Cinquè llibre publicat, on combina la prosa i la poesia. Com diu ell mateix no fa gaire, escrivint un poema sobre els companys de l’escola i de l’adolescència, se li va disparar un ressort que el va impulsar a escriure aquest llibre. El dijous 12 de novembre a les 20.30h es presentarà a l’Espai Foc-Ventura de la Via de Massagué.
Som a final del mes d’octubre, i asseguts en un banc a la Plaça Major davant de l’estació dels catalans, comencem a parlar del llibre. Una conversa que seguiríem després per FaceTime.
El títol Via Morta?
La raó del títol és intentar recollir d’una manera sintètica un sentiment i una conclusió històrica. Estem en un moment en què aquest sentiment que tots els catalans tenim a dins, un sentiment de pertinença, digues-li identitari, digues-li nacional, pel fet de no tenir, des de fa molts segles un estat, és molt present. Hem lluitat, però sempre s’han marcat estacions, ara de moment fem això i aconseguirem allò, passos petits, grans, llargs, per aconseguir en un moment determinat arribar a la llibertat absoluta, que tampoc és absoluta, però una cota de llibertat estàndard, que és ser un país i tenir un estat.
El Francesc parla amb passió.
Jo, després de molts anys de vida, he arribat a aquesta conclusió, tampoc és descobrir res, que estem en una via morta. Fa uns anys, vam estar tant a punt d’aconseguir aquesta llibertat, que gairebé podríem dir que va dependre d’una acció del Parlament en què es declarés la independència. El que hagués passat, no ho sé, però que era una avançada, potser la més gran que s’ha fet a la història de Catalunya, segur, però que després d’allò és clar que hem entrat en una via morta.
El subtítol: espanyolisme trastàmara?
Trastàmara era una família castellana que en una determinada conjuntura va pensar que era molt interessant fer-se càrrec de Catalunya. Recordem que la dinastia Trastàmara va governar el Regne de Castella, de 1369 a 1504; la Corona d’Aragó, de 1412 a 1516; el Regne de Navarra, de 1425 a 1479; i al Regne de Sicília i Nàpols, de 1412 a 1516.
Què ens dius a Via Morta?
Jo vaig fer un poema, pensant en els meus companys d’escola, i en fer aquest poema em vaig adonar que tant ells com jo havíem entrat, o havíem tingut una vida una mica marcada, entre altres, pel franquisme. Durant quasi 50 anys -ara en tenim 80- hem fet una cosa estranya: tenir un sentiment català, però hem sigut espanyols. Aquesta pertinença a Espanya ha de tenir una explicació.
Què vols dir?
A veure, un sentiment de dir com pot ser que hagin passat 80 anys de la meva vida i he tingut sempre un sentiment de voler ser català i he fet apropaments, perquè he fet coses de caràcter catalanista amb manifestacions incloses. Fins i tot, políticament, penses que hi ha un camí i aquest camí que he seguit jo, l’ha seguit molta altra gent, i vaig pensar que emocionalment això em provocava una decepció molt gran, una mica depressiva…
Desengany?
Com pot ser que ens hàgim conformat tanta gent a anar fent aquí la viu-viu i no haver dit: ‘això és així, no hi donem més voltes!’. Llavors vaig anar descobrint una sèrie de coses, això va ser l’octubre del 2025 i vaig arribar a conclusions, unes senzilles i altres més complexes.
Com ara?
Vaig lligar un discurs, que és el que està en el llibre que complementa el poema. Hi ha un poema on hi ha aquesta visió més poètica del programa que plantejo, però en la primera part del llibre hi ha aquesta reflexió ordenada, històrica: veient quins elements han fet que jo i els companys d’escola i diverses generacions pròximes, hagin passat tota la seva vida tenint un anhel insatisfet.
Parles del poema Cabaletta?
Sí, del poema que vaig fer que comença dient, com un mannà (parla del mannà bíblic esmentat a l’Èxode de la Bíblia) demogràfic per reposar les baixes de les quadrilles per motius de lluita d’engrunes… considero que nosaltres vam ser les engrunes de la postguerra.
