- CIPO és un centre de treball que interposa el benestar del seu equip per davant dels interessos comercials.
- És conegut pels serveis de jardineria, però el taller de manufacturats és una de les branques més esteses a la comarca.
Sovint es parla de les dificultats que tenen els joves per trobar feina, però què n’és de les persones amb discapacitat? Joves o adults, acostumen a quedar fora del mercat laboral. Segons les dades de l’Idescat, només una de cada quatre persones d’aquest col·lectiu tenia feina l’any 2019 a Catalunya. És probable que ara en siguin encara menys a causa de la pandèmia, però tot i així, a Sabadell hi ha una empresa que cada dia es treu les castanyes del foc gràcies a les persones amb discapacitat intel·lectual.
El Centre Especial de Treball (CIPO) és una entitat sense ànim de lucre que ofereix feina a prop de vuitanta persones que no passarien la majoria d’entrevistes en una empresa convencional. Un dels seus serveis més visibles a la ciutat és el de jardineria, però n’hi ha un altre que cada cop creix més: el taller de manufacturats. En una de les naus de CIPO, al Parc del Nord, hi ha una trentena de persones que cada dia col·loquen peces dins de caixes, recompten el nombre d’exemplars que tenen els diferents paquets, prepararen aparells i eines per altres empreses o classifiquen el material que tenen per famílies. La varietat de tasques que els treballadors de CIPO poden fer en aquest espai és multidimensional.
“És un taller molt enfocat al metall. Hi ha altres centres com aquest que es dediquen al paper, per exemple, però com que nosaltres atenem empreses locals (Barberà, Polinyà, Sabadell…) el nostre sector és més industrial. Inicialment, als anys 70-80 ens bolcàvem amb el tèxtil, però ara és més metal·lúrgic” explica la responsable de vendes, Raquel Alarcón.
Tots els treballadors tenen una discapacitat intel·lectual, en major o menor grau, però això no és cap problema per aconseguir bons resultats: en l’últim trimestre, 53 empreses de Vallès Occidental van sol·licitar el servei de CIPO (només el de manufacturats; bugaderia i jardinera a part). A més, Alarcón testifica que “client que ens prova, client que es queda”. El director, Xavier Martínez, matisa que hi ha companyies que confien en ells des fa 20 anys.
Malgrat que el resultat és tan bo com el que podria oferir qualsevol altra empresa, CIPO ha de dedicar molts més recursos i esforços al procés de producció. En primer lloc, perquè el ritme de treball és més lent i, després, perquè és una entitat sense ànim de lucre; per tant, no respon a uns objectius tan comercials, sinó que més aviat vetlla per interessos públics i socials. El Centre Especial de Treball de Sabadell va ser la iniciativa que van tenir un grup de pares per donar una sortida laboral als seus fills: les persones amb discapacitat intel·lectual acabaven l’escola, sovint en centres també especials, i després es tancaven a casa, com expliquen des de l’organització. Per evitar-ho, i alhora desmentir que aquest col·lectiu no sigui “productiu” ni “apte”, van crear CIPO.
“No ens quedem amb la simple inserció laboral. Per nosaltres és bàsic que els nostres treballadors siguin ciutadans de ple dret i, per tant, que puguin adaptar-se en tots els aspectes. Si considerem que per garantir que la persona surti de casa i vingui aquí a treballar, ja hem fet la feina, anem malament. Hem de fer una radiografia de quines necessitats tenen i fomentar-les” exposa el treballador social de centre, Carlos Saiz.
Amb això, Saiz fa referència a les dificultats que tenen per fer gestions bancàries, per saber quin Centre d’Atenció Primària els correspon o per conèixer els diferents serveis municipals als que poden recórrer. En aquest sentit, al taller de manipulats també hi ha una psicòloga disponible en qualsevol moment perquè els treballadors que, en un moment donat de la jornada, pateixin una alteració emocional, puguin posar-hi remei immediatament.
A més, a CIPO també imparteixen cursos formatius perquè “siguin persones productives i aprenguin a ser més autònomes, no només en l’àmbit professional sinó també en el personal”, tal com destaca el treballador social. Aquest vessant humà és una de les principals característiques de CIPO, però segons com es miri, també un desavantatge:
“Sí que és cert que cada cop hi ha més empreses solidàries, però des del 2012 que estem vivint un període de crisi sistèmica. A partir d’aleshores, la subvenció que ens finançava el 75 per cent dels sous, es va reduir al 50 per cent. Necessitem més suport i aquest no pot ser altre que el de recuperar el percentatge inicial, o com a mínim fins al 60 per cent. El fet que siguem una entitat sense ànim de lucre, els fa pensar que no necessitem tant els diners i això no és així” aclara el director de CIPO.
Xavier Martínez i Raquel Alarcón coincideixen en assenyalar les persones amb discapacitat intel·lectual i alhora d’edat avançada per fer palès aquest greuge. Alarcón lamenta que l’administració no es vulgui fer càrrec del que equivaldria a un jubilat fins que la persona en qüestió no tingui un grau de discapacitat superior al 65 per cent, ja que abans d’arribar a aquest punt, ja ha perdut una capacitat productiva important, però l’ha de continuar mantenint el centre. Per això, Martínez reclama més ajudes econòmiques per poder fer front a totes les despeses que han de sufragar.
Treballar al taller de manipulats de CIPO
Al taller hi ha prop de 30 persones que estan coordinades per un total de 13 monitors. La seva feina és clau perquè predomina el treball en equip i, per tant, cal que cada treballador sàpiga que ha de fer i, en cas de dubte, resoldre’l al més aviat possible.
Les dinàmiques són les mateixes que en qualsevol altra fàbrica; l’única diferència és que per aquestes persones la jornada laboral no és de vuit hores, sinó de set i mitja. Tot i que hi ha unes feines estàndards, com la de fer kids o separar les peces per famílies, en funció de l’empresa que els demani el seu servei poden arribar a fer tasques inimaginables. Alarcón recorda que una vegada van haver de tallar unes gomes per enganxar les catifes a terra i evitar que es moguessin.
La majoria de treballadors fa anys que estan a CIPO, però alguns fa poc que s’han estrenat al taller. Aquest és el cas de Víctor González, que aquest divendres pesava peces i les passava al seu company:
“Vaig entrar a mitjans de gener del 95. Primer estava a jardineria, fins al novembre de l’any passat, quan em van traslladar aquí al taller. M’agraden les dues coses, però és cert que a vegades es fa feixuc treballar a l’exterior amb aquestes temperatures” reflexiona González.
El seu company, Luís Fernándo Pérez, fa sis anys que està al centre i assegura que és el “millor lloc on ha treballat”. Zaida Chica, una de les noies que es va incorporar el setembre passat, també destaca el bon ambient de treball que hi ha a CIPO. De fet, va conèixer el taller de manipulats per un curs formatiu de neteja i, actualment, CIPO és el seu pla de futur, almenys a mig termini.
Com es finança l’entitat?
Alarcón explica que la font d’ingressos més important prové dels serveis productius i, una part, també de la Fundació CIPO, que cada any impulsa dos outlets per comprar material necessari per al centre; com furgonetes adaptades per cadires de rodes o reformar la residència de Castellarnau. Abans de la pandèmia, l’entitat també organitzava un sopar benèfic amb diferents empreses per augmentar així el volum de feina, de clients o de donatius. Pel que fa a aquesta última font d’ingressos, cal destacar l’entrega d’una casa particular per convertir-la en una de les dues llar-residència de CIPO.
Foto portada: Una de les treballadores del taller de CIPO. Autor: David B.
