L’empresonament de nou polítics independentistes per organitzar el referèndum de l’1-O va generar múltiples manifestacions arreu de Catalunya. Una d’elles va ser la de l’1 de febrer del 2019, quan van traslladar els presos de Lledoners cap a Madrid. Aquell dia a Manresa (on hi ha el centre penitenciari), la policia va identificar a nou persones, tres de Sabadell, que hauran de seure al banc dels acusats dimarts i dimecres que ve. L’acusació particular és la Generalitat i els demana tres anys de presó; excepte per a uns altres tres, que en demana set.
Els sabadellencs Èric Laredo, David Budria i Txus Merino estan acusats d’atemptar contra l’autoritat, de lesions i de desordres públics. El 2 de novembre comença el judici dels 9 de Lledoners i, abans, dos d’ells expliquen fil per randa què va passar aquell dia a aquest digital. Segons la seva versió, el cas és un “muntatge policial” perquè el relat dels Mossos d’Esquadra no quadra amb la realitat. Tots dos s’afronten a una pena de tres anys de presó.
Què va passar l’1 de febrer del 2019 a Manresa perquè els demanin tres anys de presó?
Èric Laredo (E.L): Vam anar a Manresa, al costat de la presó de Lledoners, ja que enteníem que començava un judici injust cap a l’autodeterminació de poble català i vam acudir a la concentració.
Allà la policia va identificar a nou persones a l’atzar i, al cap d’una setmana, vam rebre les primeres citacions (les policials). Després, al cap de dues setmanes o així, vam rebre la citació judicial; que ens acusava de delictes de robatori amb força, de desordres públics, de lesions i d’atemptar contra l’autoritat.
La primera sorpresa així bèstia en el nostre cas va ser que l’acusació particular era la Generalitat; o sigui que ens demanaven la Fiscalia i la ‘Gene’. Cosa curiosa, això del robatori amb força: ens acusaven d’haver robat uns palets que van acabar al mig de la carretera i, per això, podíem arribar fins als cinc anys de presó.
Ha comentat que les identificacions van ser a l’atzar. Què li ho fa pensar?
E.L: Perquè després hem sabut que hi havia dos punts dins la presó i a les persones que estàvem en un d’aquests punts ens van identificar. Som 9 persones que estàvem més o menys juntes en una zona concreta.
Com va continuar el cas una vegada van rebre la citació judicial?
David Budría (D.B): A l’agost vam haver d’anar a la primera citació a la comissaria dels Mossos, d’aquí de Sabadell, per recollir la citació judicial. Llavors representa que el cas que t’hem explicat abans entrava en fase d’instrucció. Aleshores, al setembre o a l’octubre del 2019, ara no ho recordo exactament, vam haver d’anar a Manresa.
Ens vam acollir al dret de no declarar i el delicte de robatori en força va caure per si sol perquè ens acusaven d’haver-li robat a una empresa i l’empresa va reconèixer que eren deixalles. Per tant, això va caure.
Des de llavors fins aquest febrer, quan ens la van notificar, que estàvem pendents de la data de judici. Ara ens trobem que de les 9 persones, a tres els demanen set anys de presó i unes multes i, a les altres sis, ens demanen tres anys de presó.
Si les nou persones van ser identificades en el mateix moment, en la mateixa zona i estaven fent el mateix, tal com han explicat, com s’entén que uns tinguin tres anys de presó i les altres més del doble?
E.L: El relat policial diu que aquests tres companys van anar a l’altre punt que hi havia (a uns dos quilòmetres d’on érem i que no sé com màgicament van aparèixer allí), on va haver-hi uns disturbis amb la policia i els acusen d’haver colpejat els Mossos; i als altres sis, no.
Sap si realment eren allí?
D.B: En principi no tindria sentit que hi estiguessin per la simple raó que hi ha dos quilòmetres, o gairebé tres, caminant. No quadren les hores en què ens identificaven allà i les hores en què diuen que estaven colpejant als Mossos. A més, quan veureu els nois en les imatges del judici, veureu que és gairebé impossible que facin mal a cap Mosso, però bueno.
