El periodista i escriptor Ernest Prunera (Sabadell, 1973) ha guanyat el XXIX Premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb Quan s’allunyi la tempesta. L’obra, ambientada en un Imperi carolingi en declivi, posa el focus en les lluites de poder i les relacions personals. Enmig d’aquest escenari, en Marwan, un jove musulmà, és capturat pels cristians i convertit en el tutor d’un infant reservat i obstinat, un nen que en un futur es convertirà en Guifré el Pilós. Prunera afirma que haver guanyat el guardó implica un reconeixement “absolut” al temps dedicat al projecte. “Per mi aquesta és la novel·la que em llança cap a una divisió superior del que és la literatura i l’escriptura”, sosté.

La trama del nou llibre de Prunera transcorre entre els anys 843 i 848. L’Imperi carolingi s’esberla després de la mort de Lluís el Pietós i les lluites entre els seus successors sacsegen tot Europa. Al sud, la Marca Hispànica –terra de frontera entre cristians i musulmans– es converteix en un territori de disputa, colpejat per ràtzies sarraïnes, conspiracions nobiliàries i ambicions de reis llunyans.

En el marc d’aquesta realitat convulsa en què el poder canvia de mans i la fidelitat es mesura amb espases, un jove musulmà, fill d’un valí sarraí i amant dels llibres, és forçat a fer la guerra i, finalment, capturat. A partir de llavors és nomenat preceptor del fill gran del comte Sunifred, senyor d’Urgell i la Cerdanya. Aquest alumne un dia serà conegut com a Guifré el Pilós.

Ernest Prunera

L’autor –que va publicar el 2020 L’or del rei– torna després de cinc anys amb una nova història ambientada al segle IX que posa l’accent en tot un seguit de temes com les lluites, la redempció, el pes dels errors o la fragilitat de la pau. Si bé no considera que sigui una novel·la “d’aventures” sí que deixa clar que passen moltes coses centrades en les relacions humanes, articulades a través de diversos personatges, entre els quals hi ha en Marwan, el principal protagonista.

Si bé reconeix que en un primer moment volia fer una obra centrada en la biografia de Pilós, admet que la informació que va trobar era molt escassa per poder estructurar un relat sòlid. Tot plegat llavors va derivar en una novel·la, que el retrata com un dels personatges que en formen part. “Anaven sortint trames, accions i al final n’ha acabat sortint ‘Quan s’allunyi la tempesta'”, explica.

Per l’escriptor, el fet d’escriure novel·la històrica l’obliga a ser més “rígid” en comparació amb altres gèneres, i també va acompanyat d’una documentació molt més extensa. “No només per la investigació dels fets, sinó també per el punt més social: com vivia la gent, com menjava, quines malalties hi havia… “apunta, “és possible que hi hagi algun detall inexacte, tot i que he intentat ser rigorós”.

La possibilitat de viatjar en el temps

Prunera creu que allò que fascina a la gent a l’hora d’endinsar-se en una novel·la històrica és la possibilitat “de viatjar en el temps amb la imaginació”. “En el meu cas m’agrada escriure novel·la centrada en Catalunya, del país que va ser i d’on venim”, relata, afegint, però que en aquesta obra no surt cap referència en aquest sentit. “No apareix ni Catalunya ni els catalans, perquè no té aquest sentit reivindicatiu”, detalla.

Un guardó “molt important”

Convocat per Columna Edicions, el Premi Nèstor Luján és el primer i únic premi de novel·la històrica en català. Es va crear el 1997, dos anys després de la mort del periodista i escriptor que li dona nom. En edicions anteriors, van ser guardonats Martí Gironell, Núria Esponellà, Tània Juste, Laia Perearnau o Teresa Sagrera, entre d’altres. El reconeixement d’enguany ha estat lliurat a Prunera per decisió unànime del jurat format per Glòria Gasch, Tin Luján, Maria Carme Roca, Vicent Sanchis i Jaume Sobrequés.

“Per mi rebre el premi ha sigut un reconeixement absolut a la tasca i també al temps de dedicació que li he dedicat a la novel·la”, narra l’autor, “temps que he deixat de dedicar a la família o a l’oci”. Acabat aquest projecte, però, Prunera ja té al cap nous projectes, també històrics. “M’agrada escriure i inventar històries”, reconeix, “per a mi allò que és bàsic és que la gent s’ho passi bé llegint”.