Un home de 65 anys, operat del genoll i amb Covid persistent ha fet 101 rutes jacobees (el Camí de Sant Jaume). Es tracta de l’ex degà de Col·legi de l’Advocacia de Sabadell, Manolo Hernández, qui actualment està ultimant un llibre digital on desplegarà tota la seva experiència en aquesta matèria i ho acompanyarà amb fotografies. Hernández es marca una mitjana de 45 quilòmetres al dia i, sempre que pot, camina de nit.
Manolo Hernández és l’ex degà del Col·legi d’Advocats de Sabadell, però el lletrat té una faceta de la seva vida personal molt amagada: ha fet 101 rutes ‘Caminos de Santiago‘ en 24 anys; per tant, a una mitja de quatre Caminos a l’any. En aquesta entrevista explica el perquè d’aquest repte i què n’extreu de tot plegat.
El camí de Sant Jaume (o ‘camí de Santiago‘) s’acostuma a fer a peu, però també hi ha la possibilitat de fer-lo amb bicicleta o autocaravana, per exemple. Com els ha fet vostè?
N’he fet 100 caminant i un, el primer, en bicicleta. Fa uns anys em van operar del genoll, una artroscòpia, i no em recuperava. Com que jo no sóc d’anar a centres de rehabilitació i tot això, vaig decidir recuperar el to muscular fent exercici. Així que la meva dona em va portar fins a Roncesvalles (Navarra) i des d’allí vaig anar fins a Santiago de Compostel·la amb bicicleta. En total vaig fer 760-780 quilòmetres. L’experiència em va agradar molt, però em vaig adonar que m’havia perdut moltes coses: baixant, has de vigilar de no caure de la bici; i pujant, vas que t’ofegues i no pots veure res. Així que vaig decidir repetir la ruta, però a peu. A partir de llavors, he fet tots els caminos a peu.
Si el motiu inicial era recuperar el to muscular, per què no ha optat per altres rutes més properes a casa nostra?
Perquè el camino aporta moltes més coses. Primer, el camino de Santiago té més infraestructura que qualsevol altre lloc on puguis anar. Si tu fas una ruta per Castella-la Manxa, per exemple, les infraestructures que trobes per allotjar-te no són com les que hi ha al camino. Segona, aquí trobes a molta més gent; tant als restaurants, com als camins com als hostals. I tercera, per la mateixa llegenda del camino de Santiago: l’emoció d’arribar a Santiago i, fins i tot un ateu com jo, abraçar a Santiago.
Per tant, la seva activitat no té res a veure amb el vessant religiós.
En absolut. Jo no tinc cap motivació religiosa per fer el camino, simplement vull trobar-me a mi mateix i enfortir-me mental i físicament.
I hi ha alguna motivació per arribar a la xifra de 101 caminos?
Bé, no ha sigut cap repte ni cap qüestió numèrica. Vaig anar fent rutes i quan vaig fer la numero 100 em vaig adonar que realment una havia estat en bicicleta; per tant, me’n faltava una altra per realment fer-ne 100 caminant. Ara no tinc cap intenció d’anar fent créixer la xifra, quan em vingui de gust fer una sortida o visitar algun amic de Galícia, aprofitaré per fer un altre camí, però ja està.
Amb tants caminos, m’imagino que haurà repetit algunes etapes. N’hi ha alguna que ja li faci costa amunt?
Sí, he repetit moltes etapes i molts caminos. L’anglès, potser l’he fet 20 vegades; i el portuguès, unes quantes més. Però sempre són diferents, no les avorreixo. Els camins mai són iguals, ja sigui pel clima, per com et trobes tu físicament, per si el fas sol o acompanyat… mai repetiràs l’experiència d’un camí.
En té algun de preferit?
Sí, el portuguès. El trobo molt equilibrat, amb una gran part arquitectònica i una part d’història i de jocs màgics molt important. També té una molt bona part d’asfalt, tot i que els altres també en tenen eh, i que tot el que són les vinyes de l’albarinyo són espectaculars. No és molt dur i té moments màgics, com creuar El Miño pel Ponte Internacional de Tuy. Aquest camí l’he fet 27 vegades, i l’he començat des de diferents llocs, des de Porto, des de Rubiaes, Valença do Minho, O Porriño…
La primera vegada que va fer una ruta jacobea rondava els 40 anys. Com ha compaginat els caminos amb una feina com la del deganat del Col·legi d’Advocats de Sabadell?
