Produir i consumir de manera sostenible és una de les reivindicacions més latents també en el món de la moda. Una jove sabadellenca confecciona samarretes, pantalons i caçadores, principalment, a partir de retalls de roba que ja ningú utilitza. Després d’observar i analitzar com treballa la indústria tèxtil des de fa uns anys, Tania Marcial vol estripar els constructes capitalistes i recosir els valors que imperen en aquest sector així com en la forma de comprar roba. El seu cavall de batalla és l’upcycling (suprareciclatge).
En aquesta entrevista, la dissenyadora de moda Tània Marcial defensa perquè cal optar per un model sostenible i explica amb quins obstacles es troba a l’hora de defugir dels patrons convencionals. Tot i que és molt difícil fer-se un lloc en aquest món, la sabadellenca ha captat l’atenció d’artistes internacionals com Nathy Peluso.
Què et va inspirar a optar per un model de roba sostenible?
Les pràctiques en una empresa que proveeix a Inditex. És un estudi que ven dissenys a marques com Zara, Mango, Bershka, Pull&Bear… tot això. Vaig estar allí nou mesos, molt frustrada perquè treballava vuit hores i mal pagades, i vaig veure que no m’agradava gens.
Inditex ven roba sense ànima. Tothom va igual i produeixen sense sentit. Deien ‘Sí! Fem-ne 80 d’aquest model i 90 d’aquell altre’ perquè després acabessin en abocadors de roba. No li trobava el sentit a aquest consum i no m’agradava gens.
Vaig decidir començar el meu projecte quan vaig haver d’agafar la baixa (em vaig trencar el peu). En aquest moment vaig començar a reflexionar i, com que tenia temps, vaig començar a cosir i a fer les meves coses.
En acabar les pràctiques, em van oferir un contracte i continuar allí, però ja no hi vaig tornar. Vaig començar a fer upcycling (suprareciclatge). Ara fa tres anys que tinc aquest projecte.
També és una manera d’estalviar: agafes roba que ningú vol i la uneixes per fer una nova peça. Li dones un nou valor a aquest malbaratament tèxtil.
A la carrera i al grau mitjà que has estudiat també us enfocaven la moda des d’aquest punt de vista?
A la ‘uni’ sempre et fan somiar una mica, però al final la majoria sempre acaba reproduint el patrons de Bershka, per exemple. Tots els que estudiem en una ‘uni’ de moda, o muntem la nostra marca o acabem a Inditex. A diferència d’altres centres més teòrics, a l’Escola Illa i a l’escola LCI ens van ensenyar a cosir, a saber fer un bon patronatge i una bona confecció. Sí que et donen les eines perquè sàpigues aconseguir la teva pròpia roba, però a la pràctica és molt difícil.
Els teus dissenys són majoritàriament texans. Els penses un a un o els agrupes en col·leccions?
No acostumo a fer col·leccions; tot i que a vegades en faig alguna de petita, tipus de vuit peces, per fer quatre looks. Normalment els faig d’un en un: penso en un disseny i l’elaboro molt a fons. Tardo moltes hores. Fa tres anys que vaig començar aquest projecte i en total he tret unes 40 peces. També faig dissenys a mida per a la gent que m’ho demana; això m’agrada molt.
I confecciones qualsevol peça de roba?
No. Em centro sobretot en samarretes, texans i texanes. Els texans els faig a partir de roba denim, evidentment, i les samarretes les faig a partir de samarretes de publicitats, d’esplais i coses així. Samarretes abandonades que ningú vol, però ho faig tot de zero.
Imagino que l’esforç extra que et suposa aquest treball repercuteix en el preu.
El procés d’upcycling és molt més lent. No és com agafar un tros de tela, retallar-la i confeccionar-la.
Al fer upcycling has de crear tu el teixit unint diferents trossos de roba; gairebé és més lent crear el teixit que després confeccionar-lo. Per fer una samarreta potser estic vuit hores, mentre que de normal tardaries 30 minuts o una hora.
En el meu cas, cada peça té un preu diferent perquè crec en la moda personalitzada, però, de mitjana, uns pantalons texans els venc a 180 euros; una caçadora texana a 300 o 400, depèn, i una samarreta a 100 (i crec que és barat eh, perquè li dedico moltes hores).
I creus que té sortida al mercat?
No. Enguany he venut sis peces. La gent no sap consumir, no sap el que costa fer una peça de roba i estem acostumats a comprar pantalons a 15 euros.
No hi ha la cultura de gastar-se diners en roba. Si en lloc de comprar-te 20 samarretes a l’any, te’n compres una, però aquesta samarreta només la portes tu i l’ha fet una persona ben pagada, aleshores té un altre valor. De veritat, la roba d’Inditex és roba sense ànima, aneu tots iguals.
En aquest país no està valorat tot això, però a França o Alemanya, per exemple, la gent sí que es gasta els diners en roba. L’altre dia vaig tenir una venda i era d’un noi francès, tocant gairebé a Suïssa. Potser per a ell 300 euros no són res, però aquí, que tenim els sous que tenim, sóc conscient que no ens gastarem 300 euros en una jaqueta.
Si la societat canviés la forma de consumir, els productors de quilòmetre zero podríeu cobrir tota la demanda?
No ho sé. Amb els que hi ha actualment no ho crec. Aquí en Espanya ja no es confecciona, està tot a fora. Si tots els dissenyadors que estan treballant amargats a Inditex, es muntessin la seva firma i poguessin viure d’això, potser sí. Però com que ningú et compra, et fiques dins la indústria. Per exemple, en el cas dels bàsics o de la roba interior, potser sí que caldria una producció més en massa. Però sempre pagant bé als treballadors i amb teixits ecològics.
Actualment et dediques professionalment a això?
Sí que em dedico professionalment, ho treballo cada dia; però reparteixo pizzes a la nit perquè si no, no surten els números (també mal pagat).
I t’has plantejat marxar fora on potser els teus dissenys tindrien més sortida?
Amb quins diners? Sé que si anés a Berlín em traurien la roba de les mans. De fet, fa poc em va contactar una botiga de Berlín perquè vengués la meva roba allí, però per tot s’ha de pagar: si vull que la meva roba surti a la seva pàgina web, els he de pagar 90 euros al mes i, si és a la botiga física, 300. Aquí no faré negoci. Tinc algunes peces a una botiga de Barcelona i tampoc. Sé que he d’invertir per vendre a la botiga aquesta de Berlín perquè la gent de fora em vegi.
De fet, Nathy Peluso (una cantant que actualment està molt de moda entre els joves) ha lluït la teva firma al videoclip Colors. Què ha suposat això per a tu?
Justament a Berlín també. El seu estilista va contactar amb mi i em va comentar que s’havia fixat en el meu estil. La vaig conèixer, li vaig provar els pantalons i em va motivar molt. Agrada molt això i la veritat és que em va donar un impuls; després de col·laborar amb ella, la gent em va comprar més.
Ja per acabar: a llarg termini no descartes marxar fora, però quins plans tens ara mateix entre mans?
(Esbufega). No ho sé, no sé cap a on tirar, la veritat. De moment seguiré tirant endavant la meva marca i treballant a les nits; així puc estalviar i al mateix temps fer el que m’agrada. Ja veurem.
Foto portada: la dissenyadora Tania Marcial a la plaça del Gas el dia de l’entrevista. Autora: J. Ramon.
