Els propietaris de la Llar del Llibre, al carrer Sant Antoni, preparen dues cadires davant de la prestatgeria de literatura anglosaxona. El fons fa goig. La gent no deixa d’entrar a la llibreria, on ja han començat a preparar l’espai per a la presentació de Mercromina, la primera novel·la de l’Aida Sunyol. Ella, que seu a la cadira de l’esquerra, demana de fer l’entrevista amb un exemplar del seu llibre a la mà. El seu rostre desprèn una alegria immensa, i és natural: ha estat la guanyadora del 45è Premi BBVA Sant Joan.
L’Aida és biotecnòloga, i treballa donant classes a un institut d’adults. Amb tot, ve d’una família d’escriptors, i fa anys que hi practica. A la contraportada de l’exemplar, editat per Grup62, la seva novel·la es descriu com “una obra coral i urbana, ben construïda, escrita amb nervi, ritme i intel·ligència, que tracta les relacions 2.0 entre personatges joves instal·lats en la inestabilitat permanent”.
A Mercromina hi apareixen molts personatges, i tots estan molt ben treballats. Són complexes, tenen rerefons, evolucionen… Com és això de dotar de vida i caràcter a tants protagonistes?
Jo crec que un component molt important és l’observació. Mercromina és un retrat col·lectiu, el retrat d’un moment social, d’una generació.
Per escriure-la he observat moltíssima gent. Gent que es mou en diferents ambients i circumstàncies. I m’he preguntat quines emocions els podien estar travessant, quins podien ser els seus conflictes, què sentien, cap a on anaven… Ha estat en base això que he creat els personatges, que al final representen persones reals, que existeixen. El personatge del Nacho, per exemple. Un masclista de manual. Jo he conegut gent així, i l’he utilitzat com a referència per construir.
Les històries de Mercromina s’emmirallen, als personatges els hi passen coses molt semblants, però cadascun les resol d’una manera completament diferent perquè tenen formes completament diferents de ser. Ha estat un exercici molt interessant.
Tenen alguna cosa en comú, els personatges?
La crisi dels trenta. Tots estan experimentant aquest moment d’impàs entre la vintena, en què ho tenien tot més o menys clar, i la trentena, on es troben amb la necessitat de canviar, de fugir per després tornar, amb el capgirament que això suposa. Crec que és d’alguna manera el conflicte que els travessa a tots.
Has viscut tu també aquesta crisi dels 30?
Sí. Encara que cap de les històries és exactament la meva, sí que m’identifico amb el conflicte de fons. Jo vaig complir els 30 al 2020, amb l’esclat de la pandèmia, un moment de canvi molt fort i molt global. Tornava d’haver viscut a l’estranger i em vaig trobar amb una ciutat que ja no era la mateixa que havia deixat, una Barcelona que havia evolucionat, que tenia unes noves dinàmiques on m’havia d’integrar. Em sentia una mica en terra de ningú.
Una crisi existencial en tota regla.
Totalment.
Amb tot, a Mercromina tractes aquesta crisi amb esperança, és a dir, com una experiència vital natural, fins i tot necessària, que s’acaba superant.
Això de les crisis existencials és un procés que passem tots, i en diversos moments de la vida. Jo parlo de la crisi dels 30, però hi ha gent que la viu als 20, als 40 i als 50. És una manera de sentir molt humana, i per això a Mercromina ho tracto amb certa compassió. Faig ús de la ironia i de l’humor per treure-li punta a moltes qüestions, però sempre de forma amable, amb amor.
Aquest to humorístic ha estat una elecció narrativa o és un reflex de la teva forma de veure el món?
Jo soc així. Utilitzo la ironia constantment per a expressar-me, em surt natural. Ara bé, l’he fet servir conscientment per agafar una certa distància i poder tractar totes aquestes qüestions d’una forma més lleugera. Al final, el llibre es titula Mercromina perquè en ell es narren conflictes que, tot i semblar grans ferides, com quan fem ús de la mercromina, en realitat són esgarrinxades superficials que tots ens fem en algun moment de la vida.
