L’1 de novembre, dia de Difunts, es va produir la resurrecció de David Lyme. Aquest cantant ja descatalogat, que a mitjans dels anys 80 encarnava l’avui famós productor musical Jordi Cubino, ha estat ressuscitat, com si fos un zombi de l’italodisco, per l’emergent escriptor i cineasta Carlo Padial. Darrere d’aquest projecte de reanimació, sota el títol d’El doble i en format de minisèrie, hi ha dues productores de prestigi: Producciones del Barrio, propietat de Jordi Évole i Ramón Lara, i Pel·lícules La Trini, del cèlebre Juan Antonio Bayona.
El seu germà, Carlos Bayona, és un dels impulsors d’aquest híbrid entre sainet surrealista i reality musical, que s’estrenarà el pròxim 18 de novembre al prime time de TV3 i que també es podrà veure a la plataforma 3Cat. Consta de tres capítols, de 40 minuts de durada cadascun, i la seva posada de llarg va tenir lloc, amb tota la pompa i una mica de cutrelux, a la sala magna dels cinemes Mooby Aribau de Barcelona, en el marc de l’In-Edit, el festival de documentals musicals per excel·lència. El leitmotiv d’aquesta història, tan extraordinària com delirant, és treure la pols al llegat artístic de David Lyme i, obviant el seu anacronisme galopant —potser aquí rau la gràcia—, intentar trobar un artista de nova fornada que pugui clonar aquell que, durant quatre anys i mig, va ser l’alter ego de Jordi Cubino. Amb aquesta finalitat s’organitza un càsting -una cosa en què Cubino és especialista, ja que és el director musical del concurs de TV3 Eufòria-, al qual es presenten diversos candidats, entre els quals Àlex Blaya, que finalment serà entronitzat com el nou David Lyme.
Amb un treball de guió excel·lent, i amb Jordi Cubino brillant més com a actor que com a cantant, s’aconsegueix una producció dinàmica i entretinguda, en què s’ironitza sobre la fama, el pas del temps, les segones oportunitats, la manca de comunicació i els egos personals. El procés de formació del nou David Lyme, guiat amb mà de ferro pel mateix Cubino, genera molts moments còmics, degudament guionitzats. El mateix director, Carlo Padial, anima la festa amb comentaris en off, que de vegades tiren cap a la facècia i d’altres elogien l’artista original i el seu doble. També hi intervé sovint Carlos Bayona, majoritàriament en to jocós, intentant romantitzar el component friqui i tronat que fonamenta l’invent, amb la complicitat dels dos protagonistes, que s’avenen a escenificar desànims, alegries i desmesures.
Patriarca del Sabadell Sound
Cal destacar la intervenció d’Irene César, cantant de Daydream, grup rellevant del Sabadell Sound -moviment musical dels anys 80 del qual David Lyme va ser pioner i patriarca-, rememorant aquells anys de laca i espagueti musical, i la del mateix germà de l’homenatjat, Xavi Cubino, que va recordar una plúmbia actuació de David Lyme a la discoteca Concor de Sabadell, apel·lant a allò que ningú no és profeta a la seva terra.
Una cosa semblant li va passar en aquella època a un altre sabadellenc il·lustre, Albert Pla, que va ser escridassat en la seva primera actuació a la ciutat, concretament al bar Ca la Pepa. Curiosament, Pla i Cubino -antònims per definició- es retroben en una escena de la sèrie. Els munten un First Dates en un restaurant només per dir-se floretes -ens estimem encara que siguem tan diferents, era l’objectiu-; un festeig que hauria pogut donar molt de si, però la seqüència amb prou feines va durar mig minut. Coitus interruptus.
D’altra banda, El doble té molts elements per atreure l’espectador, com ara el feliç debut en el terreny dramàtic de Jordi Cubino; és cert que s’interpreta a si mateix, però ho fa amb una gran convicció. Quan apel·la als seus sentiments contradictoris envers el personatge que va crear —va ser David Lyme una joguina trencada?—, la seva renovada mirada blava genera tendresa. I quan els girs de guió deriven cap al gènere de la sitcom, s’implica amb gràcia en la burla pactada sobre la seva persona. Protagonista per al que faci falta.
Al capdavall, que Àlex Blaya tiri milles com el nou David Lyme no és l’objectiu; és el subterfugi d’una genial anada d’olla, entre al·lucinant i psicotròpica, que Carlo Padial ha sabut plasmar a la pantalla per a gaudi i entreteniment de l’espectador.