Durant el deganat vaig fer 21 caminos: quatre l’any 2017, cinc al 2018, 11 al 2019 i un al 2020. Quan vaig tornar al deganat [primer ho va ser del 2000 al 2008], em pensava que estaria quatre anys sense poder fer el camino, però per a res va ser així perquè tot és possible. Avui en dia ha canviat molt la manera de treballar, també al deganat, i es fan moltíssimes coses telemàticament. Quan tens coses que requereixen presencialitat, les juntes i després alliberes molt de temps. I el que ho podia fer per Internet, ho feia al camino: quan acabava l’última etapa, em connectava a la xarxa i feia feina del despatx. No passa res per marxar. Actualment segueixo treballant d’advocat i puc compaginar-ho igualment.
L’any passat, però, es va contagiar de la Covid-19 i encara ara té seqüeles. Com l’ha afectat això?
M’ha afectat bastant. Ara camino un quilòmetre per hora més lent que abans, per tant, significa que en 10 hores faig 10 quilòmetres menys, i això al Camí de Santiago és molt. A més, també tinc “nevlina”; que em dificulta la capacitat de memoritzar i elaborar frases. La doctora, però, em diu que no em preocupi perquè em passarà, i espero que així sigui.
Ara fa un quilòmetre menys cada hora, però el mínim de qualsevol ruta jacobina són 100 quilòmetres a peu, 200 en bicicleta. Quants quilòmetres per etapa acostumava a fer abans?
Les etapes estan dissenyades per fer entre 20 i 28 quilòmetres al dia. Jo habitualment doblo etapes: faig dues etapes al dia. No tanco mai amb menys de 40 quilòmetres al dia i m’agrada tancar el dia amb més de 50 km. Sempre que puc surto caminant de nit, perquè m’agrada més que al de dia, i així també n’avanço més.
Li agrada més caminar de nit?
Sí, i sense lot. Evidentment, això només ho faig amb els camins que realment conec i em sé de memòria, com els que hi ha a Galícia. De nit es veu molt més del que les persones es pensen. S’hi veu moltíssim, inclús sense lluna. Si no vas per una zona boscosa o un camí empedrat, no fa falta llum. De nit s’obren tots els sentits i és molt emocionant. A més, quan trenca el dia, els ocells a Galícia fan una simfonia bestial. Com que faig etapes tan llargues (de 14 hores caminant), sovint arribo al refugi de nit també.
Déu-n’hi-do! Segueix algun tipus d’entrenament durant l’any?
No. És una qüestió genètica. Sí que és cert que aquí a Sabadell jo no agafo el cotxe per a res, vaig a tot arreu caminant. Però tret d’això, no faig cap entrenament. Jo crec que aquesta predisposició per caminar és una qüestió genètica. Sempre dic que sóc un celta veton, vaig néixer al nord d’Extremadura i allí hi havia una tribu celta, els vetons, que feien la transhumància. Jo crec que això és el fet que explica la capacitat de caminar tant sense preparar-me.
Ja per acabar, té pensat compartir totes aquestes experiències i coneixement del Camíno de Santiago amb la resta d’interessats en fer-lo?
Sí. De fet, estic acabant de preparar el meu primer llibre del Camí de Santiago que portarà per títol Entre 95 i 101 emocions. Em falta acabar de donar-li forma i el vull publicar aquest mes a través d’Amazon.
I com l’ha plantejat? Com unes memòries?
Més aviat com un llibre de viatge. Durant aquest grup de 7 Caminos enllaçats que he fet, vaig crear un grup de WhatsApp i els anava enviant les diferents emocions que tenia mentre el feia. I ara el que he fet és convertir tots aquests missatges en un llibre. També hi haurà molta imatge i, de moment, només l’editaré digitalment. Confio publicar-lo aquest mes de juliol mateix.
Foto portada: Hernández, durant un dels seus caminos. Autor: cedida.