Ha estat Mercromina una manera de canalitzar aquestes esgarrinxades?
D’alguna manera. Mercromina la vaig començar com un conjunt de relats en què, més que canalitzar la meva pròpia crisi, vaig voler capturar un sentiment que veia molt present en la meva generació. El desconcert d’aquest moment d’impàs. Tenia la necessitat de parlar-ne, de fer una foto que expliqués una història més gran que la meva, més gran que la que cadascun de nosaltres podíem explicar de forma individual.
Per què vas decidir transformar Mercromina en una novel·la?
Tot i començar-lo com a conjunt de relats individuals, tots estaven enllaçats a través d’espais, acció i personatges. No tenien un desenllaç comú, però tots formaven part d’un mateix univers. Els vaig ensenyar a una editora, i va ser ella la que em va recomanar que els transformes en una novel·la.
Una novel·la que té molt de ritme…
El ritme narratiu és molt important per a mi. La novel·la és ràpida perquè tracto de transmetre una mica l’ansietat vital que viuen els personatges, tot i que sense restar-li intensitat emocional o profunditat als seus conflictes.
Molts han tractat d’etiquetar Mercromina com a novel·la eròtica, tot i que tu defenses que no ho és. Per què creus que la classifiquen tan ràpidament?
Perquè és una etiqueta fàcil. És cert que Mercromina és una novel·la on es parla explícitament de sexe, però el text no va d’això.
Mercromina va d’aquesta crisi vital, de relacions humanes, de vincles afectius. Hi ha moments en què l’erotisme té un protagonisme indiscutible, però igual que ho tenen la ruptura, la depressió, el penediment, el fàstic, l’enveja… A una novel·la eròtica, el retrat del sexe és molt més èpic i estereotipat, ja que té una funció narrativa molt concreta. Jo crec que l’intent d’etiquetar-la d’eròtica és una reacció a la manera en què Mercromina s’aproxima al sexe, que és poc comuna a la literatura contemporània.
Trobes a faltar una altra manera com de tractar el sexe en el gènere de novel·la?
Sí, crec que el gènere novel·lístic hauria de retratar el sexe, els pensaments sobre el sexe i les relacions sexuals d’una manera més sincera. No podem quedar-nos estancats en aquests fosos a negre de les pel·lícules, tampoc en recursos com l’erotització de la violència, mimetitzant el porno, o la romantització excessiva. Crec que el sexe real és prou interessant, únic i ric per fer-lo valdre. Això és el que tracto de fer a Mercromina, treure a brillar l’eròtica quotidiana que tots experimentem.
També t’han preguntat molt per què tots els personatges són bisexuals. Com t’ho prens, com una victòria o com una derrota?
A Mercromina no només tracto de donar importància a l’exploració de la sexualitat, sinó que també tracto de visibilitzar i humanitzar la bisexualitat, que fins ara s’ha estat representat d’una manera molt estereotipada a la ficció. Per això tants personatges bisexuals: cadascun té la seva pròpia forma de viure la bisexualitat, els seus propis matisos. La veritat és que ha cridat més l’atenció del que esperava, perquè per l’entorn en què visc, a mi no em sembla res estrany que tots els personatges siguin bisexuals.
A Mercromina els personatges mantenen unes connexions sexoafectives molt contemporànies. Creus que les relacions humanes són més pobres que les d’abans o simplement diferents?
Crec que són diferents, però no més pobres. Crec que la gran diferència es troba en l’espai digital com a mediador. No som conscients del canvi de paradigma que suposa el fet de poder relacionar-nos digitalment, tot i que sigui amb gent que coneixem en persona.
Jo ho exploro una mica a Mercromina: xarxes socials, aplicacions de lligar, el fet de poder parlar amb qualsevol en qualsevol moment a través de WhatsApp… Crec que això té un impacte en les relacions que explica aquesta sensació de liquidesa, de transitorietat, d’artificialitat. Semblen relacions més supèrflues, però no ho són.
