- “Em va costar molt identificar-me. Durant anys em vaig posar una disfressa i copiava el patró masculí de la societat; em vaig comprar el mateix conjunt que portava el dependent d’una botiga i tot”.
- “Un noi es volia enrotllar amb mi, però jo estava amb una noia. Semblava que no acceptava la meva decisió i hagués de tenir algo amb ell sí o sí”.
Cada cop hi ha més persones que mostren una orientació sexual alternativa a l’heterosexual: homes que se senten atrets per homes, dones que se senten atretes per dones, inclinació per totes dues bandes o per cap d’aquestes. Les relacions personals poden ser molt diverses, però el sistema actual només accepta l’arquetip tradicional. Quatre sabadellencs que pertanyen al col·lectiu LGTBI expliquen que pateixen discriminacions i atacs de manera freqüent quan surten del patró imposat, sigui per part de l’entorn familiar, escolar o social. Tots ells demanen major respecte i una actuació institucional més eficaç a l’hora de defensar els seus drets.
Aquest dilluns 28 de juny se celebrarà el Dia Internacional de l’Orgull LGTBI i la ciutat es pintarà de colors, els establiments aniran plens de mascaretes amb la bandera irisada i les xarxes socials s’ompliran d’eslògans i missatges de llibertat. Però, què en serà demà de tot això? Cada dia és 28 de juny? No. Les persones que expressen una orientació sexual diferent de la tradicional (la cis heterosexual) són qüestionades, sovint assenyalades i pràcticament sempre discriminades en major o menor mesura. En general, reben insults, mirades ofenoses i una forta discriminació en el món laboral; això últim especialment les persones trans. No obstant això, cada cop són més els joves que surten de l’armari amb la millor de les seves gales: l’autoestima, que va de conjunt amb la indiferència. Però, és fàcil ignorar les múltiples discriminacions i passar de llarg amb el cap ben amunt?
“La transsexualitat tenia dues sortides: prostitució o presó”
El col·lectiu LGTBI es caracteritza per trencar amb el patró tradicional i obrir el ventall emocional i sexual. Algunes persones senten que pertanyen al gènere contrari, o a cap, i altres que se senten atretes per persones del mateix sexe, o per tots. A la confusió i dificultat que comporta trobar-se a un mateix, se li suma el rebuig i la discriminació de la societat, empreses i institucions.
“Em va costar molt identificar-me. La gent tenia una imatge de mi molt equivocada: es pensaven que era un nen, però jo em sentia una nena. En aquella època (anys 70-80) la transsexualitat només tenia dues sortides: la prostitució o la presó. Per això em posava una disfressa i copiava els patrons masculins que veia en la societat: em vaig comprar el mateix conjunt que el dependent de la botiga”, recorda Clara Palau, una coneguda veïna de Sabadell per la seva transsexualitat amb 63 anys.
L’Ariadna Hernández és una noia bisexual que va descobrir la seva orientació sexual quan va canviar d’aires. A la seva família, majoritàriament catòlica, li era difícil d’encaixar la possibilitat de tenir una relació emocional i sexual amb una persona de qualsevol sexe. De fet, el matrimoni homosexual ha sigut una de les batalles més suades del segle XXI i encara hi ha una part de l’Església que està en contra d’aquest fet, igual que del canvi de gènere. Això per no parlar de les relacions obertes, que trenquen amb la monogàmia i permeten mantenir relacions amb altres persones que no són la parella oficial.
“Tot i que no crec que hi hagi una relació directa entre el col·lectiu LGTBI i la poligàmia, sí que és cert que nosaltres acostumem a estar més oberts de ment i potser hi ha més inclinació per obrir les relacions. El patró heterosexual és molt rígid i limitant i no es veu amb bons ulls tenir relacions amb més d’una persona”, reflexiona Hernández.
En aquest sentit, quan Hernández va començar a envoltar-se de persones amb una sexualitat alternativa a la tradicional, va preguntar-se si realment sentia “admiració” per algunes amigues seves o “es tractava d’alguna cosa més”. Per sortir de dubtes, la jove va experimentar com era una relació amb una dona i es va adonar que sentia el mateix que quan estava amb un home. És bisexual, però sent que la societat només l’accepta quan es decanta pel bàndol heterosexual.
“Estava en una festa i hi havia un noi que es volia enrotllar amb mi, però en aquell moment jo estava amb una noia. Tot i liar-me amb ella davant seu, semblava que ell no permetés la meva decisió i hagués de tenir alguna cosa amb ell sí o sí” lamenta.
En general, a major diversitat, major rebuig pateix una persona. L’Anthony Corey és un jove de sabadellenc d’arrels hondurenyes de 21 anys que viu a Can Rull des que era petit. No obstant això, ha estat víctima reiterada del racisme i de l’homofòbia recentment. Els atacs que pateix acostumen a ser indirectes, com mirades i xiuxiuejos. Tot i que fa un parell de mesos va rebre un atac homòfob (i racista) que va denunciar i fer viral a Twitter, el jove assegura que no ha tingut problemes, almenys greus, per accedir a la universitat, al món laboral o qualsevol altra oportunitat per al seu futur.
