- Lamine Souane: “Els negres hem de caminar pel carrer com els blancs”.
- Des de Floyd que la lluita antiracista ha guanyat pes, però a Sabadell encara no el suficient.
Les persones negres sempre han patit discriminacions i atacs racistes, sigui de manera descarada o més dissimulada. Malgrat les múltiples entitats municipals per combatre aquestes actituds, el rebuig cap a la comunitat negra és un dels més visibles a Sabadell: vetos per entrar als locals d’oci nocturn, currículums que van directes a la paperera, mòbing per part dels veïns, manca d’espais socials i de trobada, grafitis insultants i excuses barates per accedir a un pis de lloguer (que, per cert, acostuma a ser bastant car).
Hi ha pocs negres al Centre: ni hi estudien, ni hi treballen i encara menys hi viuen. La majoria han de fer vida als barris perifèrics per pures discriminacions racistes, almenys així ho asseguren membres de l’Associació Africana de Sabadell. Sanna Manneh és un home negre que assenyala el dret a l’habitatge i a les oportunitats laborals com dos dels sectors amb més barreres per accedir-hi.
“Quan els propietaris d’un pis senten que parles o pronuncies diferent, ja veus que no tindràs possibilitats; de fet, fins i tot té més números de llogar un pis una persona marroquí que una negra. Som una de les comunitats més discriminades” lamenta Sanna Manneh.
En aquest sentit, Manneh explica encara perplex que li van preguntar “com podia estar treballant de conserge en un centre esportiu de Barcelona?”. “Li haurien preguntat a una persona blanca?”, qüestiona.
Samily Araujo és una nouvinguda mulata i transsexual que va migrar de Brasil per les amenaces que patia: quan era adolescent li van fer una ganivetada per la seva diversitat sexual.
Araujo diu que se sent més segura a Sabadell que a l’altra banda de l’Atlàntic, però reconeix que aquí pateix una doble discriminació: pel color de pell i per ser trans. En aquest mateix sentit, Fátima Tello és una dona negra que viu a Sabadell des fa 10 anys i la seva experiència li fa pensar que “si té feina és per sort”, no pas perquè hagin valorat els seus mèrits o formació. Actualment treballa de cambrera en un pis de Barcelona. De fet, tots els entrevistats coincideixen a assenyalar els cursos de català, de 60 hores com a mínim, com una de les principals eines per optar als mateixos drets que la resta de ciutadans.
“Ja està bé que hàgim de saber parlar en català, el problema és que no ens proporcionen recursos per aprendre’n: hi ha pocs cursos i mai queden places lliures. Que ens ho facilitin perquè si no encara ens discriminen més per la llengua”, denuncia Manneh tot assenyalant a la Biblioteca del Sud, un dels espais on podrien fer-ho.
La Síndica Municipal de Greuges, Eva Abellan, ha rebut moltes queixes motivades per part de la comunitat negra de Sabadell. Considera que les institucions fan la seva feina però també reconeix que falta sensibilització a les escoles. De fet, els cinc protagonistes d’aquest reportatge expliquen que els joves són els més racistes i alhora els menys dissimulats.
“El meu fill va patir racisme a l’Escola Industrial i m’hi vaig haver de posar jo pel mig. Els seus companys de classe li deien negro; ell els va demanar que no li diguessin així perquè no li agradava i quan es va queixar a la professora, aquesta li va dir que era normal i que ell també els podia cridar per blancs” explica Mariama Camara, una veïna de Can Puiggener.
Camara també explica que l’any 2005 va decidir comprar un pis a un dels barris més assequibles de la ciutat per evitar que el dia demà tingués problemes per firmar un contracte de lloguer. Des d’aleshores que viu amb la seva família a Can Puiggener, però assegura que ara el problema el té a la feina: fa anys que treballa “a la pica”, com li diu ella a la feina de rentar plats, i el seu cap la vol acomiadar perquè està de baixa. Té fortes contractures a les cervicals i fins que no millori no pot continuar fent aquesta tasca. És la primera vegada que Camara falta, i de manera justificada, al seu lloc de treball i per això lamenta que a la primera de canvi la vulguin acomiadar sense tenir en compte els motius pels quals estarà de baixa un mes i mig. Igual que Fátima Tello i Samily Araujo, Mariama Cámara sap que si es queda a l’atur ho tindrà molt difícil per tornar a estar ocupada: per ser dones i per ser negres, dues característiques que no determinen la seva validesa per treballar.
Boicot contra els veïns negres
Són molts els immigrants que tenen problemes per guanyar-se la confiança dels arrendadors, però encara més dels veïns. Abellan explica el cas d’una veïna de Ca n’Oriac que va patir mòbing per part dels seus veïns. L’afectada prefereix no aparèixer en els mitjans de comunicació, però vol que se sàpiga que la boicotejaven dia sí dia també: li posaven silicona al pany de la porta, li tallaven l’aigua i la llum, la indultaven i un fotimer de gamberrades més.
Problemes a l’hora de l’oci
Casos igual de descarats són el d’en Wubi, un sabadellenc a qui un agent dels Mossos d’Esquadra a Sabadell li va etzibar que “ell no era un humà, sinó que era un mico”; el d’en Jean, un jove a qui li van vetar l’entrada a la discoteca Lemon a Sant Cugat per motius racistes, o l’Erik, un altre sabadellenc que va viure la mateixa situació a Waka, a Sant Quirze. Aquests són casos recents que es van visibilitzar gràcies a les xarxes socials, però el racisme ha existit sempre. L’any 2008, a l’actual president de l’Associació Afrocatalana d’Acció Solidària i alhora president de la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès (FAIV), Lamine Souane, li van fer una ‘xinada’ (cremar-lo amb la punta de la cigarreta) per estar ballant amb l’amiga d’un sabadellenc en una discoteca. Per contra, casualment els porters d’aquest local només el deixaven entrar quan anava acompanyat de persones blanques.
El darrer informe de SOS Racisme assenyala la crisi sanitària com la causa de l’increment de la vulnerabilitat i la desigualtat de les persones susceptibles de patir-ne a causa d’una menor capacitat d’actuació i, per tant, una major impunitat. De fet, en acabar la primera onada de la pandèmia, la FAIV va convocar una manifestació a la plaça Doctor Robert per reivindicar majors garanties i igualtats de condicions amb la resta de sabadellencs (més info: “L’onada antiracista del moviment ‘Black lives matter’ també arriba a Sabadell“).
Ser de Sabadell i sentir-se estranger
Tots viuen a Sabadell i treballen a l’àrea metropolitana de Barcelona, com tants altres sabadellencs. Souane i Manneh parlen català i tenen el seu cercle d’amics al barri, però com afronten els insults racistes que els llencen altres veïns?
“Em vull treure del cap aquests pensaments per poder viure tranquil. No vull anar pel carrer i pensar que m’estan mirant raro. Encara que ens discriminin, no ens hem de creure el que ens diuen, sinó considerar-ho una cosa menor perquè així no ens afectarà al nostre dia a dia. Els immigrants hem de caminar pel carrer com els autòctons, sense pensar que hi ha racisme perquè el color de la pell és una riquesa”, reflexiona Lamine Souane.
Tot i aquestes escenes tan desagradables, també hi ha veïns que els acullen de bon grat. Sense anar més lluny, Souane explica que un home va sentir com parlava amb un amic també negre en català i els va pagar la consumició simplement per aquest motiu.
Foto portada: Lamine Souane. Autor: cedida.