Parlant d’espais, la novel·la se situa a Barcelona, però no a la gran Barcelona cosmopolita, sinó a la Barcelona dels barris. Ha estat això una reivindicació?
Una reivindicació i un intent de retratar una Barcelona que la gentrificació s’està menjant. Una Barcelona on la gent existeix, viu i s’hi relaciona lluny de tots aquests eslògans turístics, d’aquesta imatge ultramoderna que no deixa de ser un estereotip, i que no li fa justícia a la vida que realment s’hi respira.
De fet, al llarg del text fas referència a tots els problemes estructurals que impedeixen que el jovent pugui fer vida de barri a Barcelona. Amb tot, hi passes una mica per sobre…
Els personatges de la novel·la no són d’un rang socioeconòmic afectat per tota aquesta precarietat perquè volia centrar-me a tractar altres temes. Però són qüestions que també em preocupen i m’ocupen. Per això les menciono. Jo crec que és impossible escriure algun text contemporani sobre Barcelona sense parlar, per exemple, de turisme, treball i habitatge.
Mercromina és un retrat o una paròdia de la teva generació?
Un retrat, o almenys aquesta era la meva intenció. Crec que hi ha molta gent que se l’ha pres com a paròdia, sobretot els lectors més grans. M’ho han dit molt, que els personatges i les situacions són exagerades. Però no ho són tant. Ho semblen perquè he retratat aquesta generació amb ironia, fent petites picades d’ullet als estereotips que l’arrosseguen.
Mercromina és el títol del llibre que, dins la novel·la, escriu un dels personatges, el Silvio. Hi ha un fragment en què diu el següent: “La Mireia va ser la que em va donar la idea de fer una novel·la. S’havia llegit alguns dels retrats curts que escrivia i va veure abans que ningú el meu potencial”. Qui ha estat la teva Mireia?
Hi ha tres persones que han sigut clau perquè Mercromina sigui el que és. Vaig començar a escriure per la meva amiga Anna que també escriu. Va ser durant unes vacances. Ens va passar una cosa que ens va semblar graciosa, i vam decidir veure qui escrivia el millor relat a partir d’aquella experiència.
Després el meu amic Blai, que durant el procés d’escriptura va estar fent d’editor, revisant si el text funcionava o no funcionava. També li he d’agrair a la meva parella, en David, que ha estat mesos llegint tot el que escrivia i comentant-ho amb mi. El fragment el vaig escriure una mica per això. Ha estat el meu entorn el que m’ha animat a fer-ho tot, i això em sembla molt bonic.
I com va ser que vas presentar el relat?
Vaig convertir el recull de relats en novel·la l’estiu de 2024. Vaig continuar escrivint altres coses, però sempre amb la sensació de tenir Mercromina i tot el seu univers a un calaix. Volia que es llegís. Confiava en el text i vaig decidir provar. Pensava que seria impossible, però al final el van valorar. Estic molt contenta.
Com ho portes això de petar-ho a la primera?
Amb una mica d’incredulitat. Sento una alegria immensa. És surrealista que ho hagi aconseguit. És irònic, perquè justament el dia abans que em truquessin per informar-me que havia guanyat, vaig parlar amb el meu pare sobre el premi. Em va dir que ell presentava els seus relats a diferents certàmens, però que no acabava de tenir sort. Jo li vaig contestar que hi havia premis que els guanyaven escriptors anònims, com el Sant Joan. Ell no sabia que m’havia presentat. Em va dir que aquest era impossible. I mira.
Tens pensat continuar desenvolupant aquesta faceta com a escriptora?
Sí. Tinc moltes ganes d’escriure. Publicar és ja una altra cosa, el sector editorial fa el que pot. Però sí, vull continuar escrivint, i tant de bo poder tornar a publicar.
Fotos: David Jiménez.