Les persones trans tenen un 80 per cent d’atur
En canvi, les persones trans pateixen una discriminació descarada en el món laboral. No hi ha dades oficials, però els sindicats i associacions LGTBI calculen que el 80 per cent de les persones trans estan desocupades i no passen de l’entrevista personal. Una altra sabadellenca trans, l’Eve Roman, reconeix que quan estava treballant en una residència no va poder exhibir del tot la seva personalitat per possibles prejudicis i xocs intergeneracionals. Tot i això, el projecte de ‘llei trans‘ que va aprovar el govern espanyol vol afavorir l’accés de persones LGTBI al mercat laboral, “especialment de dones trans”. La futura llei, si s’aprova l’actual esborrany del text, obligarà a incorporar criteris d’igualtat i d’oportunitat pensats per a aquest col·lectiu en les convocatòries d’ajudes i subvencions de foment de l’ocupació, entre altres mesures.
“No ens poden inculcar que un penis equival a un nen i una vulva a una nena”
Corey, igual que la resta, no entén per què s’ha de jutjar la forma d’estimar i els sentiments de les altres persones. En part, el jove culpa a una manca d’educació en aquesta matèria. L’Eve Roman va descartar ser un home quan tenia 18 anys, gràcies a un amic que també se sentia igual que ella. Roman va saber que, tot i tenir un aparell reproductiu masculí, era una dona quan va començar a llegir i a documentar-se sobre el ventall sexual: Lesbiana, Gai, Trans, Bisexual i Intersexual (LGTBI). Les persones que no es vol etiquetar sota cap d’aquests conceptes es coneix com Queer (Q).
De fet, Roman va observar que dins el mateix col·lectiu LGTBI també hi ha patrons i etiquetes de què defugir. Per exemple, tradicionalment hi ha la sensació que una persona trans ha d’hormonar-se i fins i tot operar-se per canviar de sexe. Així ho va començar a fer l’Eve Roman quan va voler expressar la seva identitat, però després es va qüestionar perquè havia de fer el trànsit. En canvi, fa tres anys, Clara Palau sí que es va sotmetre a una operació per tenir cos de dona, però lamenta que encara ara no ha acabat els tràmits burocràtics. Ambdues, però, es van haver de començar a hormonar per tenir dret al canvi de nom al Registre Civil al cap de dos anys.
“S’ha d’obrir el paraigua LGTBI a les escoles. No ens poden inculcar que un penis equival a un nen i una vulva a una nena. Jo no ho sentia així, però què ha de dir una nena de primària davant un llibre de text o un professor? A l’ESO em vaig començar a informar sobre l’orientació sexual i quan vaig entrar al Cicle de Formació Professional va ser quan vaig descobrir la meva identitat. Ara ja ho sé, vaig dir”, celebra l’Roman.
Tots els testimonis consultats per aquest digital asseguren que, una vegada han exterioritzat la seva orientació sexual i/o la seva identitat, augmenten la productivitat a la feina i la felicitat en la seva vida personal. Per això consideren necessari una actuació efectiva per part de les institucions i més respecte per part de la ciutadania.
I les institucions?
L’Ajuntament ha impulsat algunes activitats en suport del col·lectiu LGTBI. No són eficaces, diuen les persones consultes per aquest digital. “Només actuen entre el maig i el juny, entre el Dia Internacional contra l’Homofòbia i el Dia Internacional de l’Orgull LGTBI”. De fet, la línia d’autobús que ha de recórrer la ciutat de nord a sud i d’est a oest per visibilitzar la llibertat sexual i identitària es va posar en marxa el 17 de maig, coincidint amb el Dia Internacional contra la Violència LGTBI, i dimarts s’aturarà.
En aquest sentit, Corey, que també es dedica a la política (ell està vinculat a Junts per Catalunya i Clara Palau ho està a ERC), considera que on caldria actuar és a les escoles. La majoria d’atacs són verbals i suposen una falta de respecte per a la víctima i, justament on s’inculquen més valors és a l’aula. “Si de ben petit t’ensenyen que hi ha totes aquestes possibilitats i no t’inculquen un únic cànon, no hi hauria comentaris hostils com els que patim de forma tan gratuïta”, sosté. Per això, Ariadna Hernández considera que l’Oficina de Drets Civils o el Servei d’Atenció Integral per al col·lectiu LGTBI (SAI) són eines per curar ferides, però que prevenir el mal seria el més ideal. Ca l’Enredus és una entitat derivada d’Actua Vallès que acull i acompanya i assessora a totes persones amb diversitat sexual.
Foto portada: Ariadna Hernéndez, Anthony Corey, Clara Palau i Eve Roman; protagonistes del reportatge LGTBI. Autora: J. Ramon
