Nashieli Ramírez és la presidenta de la Comissió de Drets Humans de la Ciutat de Mèxic, la capital mexicana. És l’equivalent a la Síndica Municipal de Greuges, però d’una ciutat global amb més de 9 milions d’habitants. Aquests dies ha estat a Sabadell amb la Síndica Municipal de Greuges, Eva Abellan. Dijous va pronunciar una conferència sobre els drets humans en la infància i la gent gran al casal Pere Quart.
Ramírez és una experta de reconegut prestigi en drets humans a nivell internacional, amb més de 40 anys de trajectòria. Des de l’any 2017 vindria a ser la Síndica Municipal de Greuges de Ciutat de Mèxic (abans coneguda com a Mèxic DF). També és la Presidenta regional per Amèrica Llatina i el Carib de l’Institut Internacional de l’Ombudsman (FIO). Aquests dies s’ha reunit amb la secretària general d’Igualtats de la Generalitat, Mireia Mata, i la directora general de Migracions, Refugi i Antiracisme. També ha atès aquest digital per parlar de les ciutats, la situació dels drets humans al món i del seu país.
Quin és el motiu de la seva visita a Sabadell?
Amb la Síndica Municipal de Greuges de Sabadell, Eva Abellan, el Fórum de Síndics Locals de Catalunya i els personers de Colòmbia, defensors d’Argentina i Mèxic formem una aliança global de l’ombudsperson [defensor del poble] a nivel local. Bàsicament som organismes de municipis de diferents països. Habitualment els organismes públics de defensa dels drets humans són de nivell nacional o estatal però la direcció del món va cap a l’impacte de resposta local i hem d’organitzar-nos.
La màxima de pensar en global, actuar en local.
Els municipis compartim grans agendes. Mobilitat i migracions. El dret a la ciutat. Els anomenats drets emergents. Estem al 2023: dret a les cures, al fet digital, dret a la ciutat. Complim 75 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, que és el paradigma modern de construcció de drets. Són molts anys. En drets humans és molt més encara. Però és temps d’adequar els drets des de les ciutats. D’aquesta aliança sorgeix la visita a Sabadell per intercanviar experiències, pràctiques, formació i suport mutu. Les aliances, com diuen les joves feministes, acuerpan.
Els problemes de les ciutats, i les seves solucions, són similars en una megalòpolis com Ciutat de Mèxic que en una ciutat mitjana com Sabadell, que a més està enganxada a una altra capital global com Barcelona?
És el mateix dibuix amb diferents colors. La mobilitat de les persones és un assumpte capital a totes les ciutats del món. Les ciutats són un punt d’atracció. No és un problema de fronteres perquè estan desdibuixades.
Totes les ciutats compartim el problema de la inclusió de les migracions. Amb magnituds diferents. Totes les ciutats tenim problemes de demanda d’habitatge. Les conseqüències del canvi climàtic. Les ciutats viuran abans que ningú les problemàtiques del canvi climàtic: escassedat d’aigua, vulnerabilitat alimentària i d’altres. Els drets dels grups d’atenció prioritària (hi ha gent que els diu grups vulnerables, marginats o en situació de vulnerabilitat). L’Estat i les ciutats s’han d’implicar en protegir nens i adolescents, persones privades de llibertat, persones que viuen al carrer, persones indígenes o minories socials i ètniques. Els interessos contraposats en l’espai públic són una característica definitòria de les ciutats. L’Estat i el govern tenen l’obligació de fer l’espai pública habitable per a tothom. Però en la situació quotidiana hi ha conflictivitat per l’espai públic. La gent que viu al carrer i la gent que vol passejar pel parc amb els seus fills. La gent que vol protestar i la gent que vol vendre i ha de tancar el negoci durant la protesta. El que vol sortir a la nit i el que vol descansar. El que llença les deixalles on no toca.
És la quotidianitat de la ciutat. Per tant, les ciutats tenim el mateix dibuix però amb tonalitats diferents. Aquí tenim moltes coses a compartir.
En aquesta dinàmica de drets emergents que comentava abans, quines són les principals vulneracions de drets que es produeixen a les ciutats avui dia?
