Víctor Nuño, veí de Castellar de 18 anys amb TDAH, va morir en un accident laboral ara fa poc més d’un any, el 27 de novembre de 2020 (més informació: ‘Mor un jove de 18 anys en accident laboral‘). Treballava en una nau industrial al polígon Pla de la Bruguera, a Castellar, i encara no feia dues setmanes que havia començat. Aquesta era la seva primera feina i la seva mare, Noelia Salvador, recorda que el seu fill estava molt content: no és fàcil que una persona amb discapacitat entri al món laboral tan jove. Lamentablement, però, una màquina que no complia pràcticament cap control de seguretat va posar fi a la seva vida. La seva família denuncia l’empresa, a qui acusen d’homicidi imprudent, i ha creat una associació per formar joves en prevenció de riscos laborals.
Noelia Salvador, la mare de Víctor Nuño, està indignada amb l’empresa on treballava el seu fill, Ferros Sabadell S.L, i amb la llei de Prevenció de Riscos Laborals. Considera inadmissible que les autoritats etiquetessin aquest tràgic accident de “greu” i no de “molt greu” així com la sanció “ridícula” i “ofensiva” que va haver de pagar l’empresa. Per aquest motiu demana justícia i ha impulsat una associació en honor al seu fill. En aquesta entrevista, Salvador explica com van transcorre els fets un any després.
A què es dedicava exactament el seu fill i quina explicació li va donar l’empresa sobre l’accident laboral que va patir?
En Víctor era ajudant i la seva feina era apilar planxes en palets. Tenia un contracte a jornada completa, però amb una discapacitat del 35 per cent per TDAH [Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat]. Tot i això, no l’havien ni anomenat al servei de prevenció, el qual li hauria d’haver fet una avaluació del seu grau de discapacitat i encomanar-li una feina adequada a les seves possibilitats.
Una persona amb discapacitat no es pot deixar sola, menys encara en una nau plena de màquines industrials, i ell ho estava quan va patir l’accident. Ningú va veure què li va passar perquè estava sol. Se’n van adonar després, quan ja havia passat. Però el Víctor no era ni on havia de ser ni estava acompanyat.
Creu que es tracta d’una negligència més que no pas d’un accident?
I tant. El meu fill estava fent una feina que no li pertocava: havia d’apilar ferros als palets i l’accident va ser en una planxadora corbadora industrial. Segons ens ha dit l’empresa, aquell dia no hi havia feina de la seva i l’encarregat el va posar a una màquina que tenien guardada des de feia deu anys. Era una planxa corbadora (una màquina que posa recte els ferros corbats i a la inversa, en funció de la utilitat que li vulguin donar). Aquesta màquina sempre necessita dues persones, una a la punta per on es posa el ferro i l’altra per on es treu.
Ell estava sol en una màquina que no tenia el segell de seguretat de la Comunitat Europea (CE), tenia deshabilitats els botons de seguretat, no funcionava el botó d’emergència, no havia passat cap revisió tècnica perquè portava deu anys guardada, no funcionaven els sensors de moviment ni el botó d’encendre i apagar, sinó que per apagar-la l’havien de desendollar directament de la paret…
Ell es va posar davant d’un rodet i el va enganxar pel pit. Se’l va emportar. Una persona no pot estar sola en una màquina amb uns rodets que no s’aturen mai. És que al meu fill el van deixar sol en una màquina de matar.
Quan i com ho va saber vostè?
Uf… va ser molt dur. Jo treballo en una empresa de formació en la prevenció de riscos laborals (sí, molt paradoxal). Com sempre, vaig sortir de casa a les 7:40 del matí, que és l’hora en què surto sempre. Ell ja havia sortit perquè entrava a dos quarts de vuit. De camí a Sabadell vaig veure dues ambulàncies i sentia moltes sirenes; em va sorprendre però no li vaig donar més importància. A aquella hora, em va trucar ma germana, que també anava a la feina, per dir-me que havia vist ambulàncies i bombers al polígon on treballava el nen.
