La dibuixant i caricaturista Pilarín Bayés, aquest dissabte, ha visitat la nostra ciutat per signar exemplars del seu llibre Pessebres a Sabadell, on es repassa la feina anual dels membres de l’Agrupació Pessebrista de Sabadell.
Abans de començar aquesta entrevista, Bayés va visitar l’exposició de pessebres de la que va destacar “la seva qualitat i la seva quantitat. Impressionen molt”. Un cop acabada l’entrevista, la dibuixant vigatana es va trobar amb desenes de persones que l’esperaven al Mercat Central perquè els signés un exemplar del seu llibre.
Quan va començar a dibuixar?
Va ser de molt petita, de molt petita ja dibuixava tot el dia, com una boja. Era després de la guerra i no em compraven llibretes per dibuixar perquè era molt car. I el que feia era anar a un lloc on guardàvem els papers per encendre el foc i buscava papers, o darrere dels sobres o fins i tot les esqueles dels senyors més rics –que eren fantàstiques perquè tenien un paper que era molt bo- i tot això ho posava dins d’una capsa i dibuixava amb tot això. Era reciclatge de paper, però era un reciclatge per a una necessitat en època de postguerra.
Encara continua dibuixant a diari?
Sí, sí, i tant, cada dia. Si més hores tindria, més hores dibuixaria. Tinc 80 anys i encara no m’he jubilat.
I té pensat fer-ho?
El dia que no pugui dibuixar o que potser pensi que ja no em surt tant bé, no ho sé… A mi m’agradaria –això passa amb els artistes- retirar-me a temps, quan vegi que els dibuixos no surten tan bé, però suposo que això un mateix no ho veu.
Com li va arribar l’encàrrec de fer el llibre Pessebre a Sabadell?
Els de l’editorial em van dir, ens han encarregat un llibre que t’agradarà molt, i no em van dir què era. I quan vaig veure què era vaig pensar que tenien raó. Que era un llibre especial. Tots els llibres tenen una part d’il·lusió, perquè tots tenen una història bona per explicar, però aquesta era una miqueta més especial perquè hi veies la voluntat dels pessebristes de cada any girar al voltant del mateix tema amb aquest perfeccionisme i amb aquesta feina tan gran que fan.
A vostè li agrada el Nadal?
Sí. Jo soc al màxim nadalenca. M’agrada molt. Comprenc que de vegades pot tenir un aire consumista, però hem de mirar de polir-ho una miqueta i que sigui més de germanor, de trobar-se amb la família i d’una ornamentació que és molt bonica i molt alegre. Trobo que trencar una mica les rutines de la resta de l’any és molt bo perquè sinó l’hivern seria molt llarg.
Li va costar molt inspirar-se per fer els dibuixos del llibre?
No, gens. Gairebé el problema era al revés. Tenia tantes imatges que costava triar-les i de vegades era un veritable problema. Tenia com una doble dimensió, per un cantó els que ho fan i per l’altre els pessebres fets.
Encara ho fa això d’imaginar la història que hi ha al darrere de cada personatge que dibuixa?
Si això m’agrada, Això de fer rodonetes com si fossin persones dins d’un camp de futbol, de vegades ho faig per una perspectiva de molt lluny, però normalment el que m’agrada és que cada personatge tingui la seva pròpia entitat, un grup d’amics, les noies que participen…
En el llibre Pessebre a Sabadell, hi podem trobar alguna història que no es vegi a simple vista?
És clar. Jo intentava dibuixar el substrat d’aquesta ciutat. Aquesta ciutat industrial.
Recordo que venia a Sabadell amb el meu marit, que tenia una botiga de robes i veníem a comprar, passàvem pels carrers i s’escoltaven els telers “cric crac, cric crac, cric crac”. Volia retratar aquella societat treballadora i alhora molt preocupada per la cultura. Crec que aquí sempre la cultura ha tingut molta vida i això volia que es veiés reflectit.
En ell es veuen les siluetes de les fàbriques, les xemeneies i maneres de vestir de la gent. S’ha hagut de documentar molt per fer els dibuixos?
Si et dic la veritat, arriba un moment que no em documento gaire amb coses que més o menys he viscut. La millor documentació és haver-les vist de primera mà. Me’n recordo com era Sabadell als anys 50 i ho puc imaginar perfectament. M’he de documentar quan he de dibuixar sobre països molt llunyans o quan són coses molt concretes, com per exemple un vaixell de càrrega del segle II després de crist, amb això si que t’has de documentar.
Gràcies per atendre’ns
Gràcies a vosaltres i que tingueu un Nadal ben ‘xulo’, ben íntim i ben feliç.
Foto portada: Pilarín Bayés al Mercat Central de Sabadell. Autor: David B.