Aquesta setmana ha quedat demostrat que si no tens imatges gravades molt clares, els Mossos van tirant i es cobreixen entre ells. Aquesta setmana ha quedat ben bé palès i suposo que molta gent s’haurà adonat de les pràctiques que utilitza la policia… diguem molt sovint.
Amb quines proves es defensaran vostès?
D.B: Entenem que és un judici polític perquè realment l’única prova que tenen els Mossos és que érem allà; perquè estem identificats. Nosaltres anàvem a una manifestació, uns per unes coses i els altres per unes altres, però tots érem allà aquell dia perquè sabíem que s’enduien els presos i enteníem que era un atac a tots nosaltres.
Evidentment, quan fan aquestes identificacions aleatòries i després t’acusen d’uns fets que volen engrossir, es tracta d’un judici polític i ja sabem com funcionen, ja sabem quina pràctica fan servir. Quina prova tenim per defensar-nos? Que no vam fer res. Si ens acusaven de robar uns palets i l’empresa, que és un escorxador, va dir que no s’havia robat res! Això de primeres. I després, les proves que tenen els Mossos d’Esquadra són ells: acusacions que fan ells i que estan corroborades pel seu cap; com fan moltes altres vegades.
E.L: És que és curiós és que qui ens acusa de lesions i atemptat contra l’autoritat no té cap imatge ni res; només tenen la paraula dels Mossos.
Per tant, aquest cas es redueix a una paraula contra una altra?
E.L: Exacte. És una paraula contra l’altra. De fet, si tu mires l’atestat, en el meu cas, l’única paraula que surt de mi és que era “una de les persones més actives de la concentració”. Si això és un delicte de tres anys de presó… (riu).
Hi ha testimonis?
D.B: Per part d’un dels acusats sí que hi ha algun testimoni, però el testimoni d’ells és la mateixa unitat de Mossos d’Esquadra.
E.L: Part de nosaltres sí que tenim algun testimoni per demostrar que estàvem allí i que ningú va poder marxar a l’altra banda, però el nostre testimoni es redueix a què estàvem allà. No pot aportar res de nou al que ja hem dit nosaltres.
El dia 4 d’octubre van anar a recollir la citació del judici, que se celebrarà el 2 i el 3 de novembre. Com l’afronten?
D.B: No anirem a defensar-nos a nosaltres, sinó a defensar el dret de manifestació de tothom que el vulgui exercir. Entenem que això és un dret. Pensem que aquell dia hi va haver una identificació d’aquestes aleatòries que fan per si passa res, que sempre s’escuden en agafar alguns DNI, i després la sorpresa va ser que ens acusin de tot això. D’aquí lo de muntatge policial i lo de l’encobriment entre ells; perquè, nosaltres, al final, aquell dia no vam fer res més que quedar-nos aturats al mig de la carretera i no poder ni avançar.
E.L: Crec que és important remarcar el que deia abans en David: ho encarem com un judici polític. No anirem a defensar-nos tal qual de dir ‘aquesta prova…’, sinó que ho encarem com que nosaltres no vam fer res aquell dia i que ens encausen per les nostres idees polítiques i perquè estàvem allà, en aquella concentració. Ho encarem com un judici polític.
El judici començarà el 2 i acabarà el 3 de novembre. Han fet previsions els seus advocats sobre quan podrien rebre la sentència?
D.B: Entre 15 dies i un mes després de quedar vist per sentència. Últimament totes han anat més o menys així. Entenem que ens ho diran al cap de dues o tres setmanes.
En vista del suport social que estan rebent i de la situació política que hi ha actualment són optimistes?
E.L: Depèn, jo crec que cada company potser té valoracions diferents. Jo, personalment sóc optimista perquè sóc conscient que allà no vaig fer res il·legal. Només vaig defensar unes idees polítiques, les meves, i no sóc culpable de res.