Li vaig començar a donar voltes i em vaig començar a preocupar. L’anava trucant i no em responia; però pensava que potser el tindria guardat a la taquilla o apagat perquè sempre li deia que a la feina no el veiessin amb el mòbil, que això no agradava. Aleshores vaig trucar a l’empresa, però tampoc em contestava ningú.
Ja desesperada, vaig trucar a la Policia Municipal. Els vaig preguntar si hi havia hagut algun accident a Ferros Sabadell perquè havia vist bombers i ambulàncies i el meu fill no em responia les trucades. Em van preguntar com em deia o com es deia el meu fill i quan els ho vaig dir, vaig sentir com el noi li deia a algun company ‘és la madre‘. Vaig arrencar a plorar. Llavors em van dir que m’havia de personar a comissaria i esperar que arribessin els Mossos.
Van poder veure el seu fill?
No. L’últim record que tinc del Víctor és d’aquell dijous a la nit. Estàvem a casa, junts. No em vaig acomiadar d’ell, no li vaig poder dir adéu.
Van denunciar l’empresa?.
Al minut zero. L’hem denunciat pel civil i pel penal, anem a totes. Però ja ens han dit que el judici pot tardar entre un i cinc anys.
De què els acusen?
D’homicidi imprudent. No és un accident laboral: això no hauria passat si les coses s’haguessin fet com tocava. Si el meu fill no hagués estat sol i si aquesta màquina hagués passat els controls de seguretat, això no hauria passat.
El que més m’indigna és que ho han etiquetat d’accident greu i no de molt greu. Inicialment, els van posar la multa més alta dins d’aquesta categoria, 40.000 euros, però els van fer un descompte del 20 per cent per declarar-se culpables i un altre, també al voltant del 20 per cent, per pagament anticipat. Total, que al final els hi va quedar per 24.960 euros.
No m’entra al cap que m’hagin matat al meu fill i no ho consideren un fet molt greu. I que a sobre els hi apliquin descomptes ja em sembla una burla.
Nosaltres hem demanat que ho revisin i que ho canviïn, però ja està firmada i dubto que ho rectifiquin. No vull que la gent es pensi que reclamo més diners ni res de tot això; el que vull és que realment l’empresa se’n senti d’això, però amb aquesta multa tan ridícula, no els hi fan ni pessigolles. Ells, encantats de pagar-la.
Es que al final això demostra que la llei sempre empara a l’empresa, no al treballador, i que surt més a compte pagar una multa que portar al dia tota la maquinària.
Encara no tenen data pel judici, però saben quina pena li podria caure a l’empresa?
No, no sabem res encara.
Després de tot el que ha passat, vostè i el seu marit van decidir impulsar una associació a Castellar en honor al seu fill. Amb quina finalitat?
L’Associació, que es diu com el meu fill, Víctor Nuño, vol ajudar a tots els joves amb edat de treballar a formar-los en matèria de riscos laborals. Explicar-los gratuïtament tot el que han de saber, com s’han de protegir, els drets que tenen…
Però a banda d’ajudar als joves, també volem conscienciar a les empreses perquè garanteixin un espai i unes eines segures als seus treballadors. Entenem que han d’anar de la mà, empresa i treballadors, per evitar accidents com el del Víctor. No dic que així s’evitin tots els accidents, evidentment sempre poden passar coses, però el que no passarien serien més homicidis imprudents; que és el pitjor que pot passar.
Encara ara estan rebent molt suport de la gent.
Sí, en aquest sentit no tenim res a dir. El poble sencer es va bolcar en el nostre cas, l’Ignasi [Giménez, alcalde de Castellar] també ens va mostrar tot el seu suport i dels regidors. Per les xarxes socials també ens han arribat milers de missatges… Tenim molt suport per part de tothom, això sí.
Més informació:
Segueix iSabadell a Telegram!
Segueix iSabadell a Telegram i rebràs les notícies més rellevants directament al teu dispositiu. Fes-ho AQUÍ.
Foto portada: Víctor Nuño, castellarenc de 18 anys que va morir en un accident laboral. Foto cedida per la família.
