Barcelonina de naixement, però “amb la residència i el cor a Sabadell” des de fa cinc dècades, Cristina Olivé i Piera acaba de publicar el seu debut literari, Empremtes íntimes, un recull de deu relats costumistes impregnats d’una sensibilitat especial que enganxarà els lectors
L’autora ens explica que va començar a escriure tard, de fet durant la pandèmia, i el seu primer microrelat, que va presentar a un concurs de relats en confinament de la Xarxa de Biblioteques, va alçar-se amb el segon premi. Des de llavors, el número de certàmens guanyats arreu de Catalunya (i fins i tot més enllà, com a l’Aragó), no ha parat de créixer, més d’una trentena, a tall d’exemple l’Aurora Bertrana, el Sant Jordi de Mollet del Vallès, el Guillem de Belibasta, el Certamen literari de Flix, el Papallones Liles de Creixell o el del Consell Comarcal de Solsona per citar-ne només alguns. Una dada especialment destacable si es té en compte que es tracta d’una autora autodidacta i que fins ara no ha seguit cap curset d’escriptura creativa.
Un dels trets més característics de l’escriptura de Cristina Olivé és el seu domini del lèxic, d’una riquesa poc habitual però d’un ús precís gens enfarfegós, les frases construïdes amb cura exquisida, les temàtiques introspectives i el transfons humanístic, fins i tot en aquells contes que s’allunyen del costumisme clàssic per endinsar-se en gèneres diversos. No en va, entre la llarga llista de premis aconseguits fins ara, s’hi compten relats de totes les temàtiques, incloent la ciència-ficció, el terror i l’eròtic .
Parlem amb l’autora per què ens expliqui el procés de decidir-se a seleccionar deu històries i publicar-les, després de ser-ne reticent durant bastant temps.
“La gent que havia llegit els meus contes arran dels concursos, m’animava a publicar-los. Jo n’era reticent perquè, per la meva manera de ser, em feia por que les editorials rebutgessin la meva proposta. Fins que en un viatge vaig conèixer un altre escriptor sabadellenc, que em va explicar que havia publicat el seu primer llibre amb l’editorial Círculo Rojo i n’estava satisfet. Em vaig animar a enviar-ho i em van respondre al cap d’un temps acceptant-ne la publicació. Per a mi va ser una gran alegria perquè era la constatació que els contes mereixien aquest tractament, en format llibre. Després, és clar, van venir altres qüestions com el disseny de la portada, que també és meu, fins a tenir el producte acabat.
Quants contes has escrit fins ara?
En tinc acabats entre seixanta i setanta, dels quals en vaig seleccionar deu pel llibre. El criteri va ser, a banda de que haguessin obtingut algun premi a concursos, que tinguessin un fil conductor, que en aquest cas era que estan tots basats en experiències meves reals, moltes que venen dels meus records d’infantesa, de la casa dels meus pares davant el Tibidabo, de veïns i de la meva mateixa família. Però el proper recull de contes l’estic plantejant amb una selecció de textos més lleugers, amb més comèdia i varietat de gèneres, per no encasellar-me en un estil concret i per sorprendre els lectors…I tinc també la llavor d’una possible novel·la, però més a llarg termini. En aquest sentit, el conte és un gènere molt més agraït d’escriure”.
A banda de l’escriptura, una altra de les seves passions és el teatre, afició que també va descobrir desprès de la jubilació, no tan sols en la faceta d’actriu sinó també com a dramaturga. Mare Nostrum i Les sabates de la vida són dos dels seus títols representats, amb èxit de públic i crítica, a Sabadell i altres indrets de Catalunya.
Foto portada: Cristina Olivé, aquest dimarts a la Llar del Llibre. Autor: Xavi Cano.
