L’any que ara acaba ha estat marcat per la ruptura del govern de coalició PSC-Junts, les crisis internes en aquesta formació i en ERC i l’ofensiva de Vox als barris del sud de la ciutat.
La principal notícia política de l’any ha estat el trencament del govern de coalició PSC i Junts. Així que, fins al final del mandat, la ciutat estarà regida per un executiu monocolor socialista que, amb majoria absoluta, no tindrà problemes de governabilitat. De fet, la presència en el govern dels dos regidors de Junts, Lluís Matas i Katia Botta, era des d’aquest punt de vista perfectament prescindible i ara el govern monocolor es correspon amb la majoria absoluta socialista sorgida de les municipals del 2023.
La sortida del govern de Junts s’ha fet a contracor dels dos edils del grup municipal, després de la seva ajustada derrota en la consulta a la militància sobre la permanència en el govern de coalició. Des de les primàries de juliol de l’any passat, que atorgaren una àmplia victòria a Francesc Baró, s’han anat incrementant les discrepàncies i les tensions entre el grup municipal i l’executiva local. La marxa de Junts de l’equip de govern no tanca el conflicte, sinó que el situa en una nova fase que no es tancarà fins les primàries que triaran al cap llista de la formació. Previsiblement, Matas aspirarà a la reelecció esperonat per l’ajustat resultat de la darrera consulta a la militància i empassant-se mentrestant tots els gripaus que calguin.
Aquest fort enfrontament intern en Junts té un rerefons ideològic que depassa l’àmbit estrictament local. A Junts conviuen dos vectors. D’una banda, el sector postconvergent, representat per Matas, partidari del pragmatisme i del pujolista “peix al cove”; de l’altra, el sector provinent de les grans mobilitzacions independentistes representat per Baró que va presidir en aquells anys la secció local de la Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Tanmateix, aquest darrer sector, sota la direcció carismàtica de Carles Puigdemont a Waterloo i amb Jordi Turull a Catalunya com a braç executor, és el majoritari en el partit i recolza les tesis de Baró.
Un altre factor que ha precipitat la sortida de Junts del govern municipal radica en la proximitat de les eleccions municipals, d’aquí any i mig, que condiciona l’agenda política de tots els partits. En efecte, Junts no podria presentar-se a les municipals com una força d’oposició al PSC, en correspondència amb la seva estratègia nacional, mentre es mantenien en el govern local socialista fins al final del mandat. Aquí, opera el fundat temor a què importants franges del seu electorat apostin per Aliança Catalana (AC).Un element addicional per desmarcar-se del PSC i actuar com a oposició.
A l’espera del retorn de Puigdemont, pendent de la sentència del Tribunal Constitucional, les lluites fratricides i la competència d’AC poden passar factura a Junts que, amb només dos regidors, està en els pitjors registres de la seva història. Fins al punt que podria perillar la seva representació en el Consistori.
Recomposició de l’espai independentista
Les lluites intestines a Junts no han estat l’única crisi de les formacions independentistes a Sabadell en aquest cicle postprocesista encetat amb la investidura de Salvador Illa. També ERC pateix una greu crisi interna des de la ruptura amb el partit de Gabriel Fernàndez, cap de llista i portaveu del grup municipal, ara regidor no adscrit. Fernàndez, que havia impulsat la candidatura Foc Nou a la direcció pel partit, lidera la plataforma cívico-política Gent de Sabadell, la qual vol encetar a partir de gener una ronda de converses amb les formacions independentistes per explorar una candidatura unitària cara les municipals del 2027. Ara bé, difícilment ni la Crida per Sabadell, en l’òrbita de l’esquerra independentista de la CUP, ni ERC, amb la qual Fernàndez acaba de trencar, s’afegiran a aquesta proposta. De manera que, per eventuals acords preleectorals, només quedaria Junts a qui correspondria prendre la decisió de concórrer dins una coalició en un moment de gran debilitat.
D’altra banda, sense sorolls i polèmiques cara a l’exterior, la Crida ha renovat el seu grup municipal. Dels tres regidors triats a les municipals del 2023, només resta Oriol Rifé. La cap de llista Nani Valero va ser substituïda al començament del mandat per Aurora Murillo i aquest any Anna Lara per Guillem Fuster. Una renovació que ha propiciat una major flexibilitat tàctica dels seus representants en la Corporació Municipal.
