Les persones sense llar acostumen a arraconar-se allà on poden; ja sigui en portals, sota els passos subterranis de la Gran Via, en naus abandonades de la Zona Hermètica o a baix al riu. Un sabadellenc que ha presenciat de prop la situació en què es troben aquestes persones ha volgut posar-la a peu de carrer i a la vista de tothom. Ho va fer fa dos dissabtes amb una exposició de 40 fotografies de 40x30cm davant la parròquia La Puríssima (centre) i ho tornarà a fer l’11 de desembre al mateix lloc.
Joan Cerdà és un sabadellenc que ha estat voluntari durant molts anys a la Creu Roja i a l’església Santa Anna de Barcelona. A banda de la seva implicació personal en diferents problemes socials, però especialment en el sensellarisme, també ha dissenyat un muntatge fotogràfic per despertar i remoure consciències.
La seva exposició està formada per 40 fotografies de persones que dormen al carrer. Quins criteris va seguir per decidir quan premia el botó de la càmera i quan no?
En principi que estiguessin dormint i que no demanessin almoina o estiguessin fent qualsevol cosa on els hagués de demanar permís per fotografiar-los. Simplement això: que estiguessin dormint en un lloc transitat i fos de dia. No hi havia cap més criteri.
Es va trobar amb alguna situació on es qüestionés si l’havia de fotografiar?
Sí, sobretot quan estaven desperts demanant. La seva privacitat és molt important i no tothom vol que el fotografiïn. Per això ja vaig descartar fotografiar gent que estava desperta: perquè no sabrien on la faria, quines conseqüències, tindrà…
Aquests 40 casos que mostra són tots de Sabadell?
No. La majoria són del Raval i dos o tres sí que són de Sabadell, però aquestes són de quan anava amb una associació que es diu Sense Sostre a repartir-los menjar.
Ha estat difícil definir una mateixa línia o estètica que entrelligués les 40 fotografies que formen aquesta mostra?
No. La majoria són gent que dorm al carrer, de dia i a Barcelona. Tots són persones anònimes, a qui no se’ls veu la cara, i si a algun d’ells se li veia, després la vaig pixelar a casa amb un editor de fotografia.
Em sorprenia que molts dormissin al carrer, com per exemple a la porta del Corte Inglés, a les 12 del migdia. I és que de nit els fa por perquè els poden maltractar o robar el poc que tenen. En canvi, de dia i en llocs molt transitats se senten segurs i aprofiten per dormir.
Per això dormen durant el dia i per això gairebé totes les fotos representen aquesta escena. Després, en cada fotografia posava una petita frase al·lusiva a la seva situació, però sense reivindicar res. A tall descriptiu només.
En quant temps ha completat l’exposició?
Jo estava Santa Anna, que és una església que hi ha prop de plaça Catalunya, i quan sortia sempre feia un recorregut per allà el Raval. Aleshores no em va costar gaire perquè precisament per allà hi ha molts sense sostre dormint pel carrer. Potser les vaig reunir amb dos mesos. Era molt freqüent veure’ls en aquella zona i no va ser difícil trobar-los.
I per què ha decidit exposar aquestes fotografies davant la parròquia La Puríssima?
Primer perquè a la via pública és més complicat: has de fer una petició a l’Ajuntament, poden tardar molt temps a respondre, has d’especificar on ho vols fer, et cobren taxes com si posessis una botiga… i jo d’això no en trec res, només ho exposo i ja està. Aleshores vaig parlar amb el capellà de la Puríssima i em va dir que el bocí de placeta que hi ha davant l’església era seu i que ho podia fer allà sense cap problema.
Segon perquè em va semblar un bon lloc per fer-ho. Els dissabtes tanquen el carrer i hi passa molta gent caminant. Per contra, per molts que no eren creients o no tenien cap interès en l’església, l’exposició passava desapercebuda. Però és com fer-ho en un lloc tancat: si ho hagués fet al Casal Pere Quart, per exemple, que és una sala d’exposicions tancada, la gent que hagués passat pel carrer, no hagués entrat si no li interessava el que veia des de l’aparador. En canvi, si està conscienciada sí que entra.
A mi m’interessava conscienciar als que no estan conscienciats i per això m’era més fàcil cridar l’atenció de qualsevol persona que passés pel carrer.
Es planteja exposar-la en altres zones?
El dia 11 de desembre ho torno a fer a la Puríssima i després segurament ho faré a Sentmenat, a la plaça de l’ajuntament.
Quines reaccions va percebre en la gent que es va aturar a mirar-la?
