redueixen (l’any 1959, els primers actes commemoratius començaven a les 9:30 mentre que l’any 1966 ho fan a les 19:00).

Finalment, en la dècada dels 70 la festivitat ja no tan sols ha perdut força mediàtica i ha vist reduït el seu nombre d’actes commemoratius, sinó que a més a més, ha canviat completament el seu discurs triomfalista. Com a exemple, cal destacar la portada del diari Sabadell de l’any 1975 en què es diu literalment “aquí no hubo rojos ni azules“. L’any 1976, amb la Transició, la festivitat es deixà de celebrar.

Foto portada: Visita de Franco a Sabadell. La Falange local a la plaça de l’Ajuntament on destaca una pancarta que diu “La Falange saluda al Caudillo”. Sabadell, 27 de gener de 1942. Autor: Contreras Informaciones Gráficas/ AHS.