Vox i els cordons sanitaris
El resultat de les municipals del 2023 obriren dos interrogants: com gestionaria Marta Farrés seva la majoria absoluta? i quins efectes tindria l’entrada per primera vegada al Consistori de l’extrema dreta de Vox?
La sortida de Junts del govern de coalició ha resolt la primera incògnita amb un executiu monocolor socialista que, a les properes municipals, aspirarà a revalidar la seva majoria absoluta. De fet, tot el que no sigui això, seria interpretat com a una derrota del PSC i de Marta Farrés, encara que no sembla estar en qüestió la seva posició com primera força política del municipi i de repetir en l’alcaldia.
Vox, amb la visibilitat mediàtica i els recursos econòmics derivats de la representació en els institucions, ha seguit una estratègia d’agitació tant en els plens municipals com en els carrers. En l’espai institucional dels plenaris han presentat una munió de mocions que ha estat rebutjades per la resta de grups municipals, excepte l’única regidora del PP, Cuca Santos, en una versió local del cordó sanitari. Tot i que el contingut d’algunes d’aquestes mocions, per exemple les relatives a la millora dels barris, eren formalment assumibles. Els grups municipals seguien la tàctica d’actuar com si no Vox no existís per no caure en les seves provocacions i no donar-los visibilitat ni política, ni mediàtica.
L’ofensiva islamòfoba de Vox als barris del sud va marcar un punt d’inflexió i ha desballestat la tàctica del cordó sanitari. Primer al juliol, amb el malestar generat al barri per una ocupació delinqüencial d’un grup d’origen magrebí. Després, amb les concentracions d’octubre per rebutjar les classes d’àrab en l’Institut Escola Sallarès i Pla amb desembarcament dels seus dirigents catalans que volien donar dimensió nacional als aldarulls.
En el ple municipal d’octubre, l’alcaldessa -amb el suport de la resta de grups municipals- llançà una duríssima requisitòria contra Vox a qui ha acusat de mentir i de crear un problema allà on no existeix, amb una campanya qualificà “d’acte de barbàrie” i manca “d’ètica i humanitat” justament contra una escola. “El problema són vostès que venen, aterren, incendien, fan la seva roda de premsa i marxen deixant-ho tot incendiat”.
En qualsevol cas, tots els sondejos d’intenció de vot coincideixen en assenyalar el creixement de l’extrema dreta, tant de la independentista d’Aliança Catalana com de l’ultraespanyolista de Vox que, malgrat el seu antagonisme en matèria identitària, comparteixen el rebuig a la immigració com un eix central del seu programa polític. Ara bé, si les expectatives electorals de AC s’ubiquen en el Centre sociològic de la ciutat, a costa dels votants de Junts, les de Vox es concentren en els barris perifèrics a costa de votants del PP i del PSC. De fet, Vox ja és la segona força política als barris del nord i sud de la ciutat, això sí, a molta distància dels socialistes. Davant d’aquesta competència el PP de Cuca Santos haurà d’esforçar-se si vol conservar la seva representació a l’Ajuntament.
A l’esquerra del PSC
En aquest repàs de la situació de les forces polítiques representades en el Consistori, només manca referir-nos a En Comú Podem (EPC). Aquesta coalició d’esquerres va treure a les passades municipals dos regidors: Joan Mena dels Comuns, amb una llarga trajectòria política com a regidor i parlamentari, i una desconeguda Alejandra Sandoval de Podem. A les municipals del 2019, aquest espai polític va experimentar les amargues conseqüències de la fragmentació en múltiples ofertes electorals que només va capitalitzar Marta Morell de Podem.
En aquest mandat EPC ha centrat la seva acció política sobre tres eixos: habitatge, serveis públics i defensa del medi ambient, en termes “d’oposició útil”, segons l’expressió de Mena. Les seves opcions de mantenir la seva representació a l’Ajuntament dependran de la capacitat de presentar-se en una candidatura unitària.
