-
El violinista libanès exhaureix les entrades del Teatre Principal.
-
La Simfònica mostra la vessant més lúdica de la música clàssica.
Amb un ple absolut i amb les entrades exhaurides des de feia més d’una setmana, la Simfònica del Vallès i el violinista mundialment famós i reconegut Ara Malikian, van oferir un d’aquells concerts que fan història i que seran sempre recordats a la nostra ciutat. Els privilegiats que van poder assistir-hi van gaudir d’un espectacle on la força, l’enginy i la simpatia de Malikian van creuar la línia de l’escenari, baixant a platea i sempre amb l’agosarada complicitat de la Simfònica.
No va ser una sorpresa quan, ja des del principi, un Ara Malikian vestit de negre, amb sabatilles esportives d’una coneguda marca i el seu particular estil desenfadat va interpretar un solo de violí de J.S. Bach. El silenci absolut del públic denotava una admiració cap a l’artista que minuts després agraïa la presència de tothom amb humor i assegurant que participarien de l’espectacle a la manera de conillets d’índies.
Les anècdotes sobre l’estrena de l’obertura d’El Barber de Sevilla, on destaquen el fracàs més absolut i els diversos accidents ocorreguts durant la seva presentació a l’any 1816, són explicats pel violinista amb un tarannà cordial i proper. Però és potser l’explicació sobre l’origen basc de la protagonista de l’òpera de Rossini que li van narrar en una visita que havia fet al poble navarrès d’Etxalar la que fa arrencar els riures del públic que espera amb ansietat un altre peça que demostri el virtuosisme del músic.
Interromput pels aplaudiments del públic, Malikian recorda que Carmen encara no ha mort i prossegueix amb l’obra, advertint al seu acabament que la segona part serà “un altre món”.
Efectivament, el repertori que es presenta és una selecció de fragments musicals de l’espectacle familiar Malikianini, simfònic ara! Dissenyat des del Servei Educatiu del Palau de la Música Catalana, pretén mostrar la vessant més lúdica de la música clàssica i fer veure que “un músic no és una persona amb cara de peix mort”, com el violista va dir, insistint en que també es por riure en alguns moments escoltant aquest tipus de melodies.
L’entrada dels músics per platea presagia una estructura molt diferent a aquella que s’ha ofert a la primera part. Amb la tonada d’El violinista en el tejado, es barregen peces clàssiques de tots els temps i tot plegat esdevé una obra teatral de grans dimensions on destaquen les formes artístiques dels músics de la Simfònica, acostumats a maneres més estàtiques. No és gens fàcil seguir el ritme de Malikian que, com qualsevol saltimbanqui, no para quiet ni un moment agafant embranzida i impuls a cada moment impedint la immobilitat de l’orquestra. Ni un minut de pausa on diversos temes de Mozart i Camille Saint-Saëns conflueixen amb soltesa abans de l’arribada d’una sorpresa inesperada quan el bateria s’acosta a primera línia de l’escenari ballant un zapateao amb humor, però amb estil i amb una categoria insuperable.
El director, amb clau d’humor, recrimina la prepotència del violinista convidat, Ara Malikian, i la veu en off demana alguna obra més clàssica i les melodies de Händel, Beethoven, Strauss i Wagner van sonant per acabar en una espècie de garbuix on s’endevina el jazz més modern i on novament el bateria fa unes passes de claqué.
Els aplaudiments d’un públic completament bolcat amb els músics es succeeixen, obligant els músics a oferir uns bisos ja preparats. L’Aria de la suite nº 3 de Bach posa punt i final a l’espectacle convertit ja en una festa i on una vegada més tots els membres de la Simfònica prenent el rol d’actors, acaben adormits davant la plàcida música del compositor alemany.
Ara Malikian no deixa ningú indiferent. La seva empatia amb el públic, plena d’una naturalitat irresistible, el converteix no només en un gran músic, la qual cosa ja ha demostrat arreu, sinó que posseeix una capacitat segurament innata de transmetre la vitalitat i l’energia de la música, unit a un positivisme que crea escola. De fet, un dels seus objectius és arribar a tota mena de públic, especialment els joves, i desterrar els tòpics que conviuen amb la música clàssica. En declaracions efectuades a iSabadell, Malikian reconeix que ha fet un gran esforç i que es troba cansat després de gairebé dues hores de concert, però que val la pena compartir aquests moments amb tots aquells que ho desitgin. Moltes, gràcies, Ara.
