Llums i ombres sobre l’avortament: on, fins quan i per quant

Si una persona es vol fer una ressonància anirà a un hospital; si es vol fer una citologia, al ginecòleg; si té una càries o un queixal corcat, al dentista; si necessita unes ulleres o unes plantilles per veure-hi o caminar millor, anirà a un centre òptic o al podòleg; però, i si vol avortar? On ha d’anar? A una unitat d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) si és per interrompre l’embaràs de manera voluntària i a un hospital si la salut del fetus o de la gestant està en risc. Tot i que és una pràctica totalment legal, lliure i teòricament gratuïta des del 2010, encara hi ha moltes dones (en la seva majoria) que no saben a qui han de recórrer per frenar un embaràs no desitjat, ja que en cas de patir una malaltia que amenaci la vida de la mare o del fetus, així com una malformació d’aquest, els metges ja n’estan al corrent i s’encarreguen de tirar endavant tot el procés.

La Gemma és una noia de 18 anys i sempre ha tingut una regla irregular. Aquest mes té un retard de dues setmanes, però no està preocupada. La seva mare, sí. Sap que té parella, que mantenen relacions sexuals i que fa massa dies que la copa menstrual està guardada al calaix. “Gemma, encara no t’ha vingut la regla?” li pregunta la mare. “No” respon ella. “Podria ser que estiguessis embarassada? Potser t’hauries de fer un test…” li suggereix. “Que dius! És impossible” exclama la Gemma.

L’endemà, test positiu. Està embarassada d’un mes i mig (6-7 setmanes). Totes dues coincideixen en que cal avortar, però ni una ni l’altra saben per on començar. Al metge de capçalera? No. Al Taulí? Tampoc. Al ginecòleg? Altre cop no. Una vegada trobat el punt de partida, al CAP Sant Fèlix, tot va ser més fàcil.

“No sabia ni què hi havia una planta de sexualitat a Sant Fèlix. No trobava informació sobre què havia de fer i, com que ningú en parlava, tampoc sabia a qui preguntar. Va ser la meva mare qui em va ajudar i qui em va dir on havíem d’anar” recorda la Gemma Vives, una noia que va avortar ara fa quatre anys.

Tant la psicòloga clínica de l’ASSIR CAP Sant Fèlix, Cristina Giménez, com la directora del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Parc Taulí, la doctora Yolanda Canet, coincideixen en assenyalar que el cas de Vives no presentava factors problemàtics, com podria haver estat que la família o la parella no estiguessin d’acord amb la seva decisió. Pel que fa al primer supòsit, en cas que la pacient fos menor, per exemple, i els seus pares volguessin seguir amb l’embaràs, Giménez subratlla que “la voluntat de la dona sempre és el que predomina”. No obstant això, la llei orgànica actual marca que si la menor té 16 o 17 anys, caldrà que almenys un dels seus progenitors o el seu representant legal l’acompanyi en el moment de l’avortament. Si en té 15 o menys, el consentiment d’aquests és imprescindible, independentment de la voluntat d’ella. En canvi, quan és major d’edat, no hi ha objecció que pugui evitar-ho; ni tan sols la del professional encarregat d’atendre l’avortament:

“És un dret [el de l’objecció] que s’oposa a un altre [el de l’avortament]. Però en cap cas es pot deixar desatesa a una pacient i, per tant, el responsable de l’equip li ha de garantir aquesta prestació. Cal tenir en compte que l’objecció de consciència mai pot ser en equip, sinó que ha de ser a títol individual, ha d’estar registrada i ha d’anar associada a un procediment en concret. Per exemple, un ginecòleg es pot negar a tirar un endavant un avortament per desig de la gestant, però pot estar-hi d’acord si es per una malformació del fetus” aclareix la doctora Canet.

Totes dues professionals destaquen que l’atenció psicològica és molt important en tots els casos i independentment de les setmanes d’embaràs que hagi completat la gestant, ja que es tracta d’una decisió que comporta una alta responsabilitat i amb conseqüències que a vegades són irreversibles. Gemma Vives tenia clar que no volia tenir fills, ni en aquell moment ni més endavant, i no va dubtar en prendre la decisió. Actualment no es penedeix d’haver frenat aquell embaràs no desitjat i assegura que si ara es trobés amb aquesta situació, actuaria de la mateixa manera.

“Si jo hagués avortat, avui no tindria els estudis, amics o feina que tinc ara. Estava fent un cicle d’FP i després volia estudiar fotografia. Tenia pensat un pla de futur que no hauria pogut fer si tenia un fill. Ara igual: si fos mare no podria fer moltes de les coses que faig amb els meus amics o amb la meva parella” reflexiona Vives.

En aquest sentit, Vives agraeix que, des del primer moment, tot el seu entorn li donés suport i se sentís reconfortada. Tot i això, també reconeix que l’avortament és un tema tabú en la societat actual i, per aquest motiu, vol donar-li més visibilitat: “cal parlar-ne perquè hi hagi més informació” reivindica. També convindria garantir que tothom qui vol interrompre el seu embaràs, ho pugui fer gratuïtament en un centre o en una clínica pública, ja que el 42 per cent dels ginecòlegs que treballen a la pública s’acullen a l’objecció de consciència, segons dades proporcionades pel Servei Català de la Salut. Potser aquesta dada explicaria per què 13 centres de la xarxa pública catalana no van notificar cap interrupció de l’embaràs entre el 2015 i el 2019; però, per contra, el departament de Salut va injectar 16 milions d’euros en cinc anys a clíniques privades per realitzar avortaments. De fet, fa unes setmanes l’exconsellera de Salut, Alba Vergés, es va mostrar partidària de “denunciar qualsevol pràctica encarada en aquesta direcció” (més info: ‘Alba Vergés, vicepresidenta del Parlament: “ho vam donar tot per centrar-nos en la Covid”’).

