El Casal Pere Quart ha estat l’escenari divendres de la presentació del llibre Poemes silúrics del director de fotografia sabadellenc Tomàs Pladevall recentment traspassat que ha pres el caràcter d’un emotiu homenatge a la seva figura.
L’edició d’aquesta obra pòstuma ha anat a càrrec de Cesc Prat, Francesc Ventura i Joaquim Sala-Sanahuja sota la supervisió de Pladevall i amb la col·laboració de Papers de Versàlia i la Fundació Bosch i Cardellach. El llibre al qual l’autor havia donat el vistiplau havia d’anar a impremta el mateix dia que Pladevall va morir, de manera que encara van poder introduir a la solapa la data del seu decés i redactar un colofó al final. A correcuita s’han imprès 10 exemplars per tal que el públic els pogués apreciar. El poemari, amb dibuixos de l’autor, imprès a Polònia està ara als Països Baixos i no estarà a disposició del públic fins dimecres de la setmana que ve a la Llar del Llibre.
La generació dels 60
L’acte ha començat amb una introducció del regidor de Cultura, Carles de la Rosa, sobre la importància de fer aquest homenatge a un “sabadellenc universal” que ha qualificat de “celebració cultural i humana”. Seguiment, ha intervingut Cesc Prat que ha explicat les vicissituds de l’edició dels poemes, escrits per Pladevall entre 1965 i 1968, quan tenia dels 19 als 22 anys.
Per la seva part, Francesc Ventura ha evocat la seva amistat amb Pladevall que arrenca de l’any 1963 quan es van conèixer al grup de teatre Palestra amb un colla d’amics com Benet Ferrer o el cineasta Francesc Bellmunt present a la sala. Ventura ha explicat com a finals dels anys 90, Pladevall li va lliurar un sobre amb unes quartilles picades a màquina d’escriure que són aquests poemes que ara ha estat rescatats de l’oblit. Per això, per la seva antiguitat es va tirar l’adjectiu “silúric” per titular-los.
Sala-Sanahuja ha indicat que aquest poemari resulta l’expressió de la “generació dels 60”, la primera que no havia viscut la Guerra Civil. Una joventut que es lliurà a un intensa activitat cultural connectada a les avantguardes artístiques de l’època que aquí s’inicien amb el “preludi” del grup Gallot,“un mite de la cultura de Sabadell”. Així mateix, ha assenyalat la proximitat entre els poemes de Pladevall i els de Joan Brossa. D’altra banda, ha explicat que a l’edició -com ho volia Plavedall- s’ha triat el tipus de lletra Courier, el mateix de la màquina d’escriure Olivetti, i el format italià rectangular.
Albert Beorlegui ha resumit la trajectòria professional i seu ampli currículum com de fotografia, sovint també d’operador de càmera, a 56 llargmetratges, a més de 400 documentals, espots publicitaris, curts de ficció, sèries i programes de televisió… En l’àmbit teatral havia dissenyat, des de 1980, la il·luminació de 43 obres i l’any 1992 fou el director d’il·luminació en les cerimònies d’inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona, que ha resumit en la consigna “Visca la llum, visca l’ombra!” del seu discurs en rebre ara fa quatre anys el premi Gaudí del cinema català. Així mateix, ha evocat el seu lideratge als anys 90, quan el va conèixer, en la campanya per salvar el Gran Saló Imperial (1911), el cinema conservat més antic d’Europa, una mostra de la seva “forta consciència social” de la seva trajectòria.
Vídeos, fotografies, poemes i llàgrimes
Acte seguit s’ha visionat el vídeo d’una entrevista de caràcter autobiogràfic i una sèrie de fotografies dels anys 60 de l’època de Palestra, Gallot i de les seves primeres incursions com a operador de càmera. Després, Paquita Company, acompanyada a l’acordió, ha donat lectura a un selecció de poemes, sovint de caràcter aforístic, amb fortes dosis d’humor i ironia.
L’acte ha finalitzat amb les emotives paraules, banyada en llàgrimes, de Clara Marsó, companya de Pladevall en els seus darrers 15 anys, que ha qualificat com els “més feliços de la seva vida”. Marsó ha evocat la forta vinculació de Pladevall amb Sabadell i les amistats que va conservar durant tota la vida i que sovint anaven a visitar-lo a Roda de Ter on residia. Així mateix, ha subratllat l’espina clavada, l’amargor, que li suposà no haver pogut salvar el cinema Imperial que hauria pogut ser un centre de producció cinematogràfica d’abast nacional.
