L’assistència mèdica a casa és una pràctica cada vegada més freqüent, sobretot després de la pandèmia. L’Hospital Parc Taulí fa 24 anys que atén pacients a domicili i, recentment, una de les seves professionals, Eva Ángeles Sánchez, ha estat nomenada vicepresidenta de la Societat Espanyola d’Hospitalització Domiciliària (SEHD). La infermera apunta que conèixer on i amb qui viu el pacient té un efecte directe en la seva feina.

Eva Ángeles Sánchez és infermera a l’Hospital Parc Taulí i investigadora a l’Institut d’Investigació i Innovació del mateix centre, l’I3PT. Des de fa uns dies que també és la vicepresidenta de la Societat Espanyola d’Hospitalització Domiciliària (SEHD) i un dels reptes que entoma amb aquest càrrec és el de dur aquest sistema a l’excel·lència certificada. En aquesta entrevista ens explica en què consisteix exactament.

Actualment, quan s’aplica l’hospitalització domiciliària?
Els pacients d’hospitalització domiciliària tenen dues maneres d’ingressar: per prevenció d’ingrés (que són els pacients provinents de consultes externes, centres de dia, d’urgències o fins i tot de la primària) o bé per alta precoç (aquells pacients que haurien d’estar uns dies més ingressats, però que poden marxar a casa si se’ls pot continuar l’assistència allí). Això és ara, però fa 24 anys que al Taulí vam començar amb l’hospitalització domiciliària. Les primeres proves pilot es van començar al 1998 i sempre hem actuat en funció de les necessitats mèdiques de l’hospital.

El pacient de l’hospitalització a domicili és un pacient agut que necessitaria un llit d’hospital, però que està prou estable per portar-lo a casa.

I ara fa dos anys que estem treballant un tipus d’ingrés on el pacient més fràgil, que té una patologia crònica, no hagi de venir a urgències quan se li aguditza la malaltia, sinó que se’l valori directament des de primària i siguem nosaltres qui es desplaci fins al seu domicili. Allí valorarem si se’l pot atendre a casa o si el derivem a l’hospital perquè no el podem assumir.

El fet de no treballar en un centre sanitari, com en un hospital, ho fa més difícil?
No necessàriament. El que ha canviat és la complexitat dels pacients; cada vegada tenim pacients més grans i amb una situació més complexa de les seves patologies cròniques. Abans hi havia una sèrie de patologies cròniques on el nivell de supervivència era més curt, i ara cada vegada viuen més i, en conseqüència, aguditzen més i necessiten més ajuda.

Quants pacients atenen amb aquest sistema al Taulí?
Uns 60 pacients de mitjana, que seria equivalent a 1.000 altes anuals. Nosaltres tenim 60 ‘llits virtuals’ de normal i, aquests llits, es van rellevant: quan marxa un, ingressa un altre.

I han notat una tendència a l’alça en els darrers anys?
Sí, sobretot perquè els pacients en coneixen i demanen per nosaltres.

Malgrat aquesta corba ascendent, només hi ha una societat en tot l’Estat que abordi aquest servei.
Sí. Però és una societat professional i científica que aglutina totes les hospitalitzacions domiciliàries del país i, realment, tampoc seria necessari tenir-ne més perquè nosaltres ja interactuem amb altres societats.

Vostè ha estat nomenada vicepresidenta d’aquesta mateixa societat. Amb quins objectius agafa el càrrec?
Jo fa dos anys que treballo en un projecte que es diu GARE (Grupo de Análisis i Resultados en Enfermeria) i té l’objectiu de fer investigació a nivell d’infermeria i a escala nacional. Fa dos anys que treballem en aquest tema i hi ha gent que em coneixia i en aquestes últimes eleccions va considerar que jo podia ser una de les candidates. I em van votar. De fet, només som dues infermeres i jo convido a la resta de companyes que facin visible la seva feina en aquestes societats perquè és l’única manera que ens respectin.

