La temporada d’òpera a Sabadell acabarà en gran. Amb gairebé totes les entrades venudes pels quatre dies de representació, La Traviata és, no només una de les òperes més representades, sinó la més popular de Verdi. Sota la direcció musical d’Andrés Salado, aquest muntatge entre romàntic i naturalista té lloc a l’ambient cortesà de París. A tot plegat, s’uneixen les personalitats passionals dels intervinents, així com una trama dramàtica, convertint-la en un símbol, en un referent encara ara molt actual.
Estrenada al teatre de La Fenice de Venècia el 6 de març de 1853, La Traviata va ser un autèntic fracàs aquell mateix dia. Això ho sabem perquè Verdi va escriure una carta al seu amic Emanuele Muzio explicant-li els detalls de la decepció, que ell va atribuir gairebé exclusivament a l’elecció dels cantants, especialment de la soprano. A Sabadell, Tina Gorina, formada als conservatoris de Girona i Barcelona, no ha decebut gens. Ja des de l’inici, ha mostrat una gran veu, una gran versatilitat i una empatia amb la trama de la història. La soprano ha actuat en substitució de Maria Miró, que s’ha vist obligada a guardar repòs a causa d’una afecció inflamatòria de les cordes vocals, segons s’ha anunciat tant al programa de mà com per megafonia. Elegantment vestida, el seu personatge, el de Violetta, transmet aquella psicologia de la qual Verdi era tan especialista. Més enllà de la música, La Traviata és una muntanya d’emocions, on Violetta té un paper cabdal, allunyat d’estereotips d’altres heroïnes, la qual cosa la converteix en un mite intemporal.
Inspirada en la novel·la d’Alexandre Dumas, La Dama de les Camèlies, La Traviata és una història d’amor on s’albira la mort des del principi. De fet, en un principi, havia de dir-se Amore e morte, però finalment Verdi va decidir titular-la La Traviata (L’extraviada). En el gran saló del primer acte, on es festeja la tornada de Violetta a l’alta societat parisenca després d’una greu malaltia, es produeix la trobada amb el jove Alfredo, representat pel tenor mallorquí Antoni Lliteres, conegut especialment per les seves interpretacions de música sacra. El seu paper a La Traviata convergeix amb el de Violetta, dues ànimes passionals, plenes d’excés. Sabent que la mort arribarà de manera inevitable, tot i això, decideix mantenir amb Alfredo una relació autèntica i sense res a canvi. Malgrat que aparentment tot es troba en calma, la intervenció del pare d’Alfredo, Giorgio Germont, (el baríton Luis Cansino), que coacciona a Violetta perquè el deixi, desemboca en una cascada de sentiments que conclou en un final luctuós.
Aquest drama musical conté una estructura flexible dotant al conjunt d’una teatralitat més que patent i on Verdi va mostrant de tant en tant una mateixa melodia, com si es tractés d’un leifmotiv, un recordatori. A més, tres grans àries, un esplèndid duet entre Violetta i Germont i petits duets intercalats conformen una òpera l’èxit de la qual radica en la seva bellesa vocal que, en el cas de Violetta, evoluciona des del més profund, passant pel lirisme més autèntic que es veu en la intensitat psicològica de l’últim acte. El violí i el fagot sobresurten en moments de tristesa i s’uneixen a tota l’orquestra per anunciar el desastre final.
Mereix també un comentari l’escala central omnipresent durant tota la representació i que s’ha adequat a les diferents escenes. Segons paraules de Carles Ortiz, el director d’escena, es tracta d’un element simbòlic que vol “representar l’ascens social, però també la caiguda, la fragilitat de l’èxit i la hipocresia d’un món que jutja constantment”. De fet, amb els miralls laterals ha fet la sensació que es trobés més gent dalt de l’escenari, produint un efecte particular, també en obrir-los i deixar passar la llum en el moment crític de la mort de Violetta.
A tall d’anècdota cal destacar al segon acte l’escena on els convidats comenten la separació entre Violetta i Alfredo, la qual cosa provoca un gran enrenou en l’aristocràcia parisenca. Gastone (el tenor Adrià Mas) i altres amics, es fan veure que són toreros i improvisen una dansa espanyola amb l’objectiu que tothom gaudeixi de la festa. Al bell mig, una parella de dansaires s’afegeixen a la festa. Impressionant també la posició estàtica dels membres del Cor en un parell o tres de vegades que Violetta parla compungida. Una escena de gran impacte en tots els nivells.
Verdi en la màxima expressió
La partitura mostra a un Verdi en la seva màxima expressió: una música dramàticament innovadora i efectiva, i, sobretot, empàtica, clarament barrejada amb el sentiment dels personatges. Una riquesa melòdica, també en els recitatius, que ha captivat el públic assistent, de manera que els aplaudiments han estat intensos i durables. El director de l’OSV, Andrés Salado, així com el director d’escena i vestuari, Carles Ortiz, han agraït les mostres de suport sortint a l’escenari en diverses ocasions.
L’Orquestra Simfònica del Vallès, així com el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell clouen la temporada amb tota mena de luxes, no només pels decorats i el vestuari, sinó per les veus ja esmentades dels protagonistes i d’altres components de l’elenc que col·laborat en l’èxit de la funció, destacant-ne la soprano brasilera Tamara Abraão en el paper de Flora Bervoix, la soprano sabadellenca Laura Obradors com Annina, el baríton valencià Alejandro Chelet com el Barone Douphol, el baix Lluís Vergés com el Marchese d’Obigny, el també baix Jordi Serrano-Jové en el paper del Dottore Grenvil, i els tenors Oriol Luque com a Giuseppe i Néstor Corona en el del Commissionario i en el del Dommestico di Flora.
Quatre funcions
La Traviata romandrà a La Faràndula fins dimarts, dia 28 d’abril en sessions el divendres 24, diumenge 26 i el ja esmentat 28. Després s’iniciarà una gira que passarà per Manresa, Vic, Reus, Viladecans, Cornellà de Llobregat, Lleida, Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Granollers, Girona i Tarragona.
Temporada 2026-2027
El públic sabadellenc ha pogut saber en l’estrena de La Traviata de dimecres les obres que es representaran la temporada que ve: L’Elisir d’Amore, Cavalleria Rusticana, Pagliacci i Cançó d’Amor i de Guerra.
