Quan arriba el mes de febrer a Sabadell, els carrers es tornen un espai de llum, de color i de ritme. El Carnestoltes no és només una festa. És un ritual ancestral que transpira història, cultura i una necessitat humana de transformar-se. Una festa on la comunitat es dona permís per ser qui no és, per trencar amb la quotidianitat i, de vegades, per riure enmig de records que encara couen. En aquest article descobrim per què aquesta celebració pot ser, també, un espai per sanar de forma col·lectiva i memòria compartida. El significat ancestral del Carnaval.
Les arrels del Carnaval són tan profundes com antigues. Aquesta festivitat troba els seus orígens en celebracions pre-cristianes de la primavera i en rituals lligats a la renovació de la vida i el pas de les estacions. Tradicionalment es feien festes i disfresses just abans del període de la Quaresma, un temps d’abstinència i recolliment. El carnaval, doncs, podia ser vist com un moment de permís: permís per gaudir, per excedir-se, per riure i per viure amb intensitat abans de l’austeritat que seguia.
Les disfresses i les màscares no eren un simple entreteniment. Eren instruments de metamorfosi social. En molts llocs, aquestes pràctiques permetien als participants trencar barreres -de classe, de rol, de gènere-, i mostrar una versió distinta de si mateixos durant uns dies. Aquest ‘fer com si’ no només ofereix diversió, sinó que també provoca un alliberament emocional i social que, al capdavall, ajuda a comprendre millor qui som quan tornem a la nostra pell de cada dia.
Disfresses i emoció: més que una simple festa
Per què ens agrada disfressar-nos? A banda del joc i la creativitat, la psicologia assenyala que disfressar-se és una forma de explorar facetes de la nostra identitat habitualment ocultes.
Quan portem un vestit de superheroi, un animal fantàstic o una figura històrica, estem experimentant amb diferents rols socials, idees i emocions. És un acte simbòlic que ens permet experimentar noves maneres d’expressar-nos i connectar amb altres, trencant el guió quotidià.
El Carnaval també actua com a teràpia col·lectiva. Hi ha evidències que la participació en aquestes festes millora les relacions socials, augmenta l’autoestima i afavoreix el reconeixement dins la comunitat. Aquesta dimensió terapèutica no és anecdòtica: persones grans, persones amb diversitat funcional o amb dependència, per exemple, han experimentat una millora en la seva relació social i emocional a través de la implicació en activitats carnavalesques.
Quan la festa i el dol es troben
Però què té a veure tot això amb la pèrdua, el dol o la tristesa? La resposta està en la capacitat del Carnaval de fer espai per a emocions complexes. Quan una comunitat s’ajunta per celebrar, riure i disfressar-se, també crea un ambient on la tristesa pot aparèixer, ser reconeguda i ser viscuda d’una manera diferent. El riure no invalida el dolor. Al contrari, pot ser un element essencial perquè aquest es pugui integrar amb més suavitat en la nostra experiència.
Hi ha qui diu que el riure és un pont que ens porta de tornada a la vida després de la pèrdua. En una ciutat com Sabadell, on cada família té la seva pròpia història de records i absències, el Carnestoltes es converteix en un moment en què la comunitat sencera s’autoritza a ser feliç tot recordant allò que s’ha perdut. És aquesta paradoxa la que fa que les celebracions siguin tan riques i humanes: riure i recordar no són incompatibles. Són cares de la mateixa moneda emocional.
La memòria col·lectiva: festa i identitat
El Carnaval és, en molts sentits, una manifestació de memòria col·lectiva. Les disfresses i els rituals que acompanyen la celebració no són només disfresses: són símbols carregats d’història i identitat. En algunes regions, com a Cadis o a Venècia, les cançons, les màscares i els ritmes han arribat de generació en generació, convertint-se en un llegat cultural que enllaça passat i present.
Així mateix, en projectes com la digitalització d’arxius històrics del carnaval de Morón es posa de manifest la importància de preservar la memòria viva de la festa. Allò que queda registrat en imatges, vídeos i records col·lectius és una eina poderosa per connectar-nos amb la història compartida dels nostres pobles i barriades.
Sabadell viu el seu Carnestoltes
A Sabadell, la celebració de Carnestoltes es viu amb una combinació d’alegria, compromís comunitari i creativitat. Les comparses, els grups de carrer i els veïns treballen mesos abans per preparar els seus vestits, coreografies i històries. Aquest esforç no només reflecteix l’alegria de la festa, sinó també l’arrelament de la tradició dins el teixit social de la ciutat.
Aquest carnet de vivències que fem cada any no només enriqueix el nostre present, sinó que també crea records que perduren. Records que, uns mesos més tard, quan l’hivern torna a fer fred o quan recordem un ésser estimat, podem tornar a visitar amb nostàlgia, amb somriures o amb llàgrimes. El Carnestoltes ens recorda que la vida és un mosaic d’emocions i que cada peça, riure o tristesa, té un lloc.
Quan la tristesa també té permís per riure
En el fons, el Carnestoltes ens ensenya que les emocions no són compartiments estancs. Riure i sentir tristesa no són contraris; són parts essencials de l’experiència humana. Quan ens disfressem, quan ballen les comparses pels carrers de Sabadell i quan compartim una rialla amb qui estimem, estem celebrant la vida en tota la seva complexitat. Estem dient, amb confiança i valentia, que el dolor i la joia poden conviure i enriquir-se mútuament.
Des de Torra, Serveis Funeraris, ens sumem a aquesta mirada. Creiem fermament que celebrar també forma part de la memòria Estar al teu costat no només significa acompanyar en el dol més profund, sinó també reconèixer el valor de la celebració, la comunitat i la vida compartida. El Carnestoltes ens recorda que, encara que el cor pugui estar ferit, sempre hi ha espais per riure, per recordar i per estimar. I això és essencialment humà.
