Hi ha cases de Sabadell on l’hivern comença, de debò, el dia que s’obre la caixa del pessebre. No és el fred, ni els llums als carrers, ni tan sols la primera nadala a la ràdio. És aquell soroll suau de paper de diari, de cartró vell, de suro que es desencaixa. Una caixa sovint esquerdada pel temps, amb olor de fusta i pols, on descansen, mig adormides, figures que ja saben el camí de memòria.
El pessebre parla baix. Parla a través de les mans que el munten, de les absències que hi pesen i de les generacions que s’hi troben, cada any, com qui torna a una plaça estimada de la ciutat. A Sabadell, aquesta conversa silenciosa conviu amb una tradició viva que fa dècades que s’estén per menjadors, aparadors, places i sales d’exposicions.
Figures que recorden mans
A moltes llars sabadellenques hi ha, com a mínim, una figura una mica trencada: un pastor amb el bastó enganxat, un rei d’Orient amb la pintura gastada al rostre, una gallina que sempre perd una pota i torna a aparèixer, fidel, cada desembre. Aquelles figures han passat per mans molt diferents:
- Les àvies que posaven molsa amb una paciència gairebé religiosa;
- Els pares que, entre feina i vida, retallaven cartró per fer muntanyes;
- Els infants que, amb ulls grossos, movien el caganer d’un costat a l’altre, com si fos un joc secret.
Amb el temps, les mans canvien. Allò que abans feia algú que ja no hi és, ara ho fa una filla, un nét, un amic. I, tanmateix, el gest es manté: estendre la sorra, col·locar el portal, buscar l’angle exacte perquè la llum il·lumini el Nen Jesús. És en aquesta repetició que el pessebre es converteix en objecte-record: no només representa un naixement llunyà, sinó també tots els hiverns viscuts, totes les veus que hi han passat.
Sabadell en miniatura: quan la ciutat es fa pessebre
A fora de casa, la ciutat també aixeca el seu pessebre. Des de fa dècades, l’Agrupació de Pessebristes de Sabadell, fundada el 1941, treballa perquè aquesta tradició no sigui només cosa de saló, sinó també patrimoni compartit. Cada Nadal, a l’Acadèmia Catòlica del carrer Sant Joan, una quarantena de diorames converteixen el segon pis en un mosaic de mons petits: escenes de pobles que recorden la Catalunya rural, viatges imaginaris a l’Orient, cavalcades de Reis que s’assemblen molt a les de la nostra pròpia ciutat.
I, a la plaça de Sant Roc, davant de l’Ajuntament, el pessebre monumental de la ciutat de Sabadell esdevé un punt de trobada. Un muntatge de gran format, fet a mà peça a peça pels pessebristes, que combina pedra, teules i figures per oferir un pessebre de 360 graus obert a tothom.
Passejar-hi és, d’alguna manera, caminar per un Sabadell miniaturitzat:
- Parelles que s’aturen i somriuen;
- Criatures que busquen el caganer com qui busca un secret;
- Avis que expliquen que, de petits, el pessebre no era pas tan gran, però la il·lusió era la mateixa.
La ciutat es mira a si mateixa a través d’aquestes escenes, i cada diorama sembla dir: “aquí també hi som tots, encara que en silenci”.
Quan el pessebre parla del que no diem
De vegades, el pessebre diu allò que a taula costa pronunciar. Quan una mare ja no hi és, quan un avi ha marxat fa poc, quan la família encara està aprenent a conviure amb una absència, és en aquests gestos petits —col·locar el pastor preferit d’algú, posar una petita nota darrere del portal, encendre una llum concreta— on es fa lloc el record.
A Sabadell, hi ha famílies que expliquen que muntar el pessebre després d’una pèrdua ha estat, sense saber-ho del tot, una manera de començar a refer-se. Un espai on es pot plorar una mica sense haver de justificar-ho, on es pot riure amb una anècdota antiga mentre es busca on havia anat a parar aquell ruc que sempre es perd.
És en aquest terreny delicat on, sovint, el record d’un Nadal compartit es barreja amb altres moments d’acomiadament. I on la ciutat, amb els seus carrers i els seus serveis, es converteix en escenari d’una memòria que s’estén més enllà de les festes.
Algunes d’aquestes famílies han trobat, en moments de dol, l’acompanyament discret de projectes locals que coneixen bé el valor del record. Entitats com l’Agrupació de Pessebristes de Sabadell, o empreses arrelades al territori que, com Torra, Serveis Funeraris, han entès que cuidar la comunitat també vol dir donar suport a les iniciatives culturals que mantenen viu aquest fil de memòria compartida.
No es tracta només de serveis o de patrocinis, sinó d’una mateixa intuïció: que allò que ens sosté, sovint, és aquesta xarxa de gestos petits on la memòria es pot respirar una mica millor.
Potser, d’aquí a uns anys, quan algú obri una caixa de cartró en un pis d’un barri de Sabadell, es trobarà amb les mateixes figures que avui reposen en silenci. Potser les mans que les tocaran no hauran conegut els avis que les van comprar, però sentiran, en aquell contacte fred de fang, alguna cosa difícil d’explicar: la continuïtat d’un fil que ve de lluny.
Quan el pessebre parla, no ho fa amb paraules, sinó amb recordances. I, en aquestes festes, mentre Sabadell encén llums i obre exposicions, cada casa que desplega el seu petit món de suro participa d’una mateixa conversa: la d’una ciutat que no vol oblidar d’on ve, ni amb qui ha caminat.
En el fons, el pessebre ens recorda, molt suaument, que la vida també és això: un escenari ple de figures que entren i surten, de mans que canvien, de llums que s’encenen i s’apaguen. I que allò que queda —el que de veritat ens sosté— són aquests records que, cada Nadal, tornen a seure a taula amb nosaltres, encara que ho facin, com el pessebre, en silenci.
