Per visualitzar la Torre d’en Feu en el seu millor moment cal remuntar-se més d’un segle enrere, quan el noble Josep Nicolau d’Olzina es va proposar convertir la finca familiar en un castell d’inspiració medieval. L’encarregat de dur a terme el projecte va ser ni més ni menys que August Font i Carreras, un arquitecte barceloní conegut per obres com la plaça de braus de Les Arenes o la façana neogòtica de la Catedral de Barcelona. Cent anys després, la pregunta és inevitable: què pensarien ells si veiessin l’estat actual de la torre?
L’Associació Cultural de Can Feu ha organitzat aquest diumenge diverses visites teatralitzades per l’exterior de l’edifici. Els assistents s’han posat en les sabates d’uns estudiants d’arquitectura de les classes que impartia el senyor Font a principis de segle XX, en plenes obres per a transformar l’immoble en un castell neoromàntic. “Crec que no hi són tots… on és l’Antoni Gaudí?”, ha suggerit el vell arquitecte en una divertida referència al geni del modernisme, qui tenia fama de ser un alumne díscol a la facultat.
El senyor Olzina ha arribat puntualment a la cita en carruatge, acompanyat de la seva dona, Mercè de Pallejà, i de la seva nova serventa, una jove anomenada Justa. Junts han guiat el grup d’arquitectes en embrió per un recorregut d’una hora pels voltants de la Torre d’en Feu. A través dels diàlegs entre els diferents personatges, els assistents han descobert les característiques del recinte, que comptava, entre altres joies desaparegudes, amb uns preciosos jardins romàntics i un aquari.
En el tram final de la visita, el matrimoni també s’ha reunit amb els masovers que cuidaven la casa, en Miquel Canet i la Maria, així com amb el guardaboscos, qui es feia càrrec de cuidar l’immens bosc de Can Feu, propietat d’Olzina, qui el cedia a la ciutadania per celebrar festes i actes culturals. El mateix Olzina ha esmentat la seva relació amb el dramaturg Àngel Guimerà i les representacions de les obres que es van fer a l’antic pulmó verd de Sabadell.
La proposta cultural ha tingut tres passis (un a les deu del matí, un altre a les onze i l’últim a les dotze), reunint prop d’un centenar de persones en cada franja. Malgrat la calor, la valoració general ha estat positiva. Molts d’ells desconeixien la història que s’amaga darrere d’un edifici que en els últims anys ha viscut un notori procés de degradació, tal com s’ha pogut comprovar in situ amb la presència de brutícia sense recollir i diverses tendes de campanya.
Sigui com sigui, la iniciativa ha quallat bé i ha aconseguit sensibilitzar el públic sobre la situació del castell. L’extens coneixement d’Aleix González sobre la temàtica l’ha mimetitzat pràcticament amb el personatge d’Olzina, tot regalant picades d’ullet al present que han tret més d’un somriure als espectadors (“podem fer el sostre amb un material més barat, d’aquí a cent anys segur que no cau”). La resta del repartiment ha estat format per Helena Sales (August Font), Janina Berzosa (Mercè de Pallejà), Ariadna Cuesta (Justa), Glòria Melé i Alfredo Múrcia (masovers) i Angel Moya (Anton Soley).