Va passar gent molt maca amb històries molt maques. Uns nanos d’un esplai passaven per l’altra vorera i van venir corrent, de seguida, a veure-ho. Els monitors els van seguir, van escoltar les explicacions i notava que estaven molt oberts al que els explicava.
No sé si a l’escola hi ha una assignatura de valors o no, però aquestes coses, igual que el feminisme, els transgèneres o els maltractes, s’han d’explicar a les escoles. I em sembla que a les escoles aquests valors queden una mica oblidats i expliquen moltes altres coses que després no fem servir.
Ha estat voluntari de l’església Santa Anna (Barcelona) i de la Creu Roja de Sabadell. Quina radiografia en podria fer del sensellarisme a partir de la seva experiència?
A Santa Anna havia treballat amb ‘menas’ [menors estrangers no acompanyats] i aquests tenen una oportunitat a través de l’assistenta social: els hi cursaven els papers i podien buscar una solució per al seu futur. Però a la gent que és gran, i sobretot si porten molts anys al carrer, els costa moltíssim reincorporar-se a la societat de manera normal. Primer per l’edat (que si ja ens costa a la gent que no tenim problemes, imagina’t a ells); i, segon, perquè el fet de viure al carrer durant molts anys, fa que els costi molt entendre les normes d’una societat molt normalitzada.
La situació que ha vist a Sabadell és comparable a la de Barcelona?
Sabadell és més petit i, evidentment, n’hi ha menys. A Barcelona em sembla que l’últim recompte de l’associació Arrels superava les 2.000 persones; però la realitat és la mateixa aquí que a Barcelona.
Mira, hi havia un senyor que vivia al Ripoll, a l’altura d’on hi ha l’avió de Sabadell, i l’entitat Sense Sostre li anava a portar menjar. Quan vaig anar a parlar amb Creu Roja per fer el voluntariat amb ells, resulta que si Sense Sostre li anava a portar menjar els divendres, ells hi anaven els dimecres. I un dimecres se’l van trobar mort dins el forat on vivia. Això va ser aquest agost, però portava 11 anys vivint allà d’una manera totalment insalubre. Jo li vaig preguntar si estava vacunat i li vaig parlar de la pandèmia i tal; però no sabia ni de què li parlava. Estava totalment allunyat de la realitat on estem nosaltres.
La realitat és la mateixa: sigui a Sabadell, a Barcelona o a Manresa; és la mateixa siguis d’on siguis. Però sí que és cert que aquí a Sabadell actuen diferent: dormen a la nit i de dia no els veus perquè s’amaguen en fàbriques abandonades, al costat del riu, a camions aparcats, a la Zona Hermètica; en definitiva, a llocs que no estan transitats. Sembla que no existeixin, però sí que existeixen sí.
Què és el que més greu li sap de tot això?
Que la gent ho ha normalitzat i passa d’ells. Jo veig que la gent passa pel costat d’una persona dormint al carrer i continuen amb el mòbil, continuen mirant endavant o miren l’aparador; però no veig que reaccionin en veure’ls a ells. Està normalitzat i això no es pot normalitzar de cap manera.
Jo he treballat molts anys a l’Hospital Clínic (això d’ajudar a la gent ja em ve de lluny) i, a vegades, em sento impotent i em fa ràbia quan veig que només es fan coses de cara a la galeria. Això em crea una insatisfacció i considero que s’haurien de fer més coses reals per la gent que ho necessita.
En vista d’aquesta inacció, ha decidit fer un cop de puny damunt la taula i exposar la realitat d’aquestes persones amb fotografies de 30x40cm. Creu que una imatge pot generar més impacte que un missatge escrit, com un eslògan, o que un discurs?
Sí, i tant. De fet, a l’exposició em va venir gent a dir que els impressionava molt. Jo crec que impacta més veure una fotografia que passar pel costat d’una persona que està dormint.
Té pensada alguna altra manera de visibilitzar aquest fenomen?
En principi m’estic plantejant començar a parlar-ho, si és possible, amb els directors de les escoles per fer una xerrada amb els nanos de l’ESO. Tenen una edat que jo crec que encara no passen de tot, que encara no són adolescents passotes, i crec que seria interessant parlar-los d’aquest tema com a vegades la policia els parla dels maltractes.
Seria a Sabadell i les faria vostè les xerrades?
Sí, seria a Sabadell i en principi les faria jo acompanyat de la gent de Sense Sostre, que també és una associació de Sabadell, i ells també tenen moltes coses a dir sobre això. Però ja ho veurem perquè depèn de les AMPA, dels directors, de moltes coses… en tot cas seria després de l’exposició de l’11 de desembre.
Foto portada: Joan Cerdà, sabadellenc i autor d’una exposició fotogràfica sobre el sensellarisme. Autora: Gemma Vives.
