L’humor en la literatura és cosa ben estranya. Moltes són les novel·les que es vanaglorien de posseir un to humorístic i poques les que mereixen aquest títol. Si la porta d’entrada de l’humor és la voluntat de l’autor, una disposició més o menys encoberta a dispensar situacions risibles o susceptibles de provocar un somriure, la porta de sortida és la complicitat del lector, aquella connexió invisible que posa en contacte dins d’una mateixa freqüència a l’emissor i el receptor. Una aclucada d’ull no vol dir res si qui la rep no entén la seva significació. Aquesta és una de les raons per les quals cada país té un tipus d’humor diferenciat dels demés. Així, parlem d’humor anglès, humor japonès, humor jueu o humor italià. Com diu Umberto Eco, “la tragèdia i el drama són universals; la comèdia, no”. Però també es presenten divergències segons la perspectiva de l’edat: l’humor expressat per un vell és sorneguer, mentre que l’humor que surt de la boca d’un nen és ingenu. I la ingenuïtat és sinònim de sinceritat. I per a la sinceritat no calen traductors: tothom l’entén.
D’això, precisament, va La vida al davant, d’ingenuïtat i de sinceritat, en definitiva, d’humor. Pocs personatges de la literatura diuen tantes veritats per línia quadrada com el petit Momo, un jove marroquí abandonat per la seva mare, una puta de carrer, en una casa d’acollida regentada per una vella prostituta jueva. Allà creixerà i serà testimoni de les obsessions de Madame Rosa, la seva cuidadora, alimentades per un passat tortuós i traumàtic, i assistirà a primera fila al procés de decrepitud física i mental que acompanya la malaltia i anuncia la mort. Si l’embolcall de la novel·la, els esdeveniments que la determinen, són d’allò més tràgics, uns records turmentats de l’holocaust i del pas per Auschwitz i un present marcat per la imminència de la mort, la veu de Momo, el narrador de la història, s’imposa per sobre del drama i encomana tot el relat d’una innocència enlluernadora per sincera i despreocupada. Si tot és tan obscur i depriment, les batudes nazis, la prostitució descarnada, la sordidesa d’una llar d’acollida, la davallada física i mental de Madame Rosa, què és el que ens pot semblar humorístic?
Justament la veritat nua i devastadora que emergeix de totes i cada una de les paraules de Momo. Romain Gary sap jugar amb dos factors contraposats: d’una banda, la hipocresia i la correcció política que domina el llenguatge dels adults, que creiem que els eufemismes convaliden la realitat i defugen la compassió; d’altra banda, el sa exercici de dir les coses pel seu nom, capacitat que només està a l’abast dels bojos i dels nens. Momo parla des de la innocència i ens sembla cruesa, i per això mateix ens adonem a l’instant que la veritat sempre és crua i d’aquí el nostre somriure condescendent, i quan entenem que els prejudicis són nostres i no d’un nen alliberat de tot lligam al fingiment és quan esclata la rialla alliberadora. No riem de Momo, no riem en absolut de Madame Rosa, no riem de la simplicitat ni, per descomptat, del patetisme. Riem de nosaltres mateixos, de tantes i tantes desviacions, de tanta perífrasi i circumval·lació, que a passos agegantats ens ha anat allunyant del sentit primigeni del llenguatge: expressar la realitat tal com és.
La vida al davant de Romain Gary és un exercici catàrtic. Escoltem la veu de Momo i no sols ens ajudarà a un saníssim examen d’autocrítica, sinó que ens obrirà les portes a un imprescindible procés de des-dramatització. Una obra mestra.
