La cadira de rodes és una eina que permet a les persones amb mobilitat reduïda desplaçar-se fins a l’escola, la feina o el mercat, però això no sempre és suficient. Què passa quan una persona amb diversitat funcional es troba cara a cara amb un cotxe damunt la vorera o aquesta està ocupada per mobles o altres objectes voluminosos? O quan ha de pujar al cotxe i no hi ha cap plaça habilitada per fer-ho? Tenen suficients equipaments adaptats per practicar esport o gaudir del lleure? En general, les persones amb mobilitat reduïda diuen poder fer ‘vida normal’ a Sabadell, però encara hi ha alguns reptes per abordar.
Noah Palos és un nen de 10 anys que va néixer amb una discapacitat que l’obliga a anar amb cadira de rodes des del primer dia; per casa, però, pot moure’s gatejant. Això li comporta tenir una sèrie de materials que no sempre són fàcils ni ràpids d’aconseguir. Els seus pares, Alba Escalante i Juanfra Palos, van haver de passar per moltes proves i error per encertar el calçat especial que necessitava el seu fill, per exemple: “Informació que puguin fer arribar a les famílies, n’hi ha molt poca. Sembla que pensin ‘si no se n’assabenten, ja s’espavilaran’. És a través de parlar amb altres mares, les xarxes socials, associacions i de buscar (i verificar) molta informació que acabes trobant coses”, explica Escalante. I com això, tot.
De moment, els pares del Noah no es veuen amb cor de deixar sol al seu fill i, per això, la mare s’ha acollit a una ajuda econòmica que permet reduir-se la jornada laboral al 50 per cent per poder-lo atendre les 24 hores del dia. De manera similar, una ambulància passa per casa seva cada dia per portar al nen a l’escola d’educació especial Francesc Bellapart. A Sabadell només n’hi ha dues, aquesta i la Xaloc, i els seus pares reconeixen que van estar de sort: “Hi ha una llista d’espera llarguíssima perquè en aquest tipus d’escoles també els ensenyen a ser independents. Per tant, no surten fins als 21 anys i això fa que la roda vagi molt més lenta a l’hora de fer entrar nous nens. Nosaltres vam estar de sort i va poder entrar on volíem”, expressa el pare, Juanfra Palos.
——-PUBLICITAT——-
——-PUBLICITAT——-
Aquesta preocupació, però, no només la tenen els pares, sinó que a vegades també la tenen els fills. Rosa Serra frega els 83 anys i en fa sis que necessita un caminador per fer qualsevol desplaçament, fins i tot per anar a comprar el pa al forn de sota casa. Abans vivia al carrer Jardí, al Centre, i ja li resultava difícil poder passar per la vorera amb aquest suport. “Hi ha molts carrers que no estan adequats. Hi acabes passant, però no és còmode”, lamenta. Ara viu amb la seva filla i aquesta s’ha convertit en un altre pilar del seu dia a dia.
Les places d’aparcament per a minusvàlids i els parcs inclusius són dues de les mancances més latents a Sabadell. Tant la família Palos com la família Serra coincideixen a assenyalar que tenen dificultats per trobar una plaça per deixar el cotxe així com alternatives lúdiques adaptades. Segons fonts municipals, hi ha pràcticament les mateixes places per a minusvàlid que de zona blava: 1.291 i 1.391. Un centenar més. Els barris on n’hi ha més són La Creu de Barberà (128), La Creu Alta (126), el Centre (115) i Ca n’Oriac (113), però cal tenir en compte que també poden estacionar en les places de zona blava de manera gratuïta i sense límit de temps.
La família de Noah Palos viu a Torre-Romeu i els seus pares assenyalen que falten parcs adaptats per a les persones amb diversitat funcional. Per una banda, Palos assenyala que només n’hi ha un, al barri Els Merinals, i que si han d’anar fins allà per jugar una estona amb el seu fill perden molt de temps. Per l’altra, Escalante també reconeix que l’accessibilitat és bona en la majoria de comerços i supermercats, però n’hi ha que imposen una autèntica barrera arquitectònica: “A l’Stradivarius hi ha tres escales per entrar. Per tant, si jo m’hi vull anar a comprar un jersei o una faldilla, no hi puc anar amb el meu fill. Què faré? Pujar escalons com aquests amb la cadira de rodes? I tampoc el puc deixar fora al carrer esperant-me”, reclama Escalante.
“No t’adones de tot això fins que no t’hi trobes. Si la gent hagués de fer el seu recorregut diari en cadira de rodes, veuria tots els obstacles o situacions complicades amb què ens trobem”, coincideixen a dir la família de Noah Palo i de Rosa Serra.
L’Associació Viu-la o el club esportiu Global Basket són entitats sabadellenques que justament treballen per omplir d’activitats l’agenda dels infants i joves que tenen problemes de mobilitat. Facilitar-los una vida com la de la resta. Qui pensi que una cadira frena la trajectòria d’una persona, que es fixi en el currículum d’Òscar Trigo, un dels entrenadors de bàsquet amb cadira de rodes (BCR) amb més experiència del país (sabadellenc, per cert), en els nens que cada estiu van de colònies i al casal d’estiu de Viu-la o en els que participen en les curses de Sabadell mateix (més info: ‘Sabadell Corre pels Nens crea la primera cursa per a nens i joves amb mobilitat reduïda‘).
Foto portada: una dona amb cadira de rodes, a la plaça Doctor Robert. Autora: Lucia Marin