On i com avortar a Sabadell?

El Vallès Occidental ha estat la segona comarca de tot Catalunya (després del Barcelonès) amb una taxa d’avortaments més alta des del 2015 fins al 2019 (últimes dades disponibles), segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). La seva mitjana anual supera les 2.000 interrupcions de l’embaràs, però cal tenir en compte la densitat de població, la quantitat de professionals que són objectors de consciencia i que, a diferència d’altres comarques, al Vallès Occidental hi ha dos unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR): un a Sabadell, al CAP Sant Fèlix, i l’altre a Cerdanyola, al CAP II Cerdanyola-Ripollet. Aquesta és la porta on han de trucar les dones (o persones trans) que vulguin avortar de manera voluntària, com en el cas de Gemma Vives. En canvi, les persones que hagin d’interrompre l’embaràs per un motiu de força major, com una malformació del fetus o una malaltia que posi en risc qualsevol de les dues vides, ja tenen un previ contacte amb l’hospital i els hi fan el tractament i seguiment des d’allà. Tot i això, la doctora Canet concreta que el 90 per cent de les interrupcions de l’embaràs són per desig de la gestant.

La setmana número 9, la línia vermella

Segons la directora del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’hospital Parc Taulí, la doctora Canet, hi ha dues maneres d’interrompre un embaràs que no supera les 14 setmanes: per via farmacològica o per via quirúrgica. Cal tenir en compte que a partir de la novena setmana (o en cas que la pacient no compleixi les condicions per optar a la primera opció), també s’ofereix una alternativa farmacològica, però dins un entorn hospitalari.

Tot i que la majoria prefereixen la primera i, segons Yolanda Canet, els dispositius farmacològics són menys invasius que els quirúrgics, aquest no és un procés tan simple com sembla a priori: Vives recorda que li van fer omplir molts papers d’acord donava el seu consentiment al centre per dur a terme un avortament i, a més, abans de començar el procés, la van fer esperar dues setmanes perquè reflexionés i prengués una decisió ferma i segura.

“Poc se’n parla també dels efectes secundaris que vaig tenir: el primer sagnat després d’avortar va ser el més fort que he tingut mai, em va fer molt mal, tenia diarrea i vòmits alhora, febre i els primers dies gairebé no podia ni baixar les escales…” recorda.

Per intentar rebaixar el dolor i controlar tots aquests efectes, el CAP Sant Fèlix li va receptar diferents pastilles que s’havia d’anar prenent en diferents hores. Els dos circuits restants per interrompre l’embaràs són significativament diferents a aquest i no tenen un patró determinat, sinó que cada cas és molt diferent.

Les malformacions en el fetus s’acostumen a diagnosticar en l’ecografia de la setmana 20 (passat el primer trimestre) i les malalties que poden amenaçar una de les dues vides, o ambdues, poden sorgir en qualsevol fase. Tots dos dispositius en despleguen en centres hospitalaris i, de fet, actualment el Taulí està treballant el procediment d’atenció a la gestant que utilitzen per “ser igual de bons tècnicament, però potenciar l’acompanyament psicològic i emocional de la dona” en paraules de la directora del servei de ginecologia i obstetrícia. La Dra. Canet també ressalta que “les interrupcions de l’embaràs [cal tenir en compte que al Taulí només s’ocupen de les que es treballen als hospitals, per tant, no les que corresponen a una interrupció voluntària) han sigut una de les prioritats durant la pandèmia i s’han complert el terminis temporals rigorosament”. En aquest sentit, en el que portem d’any el Taulí ha practicat 29 avortaments, l’any passat se’n van fer 37 i l’any 2019, 26.

“L’avortament s’ha de tractar com un dol; si no, s’enquista”

Tot el procés per interrompre l’embaràs, sigui pel motiu que sigui i a través de qualsevol tècnica, és gratuït. També ho és l’atenció psicològica que els ASSIR o els hospitals ofereixen després o durant el tractament. La psicòloga clínica que treballa a l’ASSIR de Sant Fèlix i al Centre de Salut Mental d’Adults (CESMA) de l’Hospital Parc Taulí, Cristina Giménez, explica que un avort s’ha de treballar (psicologicament parlant) al moment perquè, en cas de no identificar cap emoció, aquest “dol” s’enquista i pot tornar a brotar més endavant; en un altre embaràs, per exemple, en una futura depressió o situació sensible.

Giménez concreta que cada pacient gestiona aquest procés de manera diferent, però sí que és cert que com més adulta és la dona, més resiliència demostra tenir. Generalment, el tractament psicològic es basa en terapies per alliberar-se de les sensacions de “culpabilitat” i “inseguretats” que acostumen a tenir, explica Giménez, però en alguns casos, la teràpia s’ha de complementar amb un tractament farmacòlogic.

Segueix iSabadell a Telegram!

Segueix iSabadell a Telegram i rebràs les notícies més rellevants directament al teu dispositiu. Fes-ho AQUÍ.

Foto portada: test d’embaràs positiu. Autor: cedida.