Com un mannà demogràfic per reposar les baixes
L’esquadrilla espermatozoide d’engrunes de pa
Vam aterrar en formació damunt d’un terraplè
Fet amb estrats de terror funeraris sobreposats.
Quan dius nosaltres, a qui et refereixes?
A la generació del Cor de Maria de Sabadell, de l’escola. A la generació que ara tenen 80 anys o també els que tenen 75 és una franja, diguéssim, que va dels 70 i tants fins als 80 i pocs.
Els amics de l’escola.
És la generació del Cor de Maria. Però tota aquesta generació, hagi anat a l’escola que hagi anat, hagi viscut el que hagi viscut, és una generació amb una personalitat que jo considero de fracàs nacional.
“A l’any 40, quan jo vaig nàixer”?
Sí, postguerra i una mica després. Nosaltres, la meva generació vàrem ser un mannà demogràfic.
Vols dir?
Demogràfic vol dir que vam ser nosaltres els que vam reposar les baixes que hi havia hagut a la guerra civil de l’any 1936 al 1939. Hi havia molta gent, nosaltres reposàvem en una esquadrilla d’espermatozoides. Com dic al poema, com a engrunes de pa que vam aterrar damunt d’un territori funerari que estava fet de mort desgràcia, silenci i l’espectre de tota la guerra civil. Allà vam néixer nosaltres. Vam ser catapultats allà al mig. Això és el que explica el poema.
El mot Cabaletta?
Cabaletta és la forma del llibre. El llibre té diferents temps perquè ho diu una concertant: un concert en dos temps. El primer temps és un temps que és a cappella i el segon temps és cabaletta, una peça musical amb un cert estil àgil, ràpida i concisa. Una part de prosa i una part musical que seria el poema que és la cabaletta. El llibre és un concert en dos temps.
Parles de Catalunya i l’espanyolisme?
L’espanyolisme de veritat és l’espanyolisme en què tothom té un DNI, tothom ha de seguir la justícia espanyola i altres; tothom ha de passar per uns hàbits i costums que estan dins d’un marc que es diu Espanya. Som espanyols. Tots plegats hem estat seduïts per moltes coses que ens han permès suportar millor el no tenir un estat. Acceptem la situació perquè s’ha de menjar. Tothom sap de què estem parlant, però per discreció no ho diu.
Seria una anomalia?
És una anomalia! Evidentment, si això ho poses al costat d’aquest sentiment de pertinença que tens, de catalanitat i cultural! Si a sobre el concepte d’Espanya ha sigut fundada pels teus!
Com?
El Regne d’Aragó va participar en aquesta fundació d’Espanya. Encara avui l’escut és el que ho explica millor. Si mires l’escut d’Espanya allà hi veus: un lleó, un castell, les quatre barres i les cadenes de Navarra i al mig una magrana. Analitzant l’escut veus que només hi ha dos socis: un és el Regne d’Aragó, l’altre els Trastàmara, el lleó i el castell. La gent es pensa que el lleó i el castell és Castella. No. Són els Trastàmara. Era l’escut dels Trastàmara i el lleó de Navarra està allà perquè era un territori conquerit pels altres dos i Granada, que era territori àrab que va ser conquerit. Per tant, l’escut d’Espanya explica molt bé la fundació: l’àliga, les fletxes i el jou, tot està perfectament explicat allò és el que van fer els Reis Catòlics que tots dos eren Trastàmara.
Vas molt enrere…
Tot arrenca amb el Compromís de Casp (1412).
On es proclama nou sobirà a Ferran de Trastàmara (Ferran I d’Aragó), cosa que va suposar la fi de la dinastia catalana i l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara a la Corona d’Aragó. Tot comença llavors?
