Nada Itrab (Tetuan, 2004) tenia només nou anys quan va ser segrestada a l’Hospitalet de Llobregat i portada a la selva boliviana, on va ser abusada i explotada per un suposat amic de la família. El llibre Yo soy Nada, escrit a quatre mans amb la periodista Neus Sala, explica la seva experiència. Un relat colpidor que ens obliga a fer-nos moltes preguntes com a societat. Com és possible que passés una cosa així en ple segle XXI? Per què les institucions l’han abandonat després de patir un autèntic calvari quan era menor d’edat?
Desenes de persones han omplert aquest dilluns La Llar del Llibre per assistir a la presentació de l’obra. L’esdeveniment ha comptat amb la presència de les dues autores i de l’antropòloga sabadellenca Sílvia Carrasco, presidenta de Feministes de Catalunya, qui ha exercit d’amfitriona. “És una història absolutament certa que ens ensenya moltes coses, no només uns esdeveniments, sinó també la desprotecció institucional i el compromís de moltes persones que més enllà de les seves obligacions supleixen allò que haurien de fer els estats”, ha descrit Carrasco.
El malson de la Nada va començar amb un viatge a Bolívia. Grover, un veí que es va guanyar la confiança de la família, va prometre que se l’emportaria uns dies al seu país com a premi per les bones notes. Res més lluny de la realitat. Allà va ser esclavitzada perquè treballés a plantacions de la selva amazònica i agredida sexualment pel seu raptor fins que la Guàrdia Civil va poder rescatar-la set mesos després. “El llibre té dos tempos claríssims: el ritme frenètic de la investigació criminal, que escric jo, i les reflexions reposades de la Nada”, explica Sala.
Tot i els moments tan durs que va viure en la seva infantesa, Itrab ha decidit compartir la seva història per ajudar altres infants i denunciar l’abandonament institucional que ha viscut a la seva tornada a Catalunya, començant per la inacció de la DGAIA i continuant per uns recursos habitacionals totalment precaris. “Una dona que ha surt d’una situació de violència el mínim que necessita és un espai per superar el seu trauma”, ha remarcat. Sala, amb una llarga experiència com a periodista policial, va un pas més enllà i assegura que “els presos de Brians viuen en millors condicions que a l’habitació que li van donar”.
En aquest sentit, la periodista, que va moure cel i terra per ajudar la Nada a refer la seva vida i continuar estudiant, ha exposat que tenen l’objectiu de continuar difonent la història a través d’un documental, però que cap productora els ha acceptat la proposta perquè no és un cas tan “mediàtic” com altres que han omplert hores i hores dels magazins matinals. Ni tan sols les televisions públiques han volgut invertir diners rellevants en la producció, tot i el “deute moral” de l’administració amb la jove. “Hem d’aconseguir un documental que serveixi de denúncia inapel·lable”, ha insistit Carrasco.