Hi ha una molt forta. La salut mental. Tothom hi té dret, i s’està vulnerant molt sovint. Té a veure amb la convivència i amb l’augment de la conflictivitat social en general. A les ciutats habitem en espais petits, hi ha major conflictivitat i hi ha més problemes de salut mental. Per altra banda, l’accés als serveis són font de discriminació.
Molta gent no pot accedir a l’oficina bancària, a l’administració o als tràmits administratius sense estar ‘digitalitzat’. S’estan generant noves desigualtats que no es tenien presents fins ara?
Sí, però sempre toquen més als grups d’atenció prioritària. Hi ha una escletxa que sovint té a veure amb l’accés. A Mèxic hi ha el 80 per cent d’accés als telèfons cel·lulars i Ciutat de Mèxic és la ciutat amb major cobertura d’internet lliure o obert. Però els grups vulnerables, com la gent gran, pateixen més. Hi ha una escletxa que no els permet entrar al sistema. Per aquí tenim un problema. Nosaltres diem: ‘hem de reduir l’escletxa digital però també tenim el dret a no ser digitals’. Tinc dret a veure el menú en un restaurant a través d’un codi QR però també tinc el dret a accedir a una carta impresa i llegir-la com em sigui més còmode.
Abans parlava de la mobilitat, de les migracions. Deia que no hi havia fronteres, o que estaven desdibuixades. Però els estats continuen tenint-ne, fins i tot murs com tenen en la frontera entre Mèxic i Estats Units o a la frontera entre Espanya i el Marroc.
Hi ha una lògica restrictiva de les migracions. Però amb mur o sense, la gent es mou. El que ha passat és que els mecanismes migratoris s’han fet més precaris. Les rutes segures s’acaben, les xarxes de suport es desmunten i encara precaritzen més les migracions. Si tanques Alemanya, tindràs la gent a les seves fronteres, potser fins i tot aquí, i en una situació molt precària. Hauríem de passar a processos de protecció. Gairebé tothom hauria de tenir mesures de protecció com el dret a l’asil.
Com estan les relacions entre Mèxic i Estats Units en la qüestió migratòria?
Estats Units va prendre la decisió de tancar. Nosaltres no podem fer-hi gaire. Tenim tancada la frontera nord, i la frontera sud també, i a la pràctica estem actuant com un tercer país segur.
Sovint pensem que els republicans són més agressius amb els migrants. Però les dades mostren que els demòcrates són més restrictius. Tota la política migratòria dels Estats Units des dels anys 90 fins aquí així ho demostra. És paradoxal.
Clinton, Obama, Biden.
Obama va tenir més devolucions que Trump. Ara Biden té més devolucions que Trump. Biden no diu les barbaritats de Trump. No diu que posarà un mur. Però quan vas a mirar els fets, l’ha posat. Ell no parla de posar el mur. El posa.
L’any vinent hi ha eleccions presidencials a Mèxic. I també a Estats Units.
En relació a la política migratòria tant fa que siguin republicans que demòcrates. Caldria un canvi però no el tindrem als Estats Units. Tindrem eleccions als dos països gairebé a la vegada i no hi haurà qui mogui la política de migració. Dit això, som socis comercials. Estats Units restringeix les persones però no els diners ni les mercaderies, que és el que volen de debò.
Pel que respecta a les eleccions mexicanes, quin és el seu vaticini?
Tindrem la primera presidenta de la història de Mèxic. Qualsevol de les dues candidates pot ser-ho. Però hi ha una estructura molt forta del govern actual. Veig continuïtat. I té molt a veure amb el pas d’Andrés Manuel [López Obrador] d’un sexenni que ha estat un quadrienni. El Covid ho va aturar tot. Han tingut un govern de quatre anys i dos anys d’administrar la pandèmia, que no és el mateix.
Quina és la valoració que fa la ciutadania del govern mexicà actual?
Té el 60 per cent d’aprovació. Ha patit grans atacs a nivell mediàtic. Pots tenir la percepció de que les coses no han funcionat però les dades diuen que el president té una aprovació de més del 60 per cent i amb més de la meitat dels governadors del seu moviment. No veig, ara per ara, que no guanyi Claudia [Sheinbaum; és la candidata del partit governant].
Pel que respecta a la situació dels drets humans a Mèxic, quina és l’evolució en els darrers anys? És un país complex, especialment en alguns estats, per a les dones, per als periodistes i per altres col·lectius.