Exacte, després venen els Reis Catòlics, els Àustries, els Borbons i tots estableixen relacions consanguínies i d’estat, les quals van teixint tota una xarxa que s’estén fins avui. Unes connexions d’estat, i, per tant, totes les ‘baralles’ són de socis. En el concepte d’espanyolitat hi ha inclòs sempre un factor de ‘joc de mans’, tu demanes i jo et dono. És important que hi hagi sempre un estadi d’insatisfacció perquè funcioni el sistema. D’una forma caricaturesca, seria com una proporció de 75 per cent per a Castella i 25 per cent per al Regne d’Aragó. Quan hi ha insatisfacció s’apliquen mesures. Així funciona el sistema. Es tracta de mantenir sempre la proporció.
Llavors, per exemple, com explicaries el catalanisme polític del segle XIX?
Quan es fa difícil regular el tant per cent s’estableixen mecanismes aquí i allà, seria com el cel i l’infern: premis i càstigs. És cristià, Espanya és absolutament catòlica, apostòlica.
I romana.
La benedicció dels Reis Catòlics la va fer un papa català, Borja, és un regne catòlic. Així, el catalanisme polític recull tot el malestar nacional i el canalitza d’acord amb l’interès dels socis. Seria un mecanisme que regula la situació. Des del poema d’Aribau.
L’Oda a la Pàtria escrita a Madrid el 1832 i publicat el 1833?
Sí. Aquest mecanisme ha perdurat fins avui i s’ha anat perfeccionant. La màxima expressió seria quan es va decidir fer el pas i van dir: fem l’independentisme. I no eren independentistes! És un joc que ha durat sempre.
I el franquisme?
És una situació extrema. Si se sent amenaçada la fórmula (del tant per cent), es mata. Tanmateix, si l’invent d’Espanya es posa en perill s’activen mecanismes que poden ser molt bèsties. Si es posa la unitat en perill, s’actua. Franco i els mercenaris. Franco va ser el que li va convenir: feixista, catòlic, tecnòcrata i altres per justificar l’invent, eren eines per mantenir la unitat. L’abat Escarré va fer de mediador amb Franco. Amb la Constitució del 1978 es continua el joc. Exemple: Pujol va ser declarat espanyol de l’any. Es va atendre la demanda de la gent fins on va convenir.
Com és que havent-hi un gran moviment social, vies no mortes, el procés no va arribar fins al final?
Els que estaven comprats, ensenyats i preparats van fer llufa. Es va aplicar un 155 i es van fer les víctimes. Tothom va seguir el joc de l’estat, la Generalitat, la Diputació ho són i van seguir el mecanisme del tant per cent. Era la seva missió. Hem sigut tontos útils. Hem jugat el joc sense saber-ho. Hippisme, política, estudiar, antifranquisme i altres ens ha donat felicitat i benestar. Ha sigut un engany! Ara votarem per mantenir una democràcia tramposa. Els mateixos que ens van enredar en el procés ara es tornen a presentar. Votarem i no es complirà. No hi ha res nou, aquesta democràcia s’ha convertit en un sagrament. És una democràcia que no dona garanties. No oblidem que la desobediència civil existeix.
Com hem de llegir Via Morta?
Amb paciència. És un llibre que reclama un nivell de consciència que superi el tarannà actual: Espanya o l’acceptes o n’has de reclamar l’autodeterminació. Si l’acceptes, és el 25 per cent i la reforma, anar a Madrid i fer el de sempre.
Hi ha esperança?
Potser l’autogestió de les emocions, de la política i de tot plegat seria un camí. Reclamant un nivell de consciència de tot el que està passant. Al llibre parlo d’unes coses que estan prefixades en el santoral progressista i caldria anar a espais de llibertat i no delegar en representants. Llegir, formar-se, veure més món i viure experiències. D’ençà que no soc de cine soc de més llocs. He fet vint pel·lícules, però sempre he escrit poesia . El cine és un ofici fantàstic, com deia Godard: tot el que sé ho sé gràcies al cinema.
Doncs, ja ho tindríem!
*El cos de l’ombra (2021), Des dels cairats (2022), Dret sobre els meus pecats (2024) i L’Estat soc jo (2025), són els quatre poemaris publicats pel Francesc amb Tushita Edicions.
