Riquesa melòdica, tragèdia, una soprano, Maribel Buendía espectacular i el director de l’Orquestra Simfònica del Vallès, un jove Julio García Vico, són, entre altres, els ingredients que aconsegueixen que l’òpera de Bellini Norma esdevingui una mena de catarsi on el camí a recórrer no és gens fàcil. De l’amor a la venjança i de la venjança a l’amor.
Considerada una obra mestra del bel canto romàntic, Norma, de l’italià Vincenzo Bellini, estrenada a la Scala de Milà el 1831, és, sense cap mena de dubte, l’òpera que millor representa l’exigència de la soprano. A Sabadell, el paper principal el desenvoluparan alternativament Carmen Buendía i Maribel Ortega fins al dia 24 de febrer. Els amants de l’òpera sabadellencs ja han pogut conèixer de primera mà, la força i l’ímpetu d’unes veus que s’endinsen en la trama d’una manera espectacular.
Sota el protagonisme absolut de la sacerdotessa del Temple d’Irminsul, Norma conté una bona quantitat de gelós, venjança i mort. Ambientada a la Gàl·lia envaïda pels romans, narra la història d’un amor a tres, de dues dones, Norma i Adalgisa, i un sol home, un cònsol romà, Pollione, el dolent d’aquesta òpera i que, d’alguna manera, explicarà com extreure la part més noble dels grans malvats del gènere. Una tragèdia que fa caure en desgràcia a tots tres, amb aquest amor irrefrenable i desordenat que Pollione té cap a les dues dones. L’alt nivell dramàtic també conté escenes com l’intent d’assassinat dels seus dos fills per part de Norma, en un intent de fer mal al seu estimat que l’abandona per Adalgisa. Gelosia i amor per la pàtria envaïda, transmeten, mitjançant la música de l’orquestra i el cant del cor, el dolor i la valentia, enfront de l’opressió constant, també anímica. Com a Aida de Verdi, el desenllaç final invoca el triomf de l’amor a qualsevol preu. Pels que no ho sàpiguen, ni s’imaginen quin n’és aquest.
Norma no és de les òperes més representades al món, però sí que té el privilegi d’haver comptat amb dues de les més prestigioses sopranos en el paper principal: Maria Callas i Montserrat Caballé. A Sabadell les veus de Maribel Ortega i Carmen Buendía, s’han unit, en dies diferents de les d’Anna Tobella i Olga Syniakova, aquestes dues en el paper d’Adalgisa.
L’orquestra, dirigida magistralment pel jove gadità Julio García Vico, ha transmès una molt cuidada instrumentació i una riquesa melòdica extraordinàries. Amb melodies llargues, ben embolcallades i intensament emotives, Norma no deixa indiferent en cap moment, però en destaca, sense cap mena de dubte, l’ària Casta Diva i els diferents diàlegs entre els personatges, particularment el de Norma i Adalgisa poc abans de la finalització del primer acte.
Norma invoca a Casta Diva amb l’objectiu que porti pau i serenor a la terra; una súplica feta enmig de la foscor i la confusió. Malgrat tot, ella canviarà de parer en saber-se traïda per Pollione, exigint la venjança i la sang dels romans. La seva potent veu mostrarà el poder que té de castigar tothom que gosi desafiar els Déus. Però, com a humana que és, el seu cor no sabrà com fer-ho. Desitjarà amb totes les seves forces que el seu estimat torni amb ella. Una lluita entre les seves responsabilitats polítiques i religioses i les seves vulnerabilitats personals.
No exempta de veritable poesia, Norma destaca també com aquesta queda reflectida sobre l’escenari. Un gran arbre i una gran lluna. No és gens casual. Els celtes celebraven fenòmens naturals i la lluna és la reina de la nit, relacionada també amb l’esperit femení, amb la fertilitat, amb les collites… Els canvis a la natura ho són també en Norma, que analitza les decisions que ha de prendre.
En definitiva, l’òpera de Bellini no només és la culminació de la seva carrera, sinó la constatació d’una gran anàlisi i introspecció psicològica, on es fusionen i s’enfronten els diferents vessants de la personalitat de Norma que es veu superada pels esdeveniments. La ira, la venjança, l’amor, el dolor, la impotència i la claudicació, pugen dalt de l’escenari per expandir-se entre el públic. Veus i melodies, música i força. Tot suma perquè, al final, aquest esclati en forts aplaudiments.
Com a anècdota, cal destacar que, en la representació de divendres, es va anunciar per megafonia que el tenor Marc Sala, havia patit un procés víric. Els presents no van notar res més que una veu magnífica en un paper, el de Pollione, igualment espectacular.
Norma podrà veure’s a Sabadell diumenge, dia 22 a les 18 hores i dimarts, dia 24 a les 20 hores.