Bona part de la bona valoració d’Andrés Manuel es basa en la situació macroeconòmica, que no té res a veure amb Argentina. El pes està fort. Hi ha gran inversió estrangera al país. A escala ‘macro’ tot va bé. I ha augmentat com mai des dels anys 90 el salari mínim, amb tota una política de control de la pobresa. Les últimes dades mostren una davallada de la pobresa a partir de l’increment de salaris i polítiques socials. Però com a contrapart, Andrés Manuel està mal valorat en seguretat.
Hi ha un gran nombre de desapareguts. Hi ha desaparicions a mans d’alguns cossos policials però també molts per la narcopolítica i el narcotràfic. El nivell de desapareguts és altíssim, sobretot en algunes zones. S’ha avançat en la lògica de la policia estatal i s’han implantat protocols però és un procés difícil amb moltes resistències. Hi ha dones buscadores de fills joves desaparegudes. Aquí tenim una crisi molt forta. Tenim exercicis d’abús de poder: tortures, detencions arbitràries. El discurs ha canviat. Ja no trobaràs ningú que ho defensi. Però hi ha moltes coses encara per transformar entre els comandaments. Hi ha crisis de defensors i periodistes en algunes zones més rurals on entra la mineria i l’explotació del territori. És un problema de l’extractivisme, que persisteix. Grans corporacions que volen ocupar espais. Els defensors mediambientals tenen un paper, i sovint són reprimits. Ells o qui els ajuda. No fa un any van matar dos jesuïtes en una zona rural de població indígena.
Darrera de les desaparicions hi ha oligopolis, latifundistes, grans corporacions?
Sí. En periodistes passa el mateix. Sovint són periodistes que cobreixen qüestions de crim organitzat i es topen amb la coalició entre l’autoritat i el crim organitzat.
En els anys que porta en el càrrec, vostè ha patit per la seva seguretat? Ha pogut fer la seva feina de forma lliure?
Porto sis anys. Quatre anys primer i ara vaig pel segon any del segon mandat. Vaig ser escollida pel Congrés de la Ciutat de Mèxic per unanimitat. Les dues vegades. És difícil a Mèxic perquè estim polaritzats. He de dir que no he patit per la meva seguretat ni he patit ingerències. Tinc companys que sí tenen problemes però a Ciutat de Mèxic he pogut treballar amb total normalitat.
Voldria acabar amb una pinzellada més regional. Hi ha una certa paradoxa a Amèrica Llatina. Hi ha governs emergents d’extrema dreta, com Bukele a El Salvador amb discursos molt centrats en la seguretat. Veurem que passa a l’Argentina amb Milei. Però per altra banda governs més progressistes a Xile o Colòmbia. Quines perspectives hi ha al continent llatinoamericà ara mateix?
Estem en un escenari de molta contradicció. La pitjor bomba és la combinació que hi ha a Argentina: es combina una crisi econòmica forta amb la demanda de seguretat i tot el que comporta. Parlem d’una regió on fa 50 anys hi havia dictadures. Exactament dilluns commemorem el 50è aniversari del cop de Pinochet i la mort d’Allende. Mig segle és molt poc. Hi ha una enquesta que es diu Latinobarómetro. I tenim una majoria de gent que prefereix mà dura si a canvi s’assoleix seguretat. És un tema primordial. A El Salvador hi ha moltes persones que migren perquè no tenen condicions per viure. Però els que es queden tenen una gran acceptació de les polítiques de Bukele.
Des del meu punt de vista, a nivell de seguretat passa el mateix que amb les migracions: les estratègies restrictives no aturen res. Quanta gent més vols empresonar? Quants joves més vols que entrin a la presó? En algun moment hauran de sortir. O els tindrem una presó per sempre?
La meva perspectiva personal, i com a defensora de drets humans, és la següent. Sense ser ingenus, hem de mirar la part positiva. Es poden construir mons diferents i hi ha formes d’avançar. Naturalment, encara conservo l’esperança en moltes coses i crec que la resistència pot canviar l’agenda. En quant als drets humans, hem de dir que ‘ni un pas enrere’.
Foto portada: la presidenta de la Comissió de Drets Humans de la Ciutat de Mèxic, aquest migdia. Autor: J.d.A.