Combina la seva tasca a la Societat Espanyola d’Hospitalització a Domicili (SEHD) amb la que té a l’Institut d’Investigació i Innovació del Parc Taulí (I3PT). Hi ha vasos comunicants entre els dos centres?
Sí. Nosaltres, les infermeres que fem assistència i també investigació, tenim la sort de comptar amb una figura que és la que ocupa ara l’Ester Risco. És qui ens dona suport a tots els projectes d’investigació que fem.

Moltes vegades la gent pensa que una bona infermera és aquella que sap fer molt bones cures, però no és ben bé així. La infermera és la professional que posa el pacient a disposició de poder-se curar i, en això, hi entren moltes coses: saber posar una via, per exemple, és una eina, però la recerca n’és una altra.

Mira, ara en aquest últim congrés vaig conèixer uns investigadors de Can Ruti que estudiaven la relació entre l’aigua de la higiene dels genitals en els pacients que estan a planta i la propagació de les infeccions d’orina. Això només s’ho pot preguntar una infermera. I quines conseqüències té? Doncs que una de les causes de les infeccions d’orina era aquella aigua, producte de la higiene en el llit del pacient. Conèixer això pot repercutir en la utilització de més antibiòtics, per exemple, o altres recursos més eficaços.

Per tant, entenc que estar a casa del pacient, a la seva llar amb el seu nucli familiar, ajuda molt a detectar les causes d’una malaltia.
Molt, moltíssim. Nosaltres sempre que parlem d’un pacient ho fem amb 3D: amb tres dimensions. I això no ho veus fins que no vas al domicili i veus quines condicions té.

Tu pots explicar 1.000 vegades una dieta diabètica, però quan arribes al domicili et trobes que qui fa la dieta també fa el dinar de cinc persones més. I això condiciona el pacient. O veus que aquella persona viu del Banc d’Aliments.

Hi ha molts factors que influeixen en una agudització i nosaltres els podem veure si anem allí. Per tant, l’hospitalització domiciliària pot ajudar a curar millor un pacient. De fet, a Estats Units està contemplat un tipus d’Hospitalització domiciliària que aquí encara no es fa: l’hospital transicional.

En què consisteix?
En què quan un pacient marxa de l’hospital, passa a l’hospitalització a domicili i és aquesta qui gestiona l’estat final d’aquest pacient.

I, en aquest sentit, quins són els reptes que té al davant l’hospitalització domiciliària aquí?
El repte que tenim és que la comunicació o el circuit funcioni sempre. És a dir, és important que si un pacient arriba a urgències i compleix els criteris d’hospitalització a domicili, pugui passar a les nostres mans en les primeres 24 hores. Fer que els circuits funcionin sempre, que no sempre passa.

Una de les derivades d’aquest sistema és la telemedicació. Què li diria als pacients que són escèptics amb això?
Que ho provin. Ho han de provar i hi han de confiar perquè és una manera d’estar en contacte permanent amb el professional que et porta. No és tant una màquina, sinó el professional qui rep les alertes i valora si s’ha de trucar o no. La telemedicina és un sensor, és un fil que ens manté en contacte amb els pacients, però tota la resta continua a les nostres mans, a les mans dels professionals.

I també és una manera d’optimitzar recursos, no?
Sí. Optimitzem molts recursos: pensa que un pacient ingressat a planta són 300-400 euros per dia, mentre que aquí et surt a 170-180 euros. Però no només estalvies en diners, sinó que també guanyes en tot el que podem fer de manera més ràpida en tenir aquesta informació sobre el pacient. Però cal tenir molt clar que no som un substitut de l’atenció primària ni una solució per a la crisi econòmica.

Per últim a escala més global: la setmana passada va assistir al XVI congrés de la SEHD. Quina fita es van marcar per complir a curt termini?
El que ens vam plantejar en aquest congrés és arribar a superar els controls d’excel·lència. I hi estem treballant. Hem de passar una sèrie de qüestionaris i valoracions on s’analitza com se sent el pacient amb l’assistència i com se sent el professional realitzant l’activitat.

Foto portada: Eva Angeles Sánchez, infermera al Taulí i vicepresidenta de la Societat Espanyola d’Hospitalització a Domicili. Autor: Izan Vizuete.