Tot dependrà del tribunal que decideixi i si es decideix qualsevol cosa serà en funció de… (no acaba la frase i la reformula). Jo no sóc culpable de res, per mi no vam fer res del que ens acusen. El problema és que mai pots saber què pot passar al jutjat que et toca. Depèn d’una sèrie de coses que qualsevol mobilització política intentarà reprimir-la.
D.B: Clar, però quan tu tens al cap que manifestar-se no és un delicte, que tu no has fet res greu per perjudicar cap persona o immoble… tu tens molt clar que no has fet res, però després ja sabem què passa.
Sembla una ximpleria, però al final, el Cuixart, per exemple, ja no et dic grans polítics, va pujar sobre un cotxe per desmobilitzar la gent; per dir-li a la gent que marxés cap a casa. I es va menjar quatre anys. A partir d’aquí, ja pots tirar milles.
E.L: La part positiva és que quan nosaltres vam crear el grup de suport amb Alerta Solidària vam rebre molt suport de tothom, ens han convidat a molts actes arreu, hi ha molta gent que coneix el cas i, en aquest sentit, crec que una de les parts que ens donarà més força és aquesta: la d’afrontar-ho tots col·lectivament.
Justament aquest dissabte hi ha un acte de suport per vostès. Creuen que incidirà en el judici?
D.B: Jo crec que el moviment popular és el que més ens pot afavorir. Encara que políticament ara ho vulguin relaxar tot una miqueta amb el tema dels indults, cada jutge i cada fiscal va a la seva i tira per on vol. També tenen molts interessos entre ells.
La pressió popular, la gent als carrers i el recolzament que tenim pot fer-los adonar que legalment no es pot acusar a la gent tan alegrement. No pots demanar tres anys de presó a la gent per manifestar-se i quedar-se aturat a una carretera.
E.L: Des de grup de suport també creiem que quan més pressió mediàtica té un cas, la sentència és inferior per la mateixa pressió popular; com el cas de Detingudes 23-S. Si tens molta mobilització forta i fas un pols al carrer, pots aconseguir que es rebaixi la pena; o, almenys, que el jutge valori la situació que té al carrer abans de prendre qualsevol decisió. Per això el dia 30 organitzem un acte aquí a Sabadell i davant els Jutjats també farem una sèrie d’actes… amb el grup de suport estem treballant en això: en què el cas sigui mediàtic.
De fet, tot i estar encausats, en aquests dos anys vostès han continuat formant part de la lluita independentista activa. No els ha frenat.
E.L: Fa més de dos anys que estem encausats i cap dels dos, i jo crec que també ningú de grup de suport, ha parat. Ell [David Budria] està a la PAH Sabadell, jo estic a un sindicat… al final mai ens hem aturat. La idea de la repressió és que ens aturem i això no ho farem. Continuarem mobilitzats.
Fa dos anys que sabien que arribaria aquest moment, el moment d’asseure’s davant el jutge; com ho han gestionat emocionalment això?
D.B: Tens moments de tot, alts i baixos. Però tots nosaltres, no només l’Èric i jo, tenim una convicció molt clara: no vam cometre cap delicte. Sembla un tòpic, però manifestar-se no és delicte. Per tant, tenim aquest empoderament per dir que no vam fer res dolent.
Hem de seguir lluitant, cadascú on cregui, on vulgui i on pugui, i aquesta causa l’afrontem amb el cap ben alt. Vam fer el mateix que van fer milers de persones aquell dia, però ens ha tocat el rebre a nosaltres.
E.L: No només nosaltres, els entorns familiars també pateixen aquest drama. Però, al final, si ens han fet això, nosaltres intentarem que faci com un bumerang: tota la repressió que vingui cap a nosaltres per uns fets que no vam fer i que considerem que són injustos, intentarem donar-los la volta i fer-li pagar políticament a qui ens està jutjant o intentar explicar quines són les pràctiques dels Mossos, quin és el sistema legal que tenen. En aquest sentit, estem animats i volem donar-li la volta.
Més informació:
Foto portada: Èric Laredo, un dels 9 de Lledoners. Autor: David Chao.
