La crisi per l’arribada massiva d’immigrants a la ciutat autònoma de Ceuta ha estat com una mena de bomba política i social, l’onada expansiva de la qual ha arribat a tot els racons d’Espanya. Prova d’això va ser la situació d’extrema tensió viscuda a la plaça Sant Roc el passat dimecres 2 de setembre arran de la convocatòria a nivell estatal del Partido Popular (PP) a la que es va sumar la formació d’ultradreta Vox. Aquest acte va provocar la contra concentració de la Plataforma Antifeixista de Sabadell (PAS) formada per diversos col·lectius i formacions polítiques com Crida per Sabadell, En Comú Podem i ERC a l’esquerra del PSC.
Només la presència d’un cordó de separació dels antidisturbis dels Mossos d’Esquadra va impedir que la violència verbal degenerés en violència física en una mostra de la gran polarització política que pateix el país a pocs mesos de les eleccions municipals i generals. Aquesta no era la primera vegada que s’enfrontaven la ultradreta i els antifeixistes, com va succeir al juliol de l’any passat als barris del Sud amb Vox amb el pretext d’una ocupació delinqüencial (més info: ‘Els aldarulls del sud: un avís en tota regla‘) i que es prolongaren a l’octubre contra les classes d’àrab a l’Institut-Escola Sallarès i Pla (més info: ‘Tensió per les extraescolars d’àrab‘).
Ara bé, aquesta va ser la primera vegada que, en una ciutat electoralment i sociològicament d’esquerres (almenys fins ara), els concentrats per la dreta i la ultradreta van ser numèricament molt superiors als antifeixistes. En efecte, la convocatòria va calar -més enllà de la militància de PP, Vox i grups neonazis-, entre sectors populars dels barris de la ciutat que acudiren a la convocatòria.
La crisi de Ceuta ha activat els dos registres que, des de fa anys, són els eixos de la propaganda tòxica del neofeixisme global: el rebuig a la immigració i l’ultranacionalisme. Tots els ultranacionalismes necessiten d’un enemic interior i un d’exterior; ara sembla que el Marroc està en camí de ocupar aquesta plaça vacant en el nacionalisme espanyol ja que, en la seva tradició guerracivilista, d’enemics interiors va ben servit.
A tot això, s’ha afegit l’odi contra el govern progressista concentrat en la figura del seu president. De fet, la consigna que, amb diferència, va tenir més èxit fou “Pedro Sánchez hijo de puta”, com li hagués agradat al porter del Centre d’Esports Sabadell. A banda, s’escoltaren altres lemes de contingut ideològic com ara “España es cristiana y no musulmana”. També un reguitzell d’insults i improperis contra els antifeixistes, que prefereixo no reproduir, el més suau dels quals va ser “Iros a Marruecos”.
Els convocants del PP i la seva dirigent sabadellenca, Cuca Santos, es va veure desbordada per la radicalitat ultra liderada per Vox i va abandonar la concentració abans que aquesta es dissolgués. Un comportament que reflecteix la creixent submissió ideològica del PP davant Vox i, per dir-ho de manera commiserativa, la ingenuïtat política de Santos, ja que això era perfectament previsible.
D’altra banda, els socialistes que governen amb majoria absoluta Sabadell van mantenir l’equidistància, rebutjant per motius obvis assistir a la convocatòria del PP i Vox, però tampoc sumant-se a la convocatòria de les forces a la seva esquerra (més info: ‘El govern municipal limita l’acte per Ceuta a una convocatòria partidista‘). Un intent de situar-se en la centralitat política que els serà cada cop més difícil de sostenir en aquests temps d’ascens de la “internacional reaccionària”, per utilitzar l’expressió de Pedro Sánchez. Especialment, si tenim en compte que els socialistes són el principal objectiu de l’ofensiva desfermada pel PP i Vox arran de la crisi de Ceuta, tant pèssimament gestionada pel govern de coalició progressista.
A Catalunya i Sabadell, aquest increment del suport popular a l’extrema dreta espanyolista i xenòfoba corre en paral·lel a la implantació a la ciutat i la comarca de l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana, encara que amb una militància amb un altre perfil sociològic i lingüístic.
Sonen totes les alarmes
Antonio Gramsci, filòsof marxista i dirigent comunista, va analitzar minuciosament les condicions en les quals es conforma l’hegemonia política en les societats capitalistes. Per assolir la majoria i el poder polític, abans s’ha de guanyar l’hegemonia ideològica; és a dir, la batalla de les idees, en la literatura, premsa, l’escola, les institucions i entitats culturals (actualment les xarxes socials). Aquest és el terreny on es generen, mitjançant un perllongat combat ideològic, les hegemonies socials, culturals i polítiques.
Fa la impressió que l’extrema dreta internacional ha après aquesta lliçó gramsciana en el sentit que abans d’assaltar ‘democràticament’ el poder polític, s’han d’endegar una sèrie de guerres culturals en diversos fronts que malauradament estan guanyant. A la crisi financera del 2008, els malestars de les classes populars i de la joventut, es va vehicular a través d’una força d’esquerres com Podemos i a Catalunya va ser el teló de fons del procés independentista. Ara aquests malestars estan sent capitalitzats per l’extrema dreta neofeixista i el seu discurs d’odi amb una onada que sembla imparable. Una evolució que exigeix una anàlisi profunda i un examen autocrític pels errors comesos per les esquerres en la darrera dècada.
Justament, un dels objectius de les extremes dretes és laminar i buidar de contingut les conquestes socials i els drets democràtics, sent substituïts per una mena de règims autoritaris i populistes on les eleccions esdevenen plebiscits. Un panorama que els analistes polítiques francesos denominen postdemocràcia.
Davant aquesta greu amenaça, els demòcrates, d’esquerres i conservadors, estan obligats a comprometre’s en aquesta lluita ideològica i al capdavall política en tots els àmbits de la vida pública, ja que és la mateixa democràcia la que està en joc. Una tasca que afecta principalment a aquells que ostenten la representació política en les institucions democràtiques.
