Estrenada a Londres el setembre de 2024, Gegant (Giant en anglès) és la primera obra de Mark Rosenblatt. Narra la polèmica en la qual l’escriptor Roald Dahl es troba en publicar un llibre on condemna l’atac israelià al Líban el 1982. Només uns mesos després, Josep Maria Pou encarna a un Dahl sarcàstic, visceral, amb un discutible debat que mostra, una vegada més la manipulació del llenguatge.
No és habitual que una obra de teatre que s’estrena fora de les nostres fronteres es tradueixi al català només uns mesos després. Tampoc que sigui la primera llengua a què es fa. Imagino que l’olfacte del director, Josep Maria Mestres, i del mateix Josep Maria Pou han funcionat. Així doncs, diumenge, amb totes les entrades exhaurides, el Teatre Principal ha estat l’escenari per rebre un actor dels grans, no només per la talla, sinó per la seva trajectòria. Josep Maria Pou és físicament, estructuralment i mentalment, l’actor ideal per presentar i representar un Roald Dahl marcat per la polèmica.
Roald Dahl és conegut pels seus llibres més famosos, especialment Charlie i la fàbrica de xocolata i Matilda. Malgrat tot, sembla que alguna cosa s’entesta a arrossegar l’escriptor britànic a una controvèrsia 35 anys després de la seva mort. Coneguts van ser els seus al·legats en favor del poble palestí i contra el genocidi d’Israel que ja ho era també contra el Líban. Corria l’any 1982 i ja el Regne Unit perseguia els que ho denunciaven. Res no ha canviat. Per això, Gegant és de màxima actualitat; perquè posa damunt la taula el debat sobre si es tracta d’antisemitisme o de crítica a l’estat d’Israel. Roald Dahl era clar en aquest assumpte, ja que deia que els jueus estaven fent amb els palestins el mateix que els nazis havien fet amb ells.
L’obra de Mark Rosenblatt, estrenada abans dels atemptats del 7 d’octubre de 2024, és un reflex d’un Roald Dahl en una etapa molt delicada de la seva vida, malalt, vell, divorciat. A aquest desastre emocional, s’afegeix un article polèmic que ha escrit on denuncia les atrocitats de l’exèrcit israelià al Líban l’any 1982. Els seus editors volen que s’hi retracti públicament. L’editor europeu, interpretat pel Pep Planas, busca la manera que Dahl, sense rectificar la seva opinió, creï un espai d’amabilitat, però l’editora nord-americana, l’actriu Clàudia Benito, que també és jueva, vol unes disculpes públiques. El conflicte està servit. Al llarg de poc més d’un àpat a la casa en construcció o en destrucció, clara metàfora del personatge, queda també palesa la denúncia dels crims de l’exèrcit israelià, un estira-i-arronsa entre aquest fet i la intransigència del personatge principal que clou el sensacional primer acte.
Concebuda com un apunt biogràfic i amb un Josep Maria Pou incommensurable, podem endevinar el caràcter de Dahl, clarament desagradable, superb, però indiscutiblement intel·ligent. La seva gestualitat, unida a la seva personalitat és un gran repte per a Pou, un gegant ferit, però que imposa un respecte absolut a tothom que hi és al davant. La seva intolerància, la seva impulsivitat i la seva irascibilitat fan evident també una persona plena de compassió, plena d’una humanitat incommensurable. Un ésser amb el qual és impossible no estar d’acord, malgrat la manera com expressa les seves opinions. “Potser no es pot parlar d’Israel a conseqüència de l’holocaust? Un nen palestí no serà mai com un nen israelià”. Aquestes són algunes de les frases contundents que exposen al Dahl més compromès amb la humanitat, amb el patiment dels més petits.
La seva ironia i el seu sarcasme no són fruit de la bogeria; molt al contrari, la seva lucidesa és una de les seves característiques principals. Precisament la complexitat de la seva personalitat és essencial per tal d’entendre la trama en la qual l’autor demana, gairebé exigeix, que prenem partit. Tot i això, segons avança tot plegat, es pot tenir la sensació que l’autor ha volgut mostrar-lo així amb unes evidents intencions tendencioses o manipuladores, intentant que creiem que és antisemita quan en realitat és antiisraelià. L’espectador és lliure d’interpretar-ho. El que sí que és cert és que el debat i el conflicte està servit, potser de manera feixuga, repetitiva i massa densa en alguns moments.
La portentosa interpretació de Josep Maria Pou, una vegada més, es veu arrodonida per la de dos actors que tenen moments de lluïment molt importants i que d’alguna manera embolcallen les decisions que està prenent el seu personatge. D’una banda, el vell jardiner, Jep Barceló i la cuinera, la castellarenca Aida Llop.
No són poques les crítiques que s’han fet a Gegant. No per les interpretacions ni per la controvèrsia que es posa davant de l’espectador. Més aviat ho són perquè, tot i que l’inici mostra una voluntat de diàleg i d’exposició de les contradiccions i de les opinions del personatge i dels altres participants,, sembla que al final hi ha una clara intenció en deslegitimar-les, especialment les de Dahl, i, consegüentment, tapar d’alguna manera les denúncies de les polítiques genocides d’Israel.
Dahl no va demanar disculpes mai. Els seus hereus ho farien anys més tard. Malgrat les maneres i el llenguatge, la veritat és que els diferents registres de Dahl no amaguen la tristesa pel silenci dels jueus davant les matances de palestins. O és que no som davant un genocidi? El que semblava un debat esdevé un interès de l’autor per desactivar el personatge. Res que no passi actualment al Regne Unit. Rosenblatt vol mostrar l’antisemitisme de Dahl obviant la sang vessada. I el final n’és l’exemple. Per a alguns, una rentada de cervell, un blanqueig del sionisme i la constatació que interessa mediàticament parlant, que el genocidi d’Israel amb el poble palestí sigui vist com a antisemitisme; per a altres, un missatge deliberadament opac, poc clar, que pot mostrar el rebuig de l’autor per Dahl i les seves idees; per a la majoria, una extraordinària interpretació de Josep Maria Pou